«M'agradaria poder viure de la dramatúrgia i dirigir el meu teatre»

El jove dramaturg i actor de Granollers, Adrià Freijo, presenta 'Velando a Julio' al Teatre de Ponent

per Esteve Plantada, 13 de setembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Adrià Freijo, jove dramaturg i actor granollerí. Foto: Esteve Plantada

Aquesta entrevista no ensenya moltes de les coses que de debò haurien de ser visibles i que la concisió d’un moment fan tan difícil d'ensenyar. Són aquelles coses que són fora d’objectiu, que es belluguen i que diuen molt més que les paraules. Potser per això a l’Adrià Freijo Guirado (Granollers, 1992) li agrada, i tant, el teatre. Tot ell és pur teatre, tot ell sencer. S’escriu a sobre, inventa mons sense adonar-se'n, porta clavada ben endins la dèria d’explicar coses. Per això, potser, sempre té ganes de mostrar-se i de no perdre el somriure. I això que, a casa, no existeix cap antecedent en la matèria. "M’agrada escriure i dirigir teatre, més que no pas actuar. Escriure em ve de sempre, és innat i gaudeixo moltíssim". I és el primer que penses quan el tens davant i pots parlar-hi. Aquest proper dimecres, dia 19 de setembre, representarà Velando a Julio al Teatre de Ponent, una obra que interpreta, que ha escrit i que també ha dirigit. 
 
I no sorprèn quan t’explica que no és pas la primera obra que escriu. "De fet, no porto el compte", i t'ho diu d’una manera que no et sembla arrogant. "Velando a Julio, però, sí que és la primera obra de teatre d’estil més profund que escric". I escriu molt, "sobretot relats curts i novel·letes. Crec que tinc un estil molt marcat, de vegades una mica dramàtic. Però, fins ara, totes les obres que havia escrit eren per encàrrec i tenien un to més aviat lleuger i còmic. Per això em venia molt de gust escriure una cosa així, de pes, amb una temàtica històrica". Això és Velando a Julio, una història que passa en una habitació de Barcelona, als baixos fons, un dia d’estiu de 1938. En plena guerra civil. 
 
Teatre que surt de les entranyes
"És una obra que personalment em toca molt i que em remou moltes coses". Una obra que és un homenatge al Pau, un amic que va morir en un accident de cotxe. "La seva mort va ser l'esperó que em va fer connectar un projecte que ja tenia al pap amb les ganes d’explicar tot això que sentia". Per sort, el grup que ha pogut formar per representar l’obra, la companyia Filomena Teatre , és "com una família". I el públic ho nota, perquè també surt remogut. "És un text que surt de molt endins, per això m’agrada dir-ne teatre de les entranyes ". 
 
"Tenia l’obra en ment des de feia temps. Els personatges tenen una personalitat molt marcada, són molt profunds". Fins i tot em confessa que, de vegades, se li escapen. "Tot es va accelerar el dia que vaig anar a veure, gràcies a una bona amiga, un assaig de La Traviata. Quan vaig sentir la primera nota del preludi em va venir tota la història i també em van aparèixer els llaços que em faltava per lligar. Quan vaig sortir del teatre, em vaig posar en un bar i la vaig escriure sencera en una llibreta, a raig, a mà. La vaig vomitar. Vaig trigar dues hores". 
 
Representació als Dimecres Distrets del Teatre de Ponent
Després, tot va venir rodat. Va parlar amb la gent del Gra de Granollers i li van oferir una participació al Treansa. "La vam muntar per estrenar el mes de juliol de 2012, a la sala Sant Francesc". Aquell dia, en Frederic Roda, director del Teatre de Ponent, la va venir a veure, "i li va agradar tant que ens va voler programar". I d’aquí surt la proposta d'iniciar el cicle dels Dimecres Distrets. "Ens fa una mica de por això d’actuar un dimecres, i ja tenim ganes de veure què passa. L’entrada, això sí, serà més econòmica que un cap de setmana de programació regular".


"Quan escrivia l’obra, tenia molt clar que la muntaria. També tenia clar que ho proposaria a uns amics que ja tenien certes taules al damunt de l’escenari. Però no havia parlat amb ells ni res". El text els va atrapar. "En essència, buscava gent que s’impliqués sentimentalment. No en sabien res, però sabia que em dirien que sí". I d’aquí ja van venir els assajos i una cursa que fa la propera parada aquest dimecres. "No sabia si l’estrenaríem, però sí que sabia, del cert, que l’assajaríem".
 
Una obra que es manté viva
Amb Velando a Julio, l'Adrià no tenia cap objectiu concret en ment. "De l'obra, em fa molta il·lusió mantenir-la viva, res més. Només desitjo que passi això, que segueixi tenint vida. He fet espectacles que no eren gaire bons i, en canvi, penso que aquest sí que està bé". La il·lusió és anar-la fent, tal com avança una carrera que és tot just a l’inici, però que aventura un camí apassionant. 
 
Encara amb molt de temps per endavant, els projectes que ja volten pel cap i l’horitzó que s’entreveu no deixen de ser un somni molt llaminer. "M’agradaria poder viure de la dramatúrgia i poder dirigir el meu propi teatre". De referents, un munt. Però, per sobre de tots els altres, Angelica Liddell, "una escriptora catalana molt poc coneguda que m’encanta. És força polèmica perquè s’automutila, però té uns textos que són molt potents. De fet, a mi també m’agrada barrejar la sang i el fetge". Potser per això aquesta obra, Velando a Julio, és "un homenatge a la vida i també un homenatge a la mort". Perquè una cosa no s’entén sense l’altra, perquè patir és part del repte de ser feliç, perquè tot camí és ple d’entrebancs que faran, algun dia, que el trajecte hagi valgut la pena, tal com diu tot allò que no es pot atrapar en una entrevista feta només de paraules.
 
Adrià Freijo parla de la seva obra 'Velando a Julio'. Foto: Esteve Plantada

 

Participació