Més alts, més forts, més ambiciosos

Us hi heu fixat mai que unes monstruoses figures salvatges de pedra, meitat bèstia meitat home, coronen l'ajuntament de la capital de la comarca...?

per Diego Sola, 19 de desembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A vista d'ocell. Detall de la torre modernista de l'ajuntament de les Franqueses, que aquest 1 de desembre ha fet cent anys. Foto: Diego Sola

Un grup d'adolescents, a cantonada i cantonada, amenitza la freda tarda de desembre a la insípida i quasi amorfa plaça. Canten, criden i discuteixen. Amb vehemència, com pertoca per edat. El nervi d'aquells cossos es trasllada a una plaça en tensió. Una plaça que, si l'hagués vista el mateix Josep Pla, no en dubto que l'hauria batejada com «la més lletja i més pretensiosa de Catalunya». A la plaça del Cony poca gent té la sensació de trobar-se –oficialment– a la plaça de Josep Barangué i Bachs, alcalde de Granollers de fins a quatre mandats no consecutius, l'ideòleg (o un d'ells) d'un d'aquells elements arquitectònics –pràcticament monumentals– que ha fet bona la grandiloqüència pretensiosament provinciana de la capital vallesana. En sintonia, naturalment, amb aquella dita també bona que diu que al Vallès, tot es magnifica... i l'esforç paga la pena!


Fet i fet, tanquem el 2012 amb una doble efemèride arquitectònica: el primer centenari de l'ajuntament modernista de les Franqueses del Vallès i els cent-deu anys de la primera pedra d'una joia del neogòtic català, l'edifici de l'ajuntament granollerí, que avui és símbol de la democràcia municipal però, en altre temps, fou icona de la creació d'un relat de ciutat (i de capitalitat) del qual el Vallès actual n'és del tot hereu.

Una atalaia digna d'un marquès i un carilló pels franquesins
L'1 de desembre de 1912 fou festa grossa als contorns de Corró d'Avall, al cor de l'amplíssima municipalitat de les Franqueses. S'inaugurava una fita de l'arquitectura vallesana i una manifestació d'una manera (ben diferent a la d'avui dia) de construir l'imaginari dels pobles i viles de la comarca. Si avui tirem pel dret en la asèptica imitació dels cànons globals del disseny i el minimalisme a l'hora de projectar els equipaments municipals, fa just cent anys el que excel·lia era la monumentalitat sortida de la pròpia terra, l'aclaparadora sorpresa de les pedres que projectaven els colors del propi país i la càlida rebuda d'unes formes que es confonien amb el vertiginós sacseig del vent nerviós d'aquesta pàtria xica entre la terra i el cel. Fou el cas d'un edifici modernista patrocinat i impulsat –com ja vam veure en aquesta secció fa un parell de mesos– pel primer marquès de les Franqueses, Joan Sanpera i Torras (1840-1914).

Aquest fill del barri del Lledoner, que feu fortuna amb la importació de productes d'Amèrica, va projectar per als seus convilatans un edifici que fos un mosaic dels colors que banyaven (i banyen encara avui) les serres de Marata, els plans de Llerona i de Corró i els boscos i conreus d'un dels municipis més grans del Vallès. Es va contractar al mateix arquitecte que en aquells moments estava erigint la casa d'estiueig dels Sanpera a la vila, Albert Juan (1872-1957) i, com a resultat de tot plegat, els franquesins guanyaren –fruit d'un mecenatge d'una intensitat i entusiasme difícils de trobar avui dia– un ajuntament (i unes escoles) d'esvelta torre amb formes sinuoses i una trencadissa harmoniosa de colors... i de sons! Car l'altra gran contribució del nou edifici fou la instal·lació d'un campanar amb un rellotge mecànic de sonoritat polifònica gràcies al senzill carilló de campanes. Un regal per als sentits... visuals i auditius.


«Granollerisme sense límits» o l'arquitectura per a la reivindicació
«Volem un nou ajuntament!». L'any 1902 Granollers era la capital del Vallès agrari i el seu mercat (ple de la cridòria dels pagesos, els porquers, els cabrers i, en fi, tota la gentada que s'hi congregava per comprar o vendre fruita, hortalisses i bestiar), aquest mercat, n'era el gran símbol materialitzat, com no, en la Porxada... vella llotja del gra. El consistori municipal, encapçalat des de feia escassos mesos per Josep Barangué (1865-1927) va acordar dotar la ciutat (amb, atenció, poc menys de 8.000 habitants) del més gran ajuntament de la comarca. Barangué, membre del partit liberal (que tenia la seva seu, la Unió Liberal, en un vell edifici emplaçat sota els fonaments de l'actual Museu de Granollers), era un hàbil gestor –segons els seus contemporanis– mancat d'ideologia però emplenat d'un granollerisme sense límits. Aquesta Granollers en expansió necessitava un símbol que vindiqués la grandesa que els seus prohoms creien que la ciutat tenia. I el desig va construir la realitat futura de la ciutat i de la comarca.

Llum. Temps. Campanars. Tres estadis de l'elevació granollerina al cel. Plaça de la Porxada de Granollers, amb l'ajuntament a mig terme. Foto: Tino Alva

Simó Cordomí era un olotí que no feia ni set anys que s'havia llicenciat en arquitectura. Però Olot era, a finals del segle XIX, l'expressió més genuïnament catalana del «ser més alt i més fort». L'altius, fortius va fer de la capital garrotxina, amb les seves amples avingudes, els seus edificis burgesos i els seus passeigs de plàtans gegants un símbol del provincianisme català de comarques, que no tindria la negativitat del ser pròpiament provincià sinó la bondat de convertir les velles capitals vegueres del país en potents nuclis urbans sense importar el seu rang administratiu. Ciutats fetes grans a elles mateixes. I per elles mateixes. Així, Cordomí acabava d'enllestir la reforma del Teatre Municipal d'Olot quan va rebre l'encàrrec dels regidors granollerins de dotar la capital vallesana d'un edifici consistorial sense parangó en el conjunt del Vallès agrari. Les obres van durar dos anys i el resultat va deixar tothom amb la boca oberta.

Bèsties i monstres, arcs neogòtics i finestrals lluminosos
La llum i la fantasia. El color i la monumentalitat. La natura i la humanitat. La Casa de la Ciutat de Granollers és un mirall de filosofia i iconografia, un edifici per llegir un relat de ciutat i una cosmovisió del món i la vida. Cordomí, convertit en arquitecte municipal, colze amb colze amb Josep Maria Barnadas (1867-1939), escultor barceloní, va erigir un edifici de proporcions trencadores amb el que era l'antic casalot de l'ajuntament. Inspirats per un estil medievalitzant van crear un símbol de lectures molt diverses però amb una intenció decorativista evident: el balcó de columnes helicoïdals, uns espirals infinits, els finestrals neogòtics encastats en marcs florals de complexes geometries, els esfinxs que vigilen amb ulls fitadors les cantonades... Un imaginari nou per a una nova ciutat que començava la seva edat d'or fins al trist esclat de la Guerra Civil.

Escultòricament, la sorpresa atrapa l'observador de la façana consistorial. Quinze gàrgoles coronen la torre octogonal del rellotge, amb vuit llebres i set micos. Com bé ha estudiat l'historiador de l'art Xavier Soler, aquests micos traspuen una evident promiscuïtat sexual que cal relacionar-la amb una tradició medieval d'un dimoni subversivament representat. L'obra culmina com una fusió del modernisme inspirat en l'arquitectura de Puig i Cadafalch i la multiplicació de les fantasies medievalitzants plasmades en el treball escultòric de Barnadas i, també, un interior –encara avui dia prou desconegut per als granollerins i granollerines– que arranja els espais en un diàfan i senyorial neogòtic florejat plasmat en les sales nobles del consistori i els seus sostres.

El còmput del temps i la significació institucional
Avui, els ajuntaments i els edificis que els allotgen constitueixen, per a bona part de la ciutadania, el símbol més immediat i directe de la democràcia, amb aquella sensació que les decisions allà preses són les que més directament percep la gent. Paradoxalment, aquells edificis dibuixats durant la crisi de la Restauració borbònica, en els primers anys del segle XX, temps de democràcia falsejada i oligàrquica, emergeixen ara com a icones resistents del consens ciutadà entorn la idea del bé comú. Un antídot contra la dramàtica desafecció política. Hi ha quelcom d'intencional en el fet que aquests edificis siguin coronats per torres amb solemnes rellotges o campanars: és la idea que, des d'allà dalt, tots plegats comptem col·lectivament l'inexorable pas del temps... i no ens en ressentim, perquè –precisament!– en aquell edifici, finalment, triomfa la intemporalitat de les grans fites de la nostra història. Una comunió entre les nostres secretes ambicions de grandesa i els somnis visionaris dels que ens precediren en el relat, com el marquès Sanpera, l'alcalde Barangué, l'arquitecte Cordomí o l'escultor Barnadas que, somniant amb consistoris coronant el cel, feren realitat aquell Vallès on tot es magnifica. I es magnifica de veritat.

Torres humanes versus torres de pedra i temps. Quinze gàrgoles coronen un encisador ajuntament de fantasia. Foto: Tino Alva

 

Participació