El vi de l'emperador

De la plana vallesana a la taula de les grans famílies de la Roma imperial hi ha una distància només salvada per un vi de gran categoria

per Diego Sola, 7 de novembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cau rosada al Vallès... i la vinya i el seu fruit s'hi remulla. Foto: Àngels Llop

"Les vinyes lacetanes de la Hispània són famoses per la gran quantitat de vi que d'elles s'obté, però els de la Lauronense ho són per la finor del vi que produeixen". Un vi exquisit. Així ho va escriure fa quasi dos mil anys Plini el Vell (24-79 d.C.), gran historiador i naturalista romà. Si els déus de l'Olimp haguessin de triar el seu elixir predilecte, potser tindrien en compte aquell manantial verd-roig a migdia del Monte Signi, el nostre Montseny. Un petit país de plana i muntanyetes on, entre carena i carena, esclata un mosaic de colors tardorals que saluden el pas dels núvols. Lauro... El nostre Vallès. O una part d'ell. Els millors tastadors de vi de la Roma imperial, com el mateix Plini, així ho van apreciar. Aquesta és la història d'una comarca el paisatge de la qual avui dia poc fa intuir que fou terra de vins... Vins que, fa dos mil anys, arribaren fins a les millors taules de Roma.


Entre l'aroma del vi i la descoberta d'un topònim
M'assec en una terrassa arran del carrer major de Granollers. Són quarts de nou del matí i, sent dia feiner, la ciutat encara es desvetlla mandrosa. Capital a mig gas. Demano un entrepà i la carta de vins. El cambrer em mira tot sorprès. "Aquest comença el dia fort", crec que rumia, capcot, mentre marxa a complir l'encàrrec. Me'l miro i ric. En realitat, no sóc gens enòfil. M'hi hauré de posar. Els catalans passem per un poble ben amant del vi. Torna el cambrer. Fito la carta. "No tens pas cap vi del Vallès?". Per la cara que fa sembla que li he demanat la comanda en xinès. Per què prendre els escadussers vins nostrats tenint-ne tants i tan bons d'arreu de la pàtria? "D'això no en tenim. Però de Penedès i Priorats tants com en vulguis... i d'Alella, també", sentencia amb sequedat. "Una cervesa d'espelta vallesana farà el servei", reblo. Sembla que en té. Vet aquí la clau: de vinya a blat. L'hegemonia dels conreus vallesans que ha anat d’un cultiu a l'altre. Vi versus cervesa. Dilema que al final només dirimeixo en la solitud del meu quadern.

Lauro... Una terra a cavall de la Laietània i la Lacetània. A cavall dels país dels laietans (des del Llobregat fins a una part indeterminada del Vallès-Maresme) i del país dels lacetans (des del Bages fins al Moianès i una bona part dels dos Vallesos). Això per una banda. I per l'altra... Vinum Lauronense. Un vi –d'origen lacetà per als romans– que, per a autors com Plini o Luci Anneu Florus, es feia gaudir per la seva delicada "finor" en contraposició a la qualitat general del vi de la Laietània (a tocar de Lauro), que per a l'escriptor Marcial (40-104) era com tastar –literalment– "excrements laietans". Tanco els ulls i m'apropo la vora de la copa de cervesa d'espelta al nas. Aspiro l'aroma tot imaginant que tinc a les mans un autèntic, selecte i exquisit tast de vi de Lauro de fa vint segles. Un vi de primera. Un vi de gran categoria. Un vi de gent amb cabals davant del Don Simón de les comarques (laietanes) veïnes. Ah... el nostre vi! Orgull vallesà per damunt de tot...

Parròquia de Santa Maria de Llerona, documentada des del s. X, centre de l'antiga Lauro. Foto: Pol Mayer


Lauro, Laurona, Llerona...
D'aquella aroma no en queda res i en queda un nom. Lauro? Què era? I on era? La discussió historiogràfica ha estat llarga i encara dura. El cèlebre historiador i arqueòleg granollerí Josep Estrada (1912-2001) i el numismàtic Leandre Villaronga (Barcelona, 1919) van fer una aportació clau vinculant Lauro amb la seca de Llerona, centre productor d'una moneda d'origen iber que portava encunyat, com no, el topònim en qüestió: Lauro. Dècades més tard de la proposta d'Estrada i Villaronga la discussió ha estat si el Lauro productor de moneda es corresponia amb el Lauro vinícola que resaven les inscripcions de les àmfores de vi trobades a la península Itàlica i arreu de l'imperi. Tot sembla apuntar en una mateixa direcció: la Lauronense era una porció de terra que abraçaria tota la part septentrional del Vallès, enquadrada en el país dels lacetans. Una terra de bons vins. Vins ben coneguts ja a la Roma republicana i, més tard, a l'imperial. Una terra de grans vil·les productores d’aquest líquid preuat.

Trenco amb la romanitat i viatjo a la medievalitat mentre m'endinso en els contorns de la parròquia de Santa Maria de Llerona, que senyoreja sobre tota la plana. L'evolució del nom de Lauro fins arribar a Llerona encara és objecte d'estudi però sembla del tot provada. Allà, al cor d'aquell antic país del vi, la vista és immillorable, amb una visibilitat sobre tota la meitat nord de la regió vallesana, abraçant des de Sant Llorenç del Munt fins al Montseny tot passant pels Cingles de Bertí. Amb claredat puc veure, fins i tot, Montserrat. Per un moment deixo de pensar en seques de moneda i vil·les vinícoles de primera categoria per imaginar-me –ja quasi modernament– a un pagès remença. Perquè aquí fou capturat Joan Sala, un dels més exaltats líders de la revolta remença del segle XV. En guerra contra Ferran el Catòlic, aconseguí aixecar les gents de les Guilleries, la plana de Vic... i del Montseny fins a les acaballes de la seva falda, fent de Llerona el seu fortí, on seria, finalment, derrotat i capturat el 1485. Conduït fins a Barcelona, fou esquarterat davant de la multitud a la plaça del Rei. Però això... ja forma part d'una altra història.

El destí sofert de la vinya vallesana
La qualitat descrita del vi lauronense pels grans naturalistes i historiadors romans fa pensar que es tractava d'un vi car, només a l'abast d'aquelles llars que s'ho podien permetre. Pels antics romans, el vi era un signe indefectiblement civilitzat, símbol de la seva categoria com a societat avançada. De vi en bevia tothom. Però des del vi excrementat laietà que ens descrivia Marcial al segle II fins al finíssim vi lacetà-lauronià que tastà Plini el Vell al segle I hi havia tota una gradació social i econòmica. I el vi que es produïa al nord de l'actual Vallès Oriental era dels millors, ben comparable als millors vins itàlics.

Qui sap si, malgrat abastir-se de les seves pròpies vinyes a Itàlia, l'emperador va fer un tast d'aquell delicat elixir dels déus vingut de l'altra banda del Mare Nostrum. Aquell vi de Lauro que, d'altra banda, ocupava un lloc central a les taules de les famílies més riques de Roma... fins que a Domicià, emperador mort el 96 d.C., se li ennuegà i decretà amb l'edicte del vi limitar la sobreabundància de vinya per afavorir el cultiu del blat davant l'alarmant buit dels graners imperials. Més menjar i menys beure. Plini, que havia mort observant l'erupció del Vesubi el 79 d.C., no hi estaria d'acord. Per ell, "in vino veritas". La veritat estava en el vi.

D'aleshores ençà el vi de Lauro va seguir comercialitzant-se en els circuits locals. Però l'edat d'or del vi vallesà només havia fet que començar, perquè la vinya dominà la plana durant segles. A finals del segle XIX, el Vallès Oriental produïa més de 90.000 hectolitres de vi. Eren temps, però, ben diferents als de Lauro. Com escrigué l'il·lustre granollerí Pere Maspons (1885-1962): "A la comarca (...) produïm vins de mala qualitat i de pitjor força alcohòlica". La quantitat havia suplantat la qualitat. I ara ni això. Perquè durant la dècada de 1880 arribà el pitjor dels mals: la fil·loxera. Impetuosa i destructiva, anihilà mica en mica la major part de la superfície vinícola del Vallès...

Tanco els ulls i m'apropo la vora de la copa de cervesa al nas mentre la ciutat es treu la seva perenne mandra de sobre. Aspiro. Cervesa de pur blat d'espelta vallesà. Com han canviat els nostres camps. Com han mudat del morat vinyater tardorenc al groc esclatant del juny i a l'esterilitat d'aquests mesos de fred. Tant se val. Sí: el vi de l'emperador és un bon record. Però el gust d’aquella cervesa vallesana és un arrauxat i immillorable present.

Un teló de fons immillorable: Pla de la Calma i Montseny. Vinyes a Valldoriolf (actualment DO Alella). Foto: Javier Fossas

 

Participació