Sota l'ombra d'un lledoner...

Una commemoració desapercebuda. Noranta anys després de moure's en el taulell dels termes municipals, viatgem a un encantador barri amb nom d'arbre, sobrenom hospitalari i alguna celebritat

per Diego Sola, 26 de setembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els avis de la plaça de Jaume I, també coneguda com a "plaça del Lledoner", un homenatge a Esteve Roca-Umbert. Foto: Diego Sola

Recordo que de ben petit una companya de l'escola em va etzibar "Visc al Lledoner!" i a mi se'm quedà un esguard de badoc: "Marta: a on és això?", vaig preguntar-li encuriosit. "Mmm... És un poble! Troba'l al mapa si pots", respongué entremaliada, endevinant la meva completa ignorància i ferint el meu orgull d'infant... "Vius en un arbre?", vaig contraatacar. Per als canovellins que anàvem a escola a Granollers se'ns feia una mica complicat això d'entendre les alegres tensions territorials del petit univers granollerí: "Et dic que és un poble: busca'l!". "No diguis mentides, Marta!". Però la Marta no mentia pas: enguany s'acompleixen noranta anys de la pèrdua de la independència lledonerenca o, més aviat, de la fi de la seva llarga pertinença a Corró d'Avall i les Franqueses.


De poble a barri
En realitat, els lledonerencs mai no foren un poble lliure. Ni independents ni amb municipi propi. El 5 d'agost de 1922 la vida dels seus habitants mudà col·lectivament per un caprici administratiu d'aquells temps de reordenament termenal. Per decret, el barri del Lledoner era segregat de les Franqueses del Vallès per incorporar-se a Granollers, ciutat que encara no superava els 10.000 habitants, però que ja s'enfilava sobre els contorns d'aquesta contrada. Els seus connaturals eren feligresos de la parròquia de Santa Eulàlia de Corró d'Avall, car el Lledoner, per no ser poble no tenia ni parròquia pròpia... Ai, las! Les vel·leïtats secessionistes de la meva companya d'escola esborronaven el meu judici. No m'aclaria pas. Què havien tingut els lledonerencs que els convertís en una comunitat tan genuïnament unida?

Indians, hostals, arquitectes i marquesos
Un hostal. L'Hostal amb majúscules. Vet aquí la peça de trencaclosques que em mancava. El Lledoner tenia camps amb conreus de terra agraïda i fèrtil, un lledoner centenari, unes gents treballadores i arrauxades i... tenia un hostal amb bon menjar, bon beure i bon jeure: l'hostal del Lledoner, un lloc més que concorregut al nord de Granollers per gent de tota edat i condició. De fet, en aquelles primeres dècades del segle XX, quan els granollerins parlaven de l'hostal, es referien a la fonda emplaçada encara avui dia (però ara esdevinguda Bé Cultural d'Interès Local) a la cantonada entre els carrers Lledoner i Corró. Una casa d'aspecte ferm i imponent coronada per un bloc central amb estructura de torre i una balustrada solemne. Un to senyorial conjugat amb un evident disseny rústic. El punt de trobada ancestral d'una contrada singular.


L'antic hostal del Lledoner encara fita el carrer de Corró. Foto: Amador Álvarez

El Lledoner, el barri de l'Hostal, es caracteritza per moltes coses, però, especialment, per guardar, sota una aparença discreta i serena, un destacat llegat patrimonial. Seguint el carrer Corró cap amunt, i marxant cap a la Carretera, a mà dreta, el caminant topa amb una de les petites i discretes joies de Manuel Raspall, l'arquitecte modernista que trobà al Vallès Oriental una font d'inspiració i un reconegut modus vivendi com a arquitecte municipal dels ajuntaments de l'Ametlla, la Garriga, Granollers o Caldes de Montbui.

L'arquitecte Manuel Raspall
Del modernisme tardà al noucentisme, i arribant a l'art déco, Raspall (1877-1937) fou un artista camaleònic amb una petja evident a la nostra comarca i a la seva capital (la Casa Clapés de la plaça de la Porxada, la reforma de la Sala Tarafa, les cases de Sebastià Costa...). Com a arquitecte municipal, només uns mesos després que Granollers s'annexionés el Lledoner, rebé l'encàrrec de dissenyar uns habitatges populars, dotze en total, que avui dia trobem abans d'arribar a Can Mònic, amb les seves amables façanes amb rengleres de totxos en els seus contorns i una forja tradicional en els seus alts finestrals.

Però, si de modernisme es tracta, cap tresor lledonerenc com la casa de Joan Sanpera, nascut el 1840 al Lledoner i convertit en un indià que va fer la seva fortuna important productes d'Amèrica. Ja ancià, tornà al Lledoner per edificar, el 1912, just ara fa cent anys, la seva casa d'estiueig. El resultat: una de les finques més senyorials de Granollers (amb permís de Can Torrabadella), encarregada a l'arquitecte barceloní Albert Juan (1872-1957), més conegut per haver dissenyat –amb diners del mateix Sanpera– l'edifici de l'ajuntament de les Franqueses que enguany (també!) acompleix cent anys. Triple efemèride.

Situada al carrer Corró, l'impressionant casa-mansió fou aixecada amb una torre mirador de conte de fades, molt al gust modernista-wagnerià, i unes flors esgrafiades guarnint tot el contorn de la teulada. Però... qui va arribar a ser Joan Sanpera? El primer marquès de les Franqueses! Honorant la seva infància, sufragà de la seva butxaca molts dels equipaments municipals que els franquesins tingueren en el primer quart del segle passat. I fou així que l'ajuntament atorgà aquest títol no reconegut en els llistats canònics de la noblesa del país.

Del Lledoner al cel
De retorn cap a l'hostal que dóna sobrenom al barri (de l'Hostal), una inscripció en ceràmica a la seva façana ens crida l'atenció. A tocar de la casa de Joan Sanpera hem contornejat l'escola Anna Mogas i, només uns metres avall, se'ns anuncia que allà, en aquell hostal avui convertit en enyorada casa, va néixer la filla de Llorenç Mogas i Magdalena Fontcuberta –Maria Anna Mogas– un 3 de gener de 1827. La petita Anna, que quedà òrfena de manera sobtada, abandonà el Lledoner per anar a viure a Barcelona amb la seva padrina. Estudià per ser mestra i amb vint-i-tres anys es consagrà com a monja. Fou la fundadora d'una branca missionera de les franciscanes (les de la Divina Pastora) que es dedicà i es dedica, essencialment, a l'ensenyament. Fundadora de diverses escoles, no fou fins molts anys després de la seva mort (el 1886) que les seves successores van pensar si no valia la pena fundar una escola al poble que l'havia vist néixer: el Lledoner.

El 1958 les superiores de la Divina Pastora compraren... la casa del marquès de les Franqueses, Joan Sanpera. I allà, en aquell casalot modernista elegantment decorat, començà a caminar l'escola Anna Mogas de Granollers. Un homenatge compromès per a la lledonerenca més universal que, amb la seva obra educadora, havia estat l'espurna que portaria a fundar una quarantena d'escoles a Amèrica, Àfrica i Europa i, a la fi, del Lledoner al cel... ja que el 1996 la monja nascuda a l'hostal lledonerenc fou beatificada per Joan Pau II.

"Vius en un arbre?", vaig preguntar-li fa anys a una companya d'escola. El Lledoner és un barri i, també, un arbre centenari desaparegut. Ara fa un any, Granollers inaugurà "el parc més gran de la ciutat", i hi replantà al mig un ancià lledoner que havia de recordar i recorda l'arbrot que bé devia haver donat nom a aquella barriada que un 5 d'agost d'ara fa noranta anys abandonà Corró i les Franqueses per unir-se a una Granollers que només –només– acabava de començar el seu segle d'expansió. Avui, la Marta, com d'altres lledonerencs, surten als carrers a finals d'agost amb el mocador blau o blanc de la festa major granollerina i, per igual, canten a l'Hostalvisión (si és que encara es fa) de les seves festes de barri. Gran Granollers... en essència!

La casa modernista de Joan Sanpera, obra d'Albert Juan, és des de fa dècades el centre neuràlgic de l'escola Anna Mogas. Foto: Diego Sola

 

Participació