Eloi el Bon Noi i Ninette & The GoldFish: de contrastos i opcions

Crònica del concert celebrat aquest divendres a la NAUB1

per Joan Gener Barbany, 10 d'octubre de 2012 a les 11:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un moment de l'actuació d'Eloi el Bon Noi. Foto: Montse Capdevila

El divendres 5 d’octubre tornava a la Sala Naub1 després de força dies –i concerts– sense anar-hi. Acompanyat per un amic, vam comentar, entre estranyats i contents, que hi havia més gent que de costum. Hi anava a orelles sordes, més per les ganes de gaudir de música, que no pas pel cartell. D'Eloi el Bon Noi em sonava el nom i poca cosa més i de Ninette & The GoldFish no en sabia res de res.


Amb un pròleg pregravat digne d’una sèrie B de superherois dels 80, Eloi el Bon Noi apareixia a l’escenari amb guitarra, xandall, ulleres de sol i gorra yankee. Una banda amb bateria, baix, guitarra elèctrica, teclats i programacions l'acompanya per presentar el disc Adolescència: No Superada. Després de tres cançons, entre les quals Matar el pare i Castrador Castrat, i també dels comentaris entre elles, vaig començar a dubtar: no tenia clar si prendrem seriosament el que estava veient. Cap a la recta final del concert, escoltant Mort de Son i La culpa és del culpa , vaig decidir prendre'm literalment el títol del disc, i va ser així com vaig creure'm una proposta que ho toca gairebé tot -punk, balades folk, rock, pop i metal- amb un punt de decadència.

Una mena de divertiment terapèutic post-adolescent, vaig pensar. Un personatge ideat durant una classe d’història de l’art des de l’última taula del fons de l’aula, després d’haver consumit alguna substància il·legal a l’hora del pati. Qui sap, potser, tindrà recorregut.


I amb una més que necessària pausa, entràvem mentre Ninette & The Goldfish començava amb unes cançons que canviaven de to. Proposta d'arrel nord-americana, capaç de la balada folk i de l'acostament a un rock feréstec presentava el treball Words for the deep down . Amb tota la banda -també es presenten en duet- van oferir un concert amb una solidesa sorprenent per qui els escolta per primer cop en directe.

Les ànimes d'aquesta proposta són la granollerina Nina Thomas (Ninette), amb una veu captivadora -allò de la força i la debilitat a parts iguals- i Cesc Mayor (Goldfish) -guitarra acústica- liderant una banda consistent i delicada -bateria, guitarra elèctrica i pedal steel i teclat de nova incorporació-. Crus i amorosos les seves cançons són pura anestèsia. Amb un paper destacat pel bateria i les pinzellades afectives del guitarra, van sonar precisos, segurs, relaxats. Com a bisos, van avançar dues cançons noves que semblen treure una ràbia fins ara present però continguda. Sorpresa la meva -alguns mitjans especialitzats, l'apunten com una de les perles amagades-.


Energia escènica de Ninnete & The Goldfish. Foto: Joan Gener Barbany

 

Participació