Muntanya blanca i gegant... amarada de sang

Si les pedres, els arbres i els gorgs parlessin ens explicarien la història d'un príncep de rossa cabellera assassinat ara fa 930 anys als boscos del Montseny

per Diego Sola, 5 de desembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La monumental fageda de Santa Fe, un dels símbols del Montseny. Foto: Xavier Llinares

Ha nevat al Montseny
. La muntanya que viu perennement en l’imaginari de tots els vallesans des que són mainada s’ha enfarinat aquests dies d’aquell blanc que fa venir un calfred només de veure, des de Granollers, La Garriga, Lliçà o Montornès, aquell gegant adormit fet gel. La setmana passada, les fotografies es multiplicaven a Instagram i a Twitter. Tothom volia copsar la primera nevada de l’any al benvolgut Montseny. La muntanya de Guerau de Liost, de Pere Ribot, de Joan Maragall, de Verdaguer i d’Apel·les Mestres; el cau dels castanyers gegantins i de les fagedes interminables; la reserva de manantials cristal·lins i la llar de dones d’aigua i follets malvats... Ah! Una muntanya vestida de núvia amb la primera nevada del 2012-2013. Una muntanya, però, tan amarada del mantell blanc com tenyida del roig intens de la sang que regalima dels cossos erms perquè, precisament, el 5 de desembre de l’any 1082, ara fa nou-cents trenta anys, la muntanya va vessar sang Vallès avall: la sang d’un príncep. I un falcó de l’any mil va xisclar tant que els seus crits eixorden la comarca del dos-mil.

La Creu de Catalunya, el gegant del Vallès
«El Montseny, per mi, és un do de Déu i l’aspre de la fe i de les aigües verges que m’apaguen la set i em fan venir més set (...) de la llibertat, la llum, la pau, serralada verd-blau de Catalunya». El Montseny és font de llibertat i de vida, com testimonien aquests versos de mossèn Pere Ribot (1908-1997), el cèlebre poeta que va fer de la “muntanya del senyal” –i concretament de la rectoria de Sant Martí de Riells– la seva petita pàtria, des d’on publicà, un any abans de morir, aquest elogi insuperable.

La serralada montsenyenca, la fita fundacional de l’excursionisme a Catalunya, és un massís compartit per les comarques d’Osona, la Selva i el Vallès Oriental. És un barreja de paisatges naturals que deixen bocabadat el caminant: dels prats alpins superiors a la frondositat dels boscos europeus quasi encantats dels seus estadis mitjans. Aquí, som al punt més meridional d’Europa on els avets neixen i creixen de forma natural i no humanitzada. I, entre riu i arbre, entre pedra i pedra –per als qui hi viuen–, la vida segueix al Montseny de la mateixa manera que fa milers d’anys: aprofitant els fruits de la terra i del bosc. Però amb les eines del nostre segle. Enmig de tot, l’esclatant simbolisme: com escrigué Jacint Verdaguer (1845-1902) als seus Aires del Montseny... «Avet plantat al cor de nostra terra, enfonsa més, enfonsa-hi tes arrels; arriba fins als cors que et fan la guerra, per entre branques deixa'ls veure somriure l'ull blavís dels cels». Per al poeta de la pàtria, al Montseny van posar-hi la creu que havia de beneir tot el món: la creu del Matagalls. El terme que corona la frontera del Vallès amb l’Osona.


Un comte de Barcelona assassinat en sòl vallesà
Tenia vint-i-nou anys i cavalcava sobre un esvelt cavall. Havia quedat orfe de pare a vint-i-tres com, d’altra banda, ja era ben normal a la Catalunya del segle XI. Però no fou un cavaller anònim sinó el protagonista d’un dels culebrots reials més sonats de l’Europa del nou mil·lenni: la disputa d’un regne i d’un poder per dos germans bessons que havien rebut l’herència de governar en igualtat de condicions. El pitjor infortuni per a un sobirà. Tant, que el seu pare, Ramon Berenguer I, nomenà en el seu testament al papa Gregori VII, el gran reformador de l’Església medieval, com a responsable i vetllador per la concòrdia dels seus fills. En va.

Aigües mogudes al Montseny, com és propi de la tardor. Foto: Xavier Llinares

Era un dia fred. Molt fred. A la Catalunya del 1082 els desembres eren més extrems que no pas els d’avui dia. I, al Montseny, encara més. El comte Ramon Berenguer II, anomenat Cap d’Estopes per la seva cabellera rossa, llarga i densa, cavalcava entremig dels faigs, acompanyat per la seva escolta i el seu astor. Encara avui no sabem ni com ni per què però, sobtadament, el comte de Barcelona fou violentament atacat, mort i assassinat. Els assassins (potser homes del seu germà bessó, el comte Berenguer Ramon, “el Fratricida”) llençaren el cadàver principesc a les aigües de la riera de Gualba, que es tacà tota d’un vermell sangonós. No fou fins hores més tard que uns servidors de la casa comtal s’atansaren al frondós bosc i fou, precisament, el falcó (un astor) que sempre acompanyava el comte –sempre reposat al damunt de la seva espatlla, valuós company i amic de caça– el qui ajudà els exploradors a trobar el cos inert del seu amo enmig d’aigües vermelles. Diuen que els xiscles d’angoixa i tristor del falcó encara poden sentir-se als boscos de Gualba tot posant-hi atenció en el silenci eixordador del bosc. Fou un 5 de desembre de 1082, a la Perxa de l’Astor (o el Gorg del Comte), d’on no surten dones d’aigua sinó el record reial d’un membre de la dinastia nacional mort i vilipendiat als peus del Montseny.

El 80% de l’aigua embotellada del país
Vida i mort. Terra i aigua. Vermellosa o cristal·lina. Hi ha un fràgil equilibri en la portentosa figura del Montseny. És la muntanya dels colors foscos, la que passa de l’intens i seductor verd de la primavera a l’encisador ocre de la tardor. Però, més enllà dels rius font de regicidis, en el seu interior més profund, és una font inesgotable d’aigua, aigua i... més aigua... El 80% de l’aigua envasada a Catalunya, comercialitzada arreu del territori, surt del Montseny. Parlem de quasi 1.500 milions de litres d’aigua a l’any. No hi ha cap manantial tan fecund al sud d’Europa.

La cultura de l’aigua és un símbol del massís. Aigua del Montseny, Font Vella, Viladrau, Font Agudes, Font d’Or... són només alguns dels noms més coneguts de les marques que porten el preuat H2O montsenyenc arreu del món. Però, alhora, la presència tan important de plantes recollidores i embotelladores d’aigua demostra com d’humanitzada està la muntanya, a només una vintena de quilòmetres de la conurbació de Granollers i a una cinquantena de Barcelona, rebent –ben bé– un milió de visitants l’any. En veritat, la muntanya és una reserva natural que oxigena l’atrafegada urbanitat.

«El bosc silenciós... i la masia lassa...»
Precisament, per Joan Maragall «aquell encantament de cap al tard me reprèn i em rodona la tristesa feconda». Pel poeta, no hi ha solitud més dolça que la del Montseny, amb el bosc silenciós i la masia “cansada” pel pas dels segles, no pas per l’alegria d’integrar-se en un entorn declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO. La muntanya és la proporció justa de les muntanyes, des dels 1.706 metres d’altitud del Turó de l’Home, encara dins la frontera vallesana, fins a la vida lenta i parsimoniosa dels pobles de la falda (Fogars, Campins, Mosqueroles, Riells...). Més amunt, a Sant Marçal, només uns deu anys després del regicidi succeït al Montseny el 1082, els monjos benedictins van trobar-se tan sols, tan aïllats, tan miserablement abandonats a la darrera contrada del món, que van demanar al bisbe marxar d’allà. La solitud no mena tothom cap al camí de la perfecció! Mentrestant, els xiscles del falcó no feien més que amplificar-se i amplificar-se... fins arribar avui a la Tela de Granollers, el Museu de Ciències Naturals de la capital, que és –pròpiament– el centre de documentació del Parc Natural del Montseny, l’espai on –entre d’altres funcions– biòlegs, ambientòlegs i naturalistes estudien la flora i la fauna de la poderosa muntanya.

Crec que sense el Montseny no es pot entendre el Vallès Oriental, ni la seva gent, ni els seus costums, ni el tarannà dels seus habitants, ni els seus pobles i la seva capital. Nosaltres, els vallesans, ens emmirallem en una muntanya que trenca les proporcions enjardinades d’una comarca feta jardí de Catalunya. Sense el Montseny –crec– no hauria existit una Editorial Alpina a Granollers, pionera a la península ibèrica en l’edició de guies de muntanya i cartografia excursionista; no hi hauria un rerepaís singular de Barcelona, el nostre Vallès, resistent a les poderoses forces centrífugues de la capital del país. En fi: si «com el Vallès no hi ha res», sense el Montseny no hi ha Vallès!

El nét del ‘Cap d’Estopes’, Ramon Berenguer IV, es convertí en rei d’Aragó pel seu casament amb Peronella. Rotlle genealògic dels comtes de Barcelona. Foto: Biblioteca del Monestir de Poblet

 

Participació