«Publico molt perquè tinc ganes de dir coses»

Entrevista a Joan Sala Vila, que aquesta setmana presenta un nou llibre de poemes, 'Bufa el vent'

per Esteve Plantada, 29 de novembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joan Sala Vila, davant de la popular Fonda Europa de Granollers Foto: Esteve Plantada

Té 83 anys i no para quiet, amb un munt de llibres al cap, de coses per fer, de projectes que sembla que tinguin vida pròpia. D’un temps ençà, la vida creativa de Joan Sala Vila (Hostalets de Balenyà, 1929) viu en una activitat incessant. Home de comarca i de ciutat, sempre atent a tot allò que fa olor de lletra, no ha parat d’ajudar en la difusió de poetes, escriptors i creadors de casa. President de les Aules d'extensió Universitària per a la gent gran del Vallès Oriental, també va ser un dels més destacats promotors de la Festa de les Lletres Catalanes de la comarca, que aquest divendres viu una nova convocatòria. Molts anys de vivències que ara necessiten sortir a la llum a través dels seus versos. Amb un alè de vida imparable.


"És veritat, porto un ritme de publicació molt alt. Però el porto perquè tinc ganes de dir coses. I, de fet, estic deixant moltes activitats per poder dedicar-me al què vull realment: escriure". I a fe que ho fa. Aquesta setmana publica un nou llibre de poemes a Témenos, l’editorial que li fa confiança. "Tinc molts poemes escrits i els vaig recollint a poc a poc. Aquest nou recull es dirà 'Bufa el vent' que, a banda de ser el títol d’un poema, és també una metàfora de les diferents situacions que et trobes a la vida". Aquella sorpresa contínua, aquell camí que mai saps del cert per on anirà, la vida. "El llibre reflecteix totes les emocions i sentiments que ha estat provocats per un munt de coses diverses".

Un còctel ben agitat
Una cosa ben similar passa al seu darrer llibre, 'Cóctel de l’avi' (Témenos, 2011). "El títol ho expressa molt bé, ja que hi he vessat tota una barreja d’emocions que he tingut al llarg de la vida. Hi ha pensaments actuals al costat de coses que m’han passat d'infant. Com per exemple, el record que tinc d’una euga mansa que hi havia a casa. De nen hi jugàvem molt, i l’avi ens hi deixava pujar, però alguns quèiem". I d’aquestes, molt més al llarg d’un bon grapat de versos.

"Aquest llibre explica alguns fets molt especials. Quan va morir la meva dona, vaig dir-me que les relacions amb persones havien acabat. Però la realitat va ser una altra. No sé per què, vaig sentir una necessitat molt forta de la companyia de l’altre sexe". Això va transformar-se en bona part del gruix que configura el ‘Cóctel de l’avi’. "I també hi ha una part de la meva vida religiosa, del concepte que tinc de la religió i de l’altra vida, molt en la línia de Lluís Maria Xirinacs". El darrer poema del llibre, titulat 'Jo sóc', n’és un exemple precís. "Volia expressar la idea que tinc del jo etern. Quan vagi a l’altra vida no seré en Joan Sala Vila. Seré aquest jo etern, una visió del jo complet d’una persona: des que és nen fins a la fi, amb tot el que s’ha trobat".


Sol entre la multitud
"Hi ha gent que em comenta que aquest llibre, el 'Coctel de l’avi', li ha agradat molt. Però saps què em demana la gent pel carrer?", i fa una pausa amb ells ulls murris i el mig somriure que el caracteritza. "Les meves memòries!". Ja en porta 100 pàgines escrites. "Però ara no és el moment", rebla. De fet, actualment està escrivint un altre llibre de poesia que ja té títol: 'Glops de silenci'. !Són aquelles situacions que et trobes sense saber per què, aquells sentiments que arriben sense saber per on. Bàsicament serà un llibre que dirà que la soledat, aquesta foscor que sentim de vegades, és una font de coneixement de nous valors i noves coses. Molt sovint passa que només escoltant pots aprendre moltes coses. No cal fer molt soroll per poder tenir experiència i emocions".

Em diu que, tal com deia Sant Bernat, cal 'saber estar sol entre la multitud'. "És el que jo intento aplicar. Però, ull!, que jo em trobo sol entre la multitud perquè ho he triat. M’agrada molt escoltar, però sense que ningú s’adoni que ho estic fent. Penso, a més, que les relacions no són només un instrument que funciona a base de contacte físic, sinó que pot ser virtual: tu ets al lloc, però no ets amb la gent. Això és una font de notícies i d’inspiracions, t’ho asseguro". Evidentment, actuar d’aquesta manera comporta un risc innegable. "I tant que sí!", riu. "M’han dit que sóc antisocial, i des de ben jovenet. Però m’és ben igual".

A la seva manera
Joan Sala Vila segueix la seva pròpia manera –tan seva, tan particular– de fer les coses. "Fa molts anys que escric poesia, vaig començar de ben menut. Mira, recordo perfectament què em va fer animar a escriure amb intensitat. Quan jo encara era a Puigcerdà, pels anys 50, vaig enviar un recull de poemes a un premi de Barcelona. Recordo que era en castellà i que ja no en tinc cap còpia. Jo no ho sabia, però al jurat hi havia un escolapi que es deia Ramon Castelltort, poeta i amic meu". Un bon dia, en Sala Vila va rebre una carta que deia: "he llegit el teu llibre de poesia i no et donaré el meu vot perquè els teus poemes no són del gust del jurat. Però, de totes maneres, continua escrivint, que la teva poesia val la molt pena".

Aquella empenta va ser crucial per convertir-se en un amant de la lletra. I, des de llavors, no ha parat -ja ho dèiem-. "Jo ja no espero cap èxit", em diu, ben tranquil. La recompensa és en altres coses molt menys transcendents. "El que més m’agrada és trobar-me algú que se m’acosta i em diu que ha llegit el llibre". Això i prou. I vessar tot un munt d’emocions i de vivències que facin gran aquest jo etern. 

Joan Sala Vila, autor del 'Còctel de l'avi' Foto: Esteve Plantada

 

Participació