Les quatre estacions a Gallecs

En aquest mantell de natura i ancestral pràctica agrària els símbols i els mites es multipliquen: d'antics mars vallesans a pagesos que aprenen l'esperanto

per Diego Sola, 1 de gener de 2013 a les 20:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Font d'inspiració per a pintors. La Torre d'en Malla, la masia més antiga de Gallecs (segle X), senyorejant més enllà del bosc. Foto: Aquarel·la de Rafael Pujals

«El Vallès havia estat un gran llac i el darrer punt on es va eixugar l'aigua fou a Gallecs». Joan Amades (1890-1959), l’etnòleg dels etnòlegs catalans, pare del Costumari Català, va somniar amb un Vallès on fa milers d’anys els murs naturals de la comarca servien de recipient per a un petit mar. Les aigües onejaven amb suavitat i quietud fins que, un dia, «un pastor s’entretingué a obrir amb el seu bastó un regueró entre el turó de Montcada i les muntanyes de la Marina» (L'estany del Vallès, Nostra Comarca, 1922). La gosadia del pastor va fer que tota l'aigua s'escolés país avall i dessequés la mar vallesana. Els darrers bassals d'aquella mar tranquil·la van penetrar la porosa terra de Gallecs convertint-la, segons la tradició, en la terra més fèrtil i esplendorosa de la comarca.


I així fou com s'inicià, fins al 2013 que acabem de començar, una perpètua seqüència de successió de colors, textures i sons: els de les quatre estacions que trasbalsen el paisatge vallesà convertint-lo en el vell «jardí de Catalunya». El darrer racó autèntic d'aquest jardí es custodia a Gallecs, santuari de natura i pagesia. Avui torna a començar la roda del temps. I a Gallecs, el més autèntic cicle de les quatre estacions.

Santa Maria de Gallecs: una primavera medieval
L'origen de Gallecs, un petit país de conreu, boscos i praderies en la frontera entre els dos vallesos, va íntimament lligat amb les primeres passes de la parròquia de Parets. L'indret s'esmenta l'any 904 a l'acta de consagració de l'església de Sant Esteve de Parets del Vallès. La naixença de Gallecs, doncs, és mil·lenària. Una primavera incipient que a partir del segle X començà a transformar un paisatge que des de la crisi de l'Imperi romà havia estat progressivament abandonat en la pràctica agrària i engolit per un bosc sempre amb gana. Gallecs fou des d'aleshores llar de grans masos (la Torre d'en Malla i Can Mulà són els més antics), centre de vastíssimes extensions de conreu i de bosc per a explotar.

Aquest Gallecs primaveral, però, no és una idíl·lica estampa de natura espontània. L'harmoniós equilibri entre prats, boscos i conreus, la suggerent trencadissa de les pollancredes i els plàtans gegants vora els torrents i els marges dels cultius és fruit, naturalment, de la transformació de l'home. A Gallecs bateguen amb força les pulsions humanes, que han humanitzat el paisatge i l'han fet còmode i practicable per a homes i dones. Fins a esdevenir el controvertit santuari vallesà agroforestal, protegit com a espai natural la passada dècada.


Una difícil sega d'estiu: ciutat dormitori al mig del Vallès
Ningú no hauria imaginat mai que la gran fama de Gallecs arribaria pel conflicte urbanístic més sonat de la Catalunya dels darrers anys del franquisme. El 1972 el govern espanyol va expropiar les 1.500 hectàrees que comprenien el gruix majoritari de Gallecs (una peça gegantina de terra entre Mollet, Parets, Lliçà de Vall, Palau-Solità Plegamans, Santa Perpètua i Montcada). L'objectiu: dotar la nostra comarca del municipi més populós que mai no hagués tingut el Vallès Oriental (cas que l'ordenació comarcal hagués respectat les divisions actuals). Les obres havien de començar el 23 d'abril de fa just quaranta anys. Santa Maria de Gallecs... 150.000 habitants a mig camí de Granollers i Sabadell, que riu-te'n tu de les conurbacions granollerina i molletana. Alguns pagesos marxaren. D'altres resistiren i, juntament amb activistes neorurals que s'establiren en un Gallecs en guerra declarada contra l'urbanisme tardofranquista, convertiren Gallecs en un símbol de la defensa de la terra i els valors del camp vallesà.

A Gallecs, cel i terra es fusionen amb més força que a cap altre indret del Vallès. Foto: Manel González

Els pagesos havien de marxar, de grat o per força. Amb indemnitzacions de 86 pessetes per metre quadrat de propietat. Finalment, tot i que bona part del territori fronterer fou convertida en polígons industrials i urbanitzacions, carreteres i vies de comunicació, la ciutat del futur, Santa Maria de Gallecs, mai no es va arribar a construir, fruit de la pressió veïnal i dels moviments en defensa de Gallecs, que amb les seves accions ocuparen pàgines i pàgines de la premsa de l'època. I minuts de ràdio i televisió! Missatges que ja radiaven des de les antenes gegantines que avui s'eleven fins al cel des de Gallecs i que poden veure's des de bona part del Vallès. Així, Santa Maria de Gallecs va poder continuar sent aquella esglesiola romànica amb murs de còdols de riu, tan vallesana, tan solitària i, al seu torn, tan acompanyada pel paisatge. I Gallecs, un paratge divers on conrear la terra, mirar el cel, recollir el blat de la sega i seguir submergits en aquell trepidant (per autèntic) pas del temps que es percep allà on (malgrat la duresa) el pas de les estacions i el dictat de la natura ordenen les vides d'aquells que treballen i mereixen la terra.

La tardor i la recollida dels fruits
«Sense sol i sense fe, la vida no és res», diu el rellotge de sol de la Torre d'en Malla, una espectacular masia amb torres de defensa i safareig d'època romana. A pagès, la fe sosté i el sol alimenta. La tardor és temps de recol·lecció, dies per buscar l'abric del bosc a la caça dels fruits saborosos. A Gallecs el bosc és el temple de la fauna amagadissa, dels porcs senglars que senyoregen a les nits de Can Veire i Can Mulà i dels raspinells que, amb el seu bec ben afilat, piquen i repiquen al damunt de les escorces dels arbres per trobar uns cucs fonedissos. El caminant s'embafa amb l'aroma del romaní, que regna amb gran fecunditat cap al nord, al damunt de la carretera de Granollers-Sabadell, enfilant els camins que van cap a Lliçà. És el Gallecs més desconegut i solitari, un paradís per a aquells que frisen pels indrets allunyats del tràfec humà, allà on l'única banda sonora és la dels ocells menuts que s'atabalen caçant i els esparvers que imposen el toc de queda amb el seu crit eixordador.

De Gallecs se'n podria escriure no un reportatge, sinó tota una enciclopèdia. Com pràcticament va fer Joan Ros (1895-1978), fill de Can Jornet, una de les masies més grans de la contrada, que ara és –precisament– la seu del Consorci de l'Espai Rural de Gallecs, l'ens públic que gestiona l'espai natural i la seva ordenació. Ros va escriure durant dècades uns dietaris que, vistos avui, són veritables compendis vallesans de botànica, climatologia, tècniques de conreu i, en fi, una acumulació admirable de la saviesa del pagès. Amb noms i cognoms. Joan Ros: la vida d'un pagès de Gallecs truncada per l'expropiació. Als seus dietaris hom llegeix, amb els ulls d'un home de la terra, una república, una guerra civil i una postguerra. Judith Ansó Ros i Glòria Campoy ho han publicat a La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros (Centre d'Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada, 2011), recollint un testimoni ben valuós, el d'un home que conjugà l'amor per la botànica amb... l'estudi de l'esperanto!

A l'hivern tot mor per tornar a néixer
L'hivern és addictiu. Atrapa perquè tot mor i tot viu en silenci. Si per Joan Amades a Gallecs s'absorbiren les darreres aigües del mar vallesà, als seus camps ben bé que s’hi palpa la frescor d’aquelles darreres gotes amb els brots verds, ben verds, que emergeixen aquests dies de la fonda terra arada. I més enllà de la deliciosa cervesa d’espelta que surt dels seus gegantins prats de blat, més enllà de la llentia pardina, el cigró menut i el seductor pa esponjós de les seves farines, més enllà de la mongeta del ganxet i els pollastres de pota blava... Gallecs regna perquè és la síntesi quasi perfecta del paisatge vallesà: allà on projectem els nostres anhels de no deixar mai de ser un rerepaís quiet i equilibrat on la gent progressa per l'esforç i el seu dinamisme. Camps i antenes. Masies i fàbriques. Ha començat un nou any i la roda del temps torna a girar com sempre sota els auspicis d'un Gallecs on res no sembla immutar-se però on, en realitat, tot torna a néixer ara al gener. La saviesa d'un rellotge de sol ho preconitza: «Sense sol i sense fe, la vida no és res». Ara broten els camps. Demà floriran els ametllers...
  Un bosc selvàtic ben vallesà que custodia el llegat medieval. Església de Santa Maria de Gallecs. Foto: Manel González

 

Participació