«Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser!»

Al cor de Riells del Fai, pulsionat per la força del Tenes, un monestir, un salt d'aigua, un monjo, un pagès… i una dona d'aigua

per Diego Sola, 10 d'octubre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Salt del Tenes a Sant Miquel del Fai, antic priorat benedictí. Foto: M. G. Clapés

Catalunya, any 1149. En algun lloc perdut del bisbat de Vic. "Els camins que menen l'accés a Déu són veritablement inescrutables", barrinava fra Riquer fent ziga-zagues per uns feréstecs corriols que descendien per damunt de la cinglera d'en Bertí. El monjo feia via cap a un sot que tenia una balma per església i un esbojarrat torrent d'aigua com a primera font de vida. "Ves quin lloc tan inhòspit per anar-hi a parar! Un sot!", sentencià. S'arrossegava sobre el seu hàbit, amb les vores de baix totalment estripades de tant traginar. L’ase que l’acompanyava, carregat de queviures i eines, semblava inquirir el seu amo amb la mirada obedient. Fra Riquer s'aturà, s'encarà a l’animal i exclamà: "Prior de Sant Miquel del Fai! Ves quina cosa de manar. Allà només hi ha dones d’aigua...!".


De monestir independent a priorat influent
Una gran força tel·lúrica. La terra, a l'entorn de Sant Miquel del Fai, sembla somoure's, estripant la plana i esclatant de les seves entranyes per a conformar, en el que coneixem com a Cingles de Bertí, una sòlida frontera natural per a la nostra comarca, quasi com un mur indestructible. Al cor d'aquella cinglera, vora el cabal del Tenes, Gombau de Besora, un dels més fidels consellers de la comtessa Ermessenda i cèlebre guerrer, va fundar el 997 un santuari consagrat al més guerrer dels arcàngels: Sant Miquel. Gombau fou un home poderós al Vallès. Posseí la solemne baronia de Montbui, a l'actual terme de Bigues i Riells, amb un castell que encara es manté dempeus i fàcilment visitable. Era, a més, el senyor dels castells de Samalús, Cardedeu i Montornès.

L'indret, que desprenia màgia i fascinació des de l'antiguitat (un espectacular salt d'aigua, unes roques que semblen caure al damunt del pobre i humil caminant, una alçada gens modesta...), ja tenia una esglesiola dedicada a Sant Miquel Arcàngel. El nou monestir fou encomanat a monjos benedictins, que seguien la regla de Sant Benet, un text del segle VI que s'havia convertit en la principal regulació monàstica de l'Europa medieval i que al Vallès tingué a Sant Miquel del Fai un dels seus principals focus d'expansió. El monestir mai no va tenir més de mitja dotzena de monjos vivint-hi, donada les precàries condicions del lloc. El 1042, el cenobi va passar a dependre de la comunitat de Sant Víctor de Marsella. A Sant Miquel hi viurien monjos fins el 1832.

L'entorn de Sant Miquel del Fai, com el conjunt dels Cingles de Bertí, ofereix un dels indrets amb més força tel·lúrica del Vallès. Foto: Gustau Erill


Vivint enmig de l'aigua, predicant a la plana
Fra Riquer era un monjo errant. Temerós de Déu i del seu destí rodamón. Obedient fins al final, com demanava Sant Benet. Que l'haguessin nomenat prior de Sant Miquel del Fai no li era cap honor. Hagué de retenir l'impuls orgullós. Van ordenar-li visitar al bisbe de Vic com a gest de necessària consideració i reverència. Pere de Redorta, que ocupava la càtedra episcopal vigatana des de feia només dos anys, va recordar-li amb molta vehemència la importància de no tancar-se exclusivament al monestir, missatge que l'humil frare d'hàbit depauperat no acabà d'entendre: "Mai no entendran aquests bisbes què hem vingut a fer els monjos en aquest món", pensà.

En virtut d'això, el prelat sentencià durament que, sota cap pretext, no havia de descuidar "el pastoreig de les ànimes de les parròquies de Sant Vicenç de Riells i Sant Julià de Lliçà", noms que a fra Riquer li resultaren absolutament desconeguts. D'ara en endavant, guiaria un monestir i, a sobre, baixaria al pla a predicar la paraula de Déu. "La gent del Vallès –rematà el bisbe Pere de Redorta amb un to imperatiu des de la trona–, gent ferma però una mica ensomniada, necessita pastors que tallin de soca-rel cert paganisme d'una vida entre la terra i el cel". La resposta de fra Riquer fou l'obediència i una certa incredulitat envers aquelles gents "fermes però una mica ensomniades".

Llar de nimfes amarades d'aigua
Però el bisbe no anava gens errat. A Sant Martí de Centelles, preguntant per la manera d'arribar al seu destí, fra Riquer sentí la història d'una dona d'aigua que vivia a Sant Miquel del Fai. Segons remugà el posader centellenc, al Gorg de la Goja, dit així per ser llit de nimfes, se sabia d'un jove pagès de Riells que s'enamorà d'una dona d'aigua. Ella va acceptar casar-se amb el noi amb una condició: "Mai no em diguis 'dona d'aigua'". Dit i fet. Però, anys més tard, el pagès marxà al nord a vendre ramat i perllongà la seva absència molts mesos, quedant-se la dona amb la filla petita i prenent cura dels conreus. La dona freqüentava el salt d'aigua del Tenes d'on havia sortit i es remullava en les seves aigües per esbrinar el curs de les tempestes que havien de fer fecundar la terra.

Un dia sabé que havia de venir pedregada i va fer segar ràpidament tota la collita, setmanes abans del que era de precepte. El marit reaparegué enfurismat: "Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser!". I l'encanteri sorgí efecte, perquè la dona desaparegué. El pagès, però, sabé que la dona reapareixia amb habitud per veure la filla. A trenc d'alba, s'atansà cada dia al gorg i, d'allà, del més profund de les aigües del Tenes, sortia una esvelta dona d’aigua a dedicar una estona a la seva petita. En debades, l'home intentà recuperar-la i ella no només es fongué com l'aigua cristal·lina d'aquell salt, sinó que s’endugué per sempre més la filla de tots dos. Fra Riquer s'esglaià en sentir el relat del posader: mal averany viure vora un manantial de dones d'aigua. Reprengué el camí, amb l'ase, encara més enfadat que abans.

La força de la natura a l'abast d'homes i dones
Avui dia, Sant Miquel del Fai i l'entorn de la vall de Riells és un dels indrets més estimats pels vallesans que s'aventuren a conèixer el seu entorn. Monestirs i salts d'aigua s’afegeixen a grutes plenes d'estalagmites i roques de colors diversos que mostren un entorn fortament sacsejat per la natura i les seves forces més profundes. Sant Miquel del Fai, pròpiament, s'ha convertit en una escola de natura, un hostal amb bon menjar, i en un espai d'interpretació de l'antiga vida monàstica. Al caminant encara li sobta veure l’església dedicada a l'arcàngel excavada a dins la balma de la cinglera.

"La gent del Vallès, gent ferma però una mica ensomniada, necessita pastors que tallin de soca-rel cert paganisme d'una vida entre la terra i el cel". Les paraules del bisbe ressonaven al cap de fra Riquer quan abandonà els contorns de Sant Pere de Bertí, baixant des de Sant Miquel Sesperxes, i es dirigí cap a l'esclat de la vall de Riells. Així com trobà, al fons, el salt del Tenes, i intuí el discret monestir (que s'engrandí amb l'era del gòtic segles més tard, fins arribar a ser el que avui veiem amb més solera), així com fra Riquer evocà el record d'una dona d'aigua més llegenda que veritat, l'humil monjo allunyà el mal humor del seu cap i, embadalit per la bellesa del que veié, donà gràcies a Déu: "En veritat, aquest és el millor lloc... aquella balma, aquell salt, sí... el millor sot del món per venir-hi a viure".

Visió panoràmica del monestir de Sant Miquel del Fai, a Riells. Foto: Amador Álvarez

 

Participació