Caminant entre mastodonts

A la font del Ràdium de Granollers resta enterrat un raig d'aigua amb propietats radiològiques... i el record d'una gran bèstia del Miocè

per Diego Sola, 24 d'octubre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Il·lusió òptica als cartells de senders locals? No... si hi passéssim fa milions d'anys. Fotomuntatge

Un crit esfereïdor sotragà la quietud del nostre esperit. Els meus amics s'esglaiaren i feren dues passes enrere. Al davant del roure martinenc centenari que mena l'accés a la font del Ràdium, ben cobert per un frondós bosc de ribera que no permet veure la natura més enllà de les escorces dels seus arbres, vam trobar-nos en l'abisme intemporal. "Això és Granollers o el Parc Juràssic d'Spielberg?", em preguntaren els meus acompanyants, agafats de la mà mirant de combatre l'ensurt. Un rugit desconegut ens havia apartat de la nostra relaxada conversa tot endinsant-nos en les profunditats més feréstegues de la capital. Vaig esclatar a riure: "Granollers seria el millor Parc Juràssic per a Spielberg!". Sobtadament, un anònim gos de proporcions considerables arrencà a córrer bosc enllà. Aquesta era tota l'amenaça juràssica per als meus amics i un servidor. La història, ben veritable, d'una criatura –no del Juràssic, sinó del Miocè– de fa deu milions d'anys que havia anat a parar allà, havia posat en alerta a aquells imprudents caminants que vorejaven un dels espais més fascinants i oblidats al cor del Vallès.


Si la font no raja... algun record portarà
Sempre havia pensat que Ràdium era un dels topònims més estranys de la comarca. I així fou fins que vaig descobrir la lògica d'aquesta ciència dels noms en el cas que ens ocupa. Ara fa unes quantes dècades els granollerins i granollerines sentien gran afició per un indret avui dia encaixonat entre dos polígons industrials (el de la Font del Ràdium i el del Coll de la Manya), en una vall pregona de la serra de Ponent (un fenomen natural, el de les microvalls, que tan bé anomena la nostra comarca). A la font del Ràdium, generacions senceres van viure moments de celebració familiar i personal. D'allà, enmig d'un bosc de ribera únic a Granollers, brollava un doll d'aigua cristal·lina que, segons els metges de l'època, posseïa importants propietats... radiològiques, aleshores –primera meitat del segle XX– considerades del tot beneficioses per a la salut.

Progrés i natura. Un binomi que ens fa viure de forma ambivalent l'orgull per una contrada desenvolupada i la recança per una terra que, a èpoques, sembla marcir-se. Amb l'arribada dels polígons, símbol del progrés econòmic vallesà, aquell bosc d'oms, d'àlbers, de roures, d'esbarzers i heures... va començar a morir. La natura, del tot sàvia, sempre es rebel·la, es fa més salvatge, com més amenaçada es sent. D'aquí que, fins a finals de la dècada de 1990, el bosc, el torrent i l'entorn de la font del Ràdium es convertís en un lloc absolutament inhòspit fins a caure en un oblit, aparentment, irreversible.

La restaurada (i no original) font del Ràdium en un entorn natural clarament recuperat. Foto: Diego Sola


Aigua de Palou: una aigua mineral made in Granollers
Dècades abans que la font morís assedegada, però, uns granollerins tingueren una idea que, d'haver-se consolidat, no sabem quin destí hauria deparat a la contrada. Això si és que la visió empresarial hagués estat finalment duradora! A la font del Ràdium molts hi anaven a prendre les aigües, com s'ha dit, considerades del tot curatives. Doncs bé: sota la marca Aigua de Palou, una empresa es feu amb l'explotació de la font del Ràdium per a embotellar-ne el seu –aleshores– preuat doll.

Pels granollerins, la font del Ràdium era la font del gust estrany però agradable. Els estudis de l'època presenten un raig que cada dia proporcionava quatre mil (!) litres d'aigua amb una mínima presència de magnesi, liti i radi. D'aquí el nom. Quantitats modestes que, malgrat tot, avui en dia segurament qüestionarien la conveniència de comercialitzar-ne l'ús. "Deliciosa per a la taula", "Ideal per a l'estómac, el fetge i els ronyons", "Una de les aigües més digestives del món...", resaven als anys trenta del segle passat els anuncis publicitaris de la premsa comarcal sobre aquesta Aigua de Palou de la font del Ràdium. La creixent industrialització de la falda de la serra de Ponent i l'establiment d'un abocador de runa a l'entorn de la font van acabar per assecar aquest manantial tan singular. I avui, fet i fet, la font original resta enterrada a uns metres de profunditat allà on ara, amb un entorn feliçment recuperat, s'alça una altra font que –connectada a la xarxa d'aigua municipal– és possible que sigui més saludable que la cèlebre i "més digestiva aigua del món" que hagi vist mai la història: l'Aigua de Palou.

Un viatge al Vallès de fa deu milions d'anys
Però vet aquí que d'un lloc d'on brollava aigua radioactiva n'havien de sortir, forçosament, més singularitats. Aquesta es presentà i es presenta en forma de dent i pot ser observada al Museu de Ciències Naturals de Granollers (La Tela). En els múltiples treballs de recuperació de l'avui Espai Natural d'Interès Local del bosc de la font del Ràdium van trobar-se restes d'un queixal d'un Tetralophodon longirostris, un monumental mastodont que durant el Miocè (fa entre cinc i setze milions d'anys) regnava sobre el terra que avui trepitgem. Aquest mastodont va extingir-se durant el Pliocè, però, en el temps que habità el Vallès, convisqué amb les espècies antigues del rinoceront i la girafa, amb el Dryopithecus (un homínid del qual el Dr. Miquel Crusafont en va demostrar la seva existència al Vallès), amb els esquirols voladors i, fins i tot, amb els tapirs. Un bestiari exòtic per a un Vallès als nostres ulls irreconeixible.

L'amo d'aquell queixal trobat a la font del Ràdium vivia en manades i s'alimentava de les fulles dels arbres. Tanmateix, vegetalment, aquesta comarca no tenia res a veure amb l'actualitat. Cal imaginar el Vallès de fa deu milions d'anys com un paisatge semblant a les illes Canàries, amb la presència estesa d'un bosc subtropical d'ambient selvàtic d'on començaven a brollar, no obstant això, signes indelebles del futur: roures, àlbers, faigs... tan vallesans ahir com avui.

Passat i futur d'un pulmó per a la ciutat
Avui, els àlbers de més de vint metres, el gegantí roure martinenc, els oms que resseguien amb esbarzers el curs del torrent de la font del Ràdium... tornen a regnar en un espai que es creia comdemnat a la desaparició. Com els mastodonts que entre fa cinc i setze milions d'anys transitaven pacientment per aquestes valls que començaven a definir el seus trets físics fins a conformar el relleu vallesà actual.

Penso en aquell Tetralophodon longirostris que passejava per la frondosa vall vallesana (dolça redundància). Penso en aquell esbojarrat doll d'aigua al qual tothom li encomanava unes propietats radiològiques que en el nostre segle farien embogir el zel sanitari de la societat actual... Penso en les profundes transformacions d'una terra que avui encara pot guardar per a generacions presents i futures el tresor d'un pulmó que fa respirar una ciutat i una conurbació que necessita l'oxigen del seu passat per viure la colpidora realitat del seu present. Una font radiològica. Un mastodont. Un bosc encisador que fa volar la imaginació. No necessitem la ciència-ficció d'Spielberg per a trobar una síntesi quasi perfecta.

Un Tetralophodon longirostris, amb cria petita, caminant per un paisatge semblant al Vallès de fa deu milions d'anys. Foto: Livejournal

 

Participació