Botey recupera el documental que va enregistrar durant la festa major de 1979

El cineasta i escriptor de Granollers repassa la història de 'Quan les granotes fan festa major'

per Esteve Plantada, 10 de setembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Lambert Botey, a la Porxada de Granollers en dia de mercat Foto: Esteve Plantada

La vivesa de la Festa Major de Granollers és indiscutible, amb un model d'èxit que ja és conegut arreu de Catalunya i que ha esdevingut referent a d'altres pobles de la comarca. Però, també és ben cert que la festa de Granollers és encara molt jove, amb només 29 edicions en el format de Blancs i Blaus. Potser és per això que té una especial rellevància el documental que el cineasta i escriptor Lambert Botey va presentar el passat dia 25 d'agost al Centre Cultural de Granollers , titulat Quan les granotes fan festa major, "en homenatge a una de les cançons de Xesco Boix que encaixava amb l’origen de la ciutat". El documental immortalitza la festa grossa de 1979 a Granollers, viscuda quan tot just començava la democràcia i quan encara no hi havia ni Blancs ni Blaus. Sense sospitar-ho, Granollers va començar a esbossar un model festiu que arrelaria del tot a partir de 1983.
 
"Pel que fa a l'ocupació del carrer, crec que la festa de l'any 79 és la precursora de l'esperit que ara té el format actual", comenta Lambert Botey. "A la pel·lícula es veu la il·lusió que tenia la gent per fer coses i, sobretot, per viure-les a l'espai públic", una il·lusió que esclataria del tot pocs anys després. "El documental és un encàrrec que em fa l'Ajuntament, que tenia moltes ganes que la Festa Major revifés, que fos diferent i molt més popular". Fins llavors, la gent desapareixia de la ciutat quan arribava la festa d'estiu. Calia reinventar-se i fer una cosa totalment diferent. "Se li va encarregar al Frederic Roda que fes animacions al carrer i a mi em van demanar que en deixés constància fílmica". 
 
Un any abans, el mateix Frederic Roda havia creat el Centre Dramàtic de Granollers, amb seu a can Pedrals. "Es feien classes de teatre i de cinema. Jo em vaig apuntar a un curs de llenguatge cinematogràfic i vam rodar un curt amb els alumnes que, per desgràcia, ha desaparegut". És d'aquí, d’aquest Centre Dramàtic, d’on en surt La Murga , el grup d’animació que va animar el carrer durant la Festa Major d'aquell any.
 
Muntatge en viu i en directe
El documental es va fer en Super8, "amb totes les dificultats que comporta el format, que no són poques", afegeix Botey. El resultat és una pel·lícula que dura 33 minuts i que pràcticament s’anava muntant mentre es feia. "Jo anava fent una mena de muntatge al mateix temps que filmava, gairebé en directe. A l’hora de visionar la pel·lícula cal tenir en compte que tot era molt manual. Per exemple, vaig fer els títols de crèdit amb tippex de màquina d’escriure i cartolina negra". 

 
La pel·lícula està rodada amb una sola càmera, la que portava en tot moment el propi realitzador. "Era més important tenir unes bones cames que un bon equip. De fet, ara que ho penso, el documental va ser un precursor del moviment Dogma. Però a la força i sense saber-ho". En Lambert també confessa que es va passar la normativa de protocol "pel forro". Simplement, no n’hi havia, de normativa, "cosa impensable avui en dia".
 
Escenes de carrer, curiositats i molts records
Una de les escenes més recordades del documental és la del 125è aniversari de l’arribada del tren a Granollers. "En Frederic Roda i la Concepció Navarrete, regidora de cultura, van demanar un tren especial a la Renfe, que va venir de Cardedeu amb els gegants en un vagó adaptat expressament per a l'ocasió. Vaig filmar la sortida dels gegants des de dintre". També resulta molt entranyable adonar-se dels canvis de la moda. "La imatge dels castellers amb pantalons acampanats és força curiosa". 
 
Un fet que crida també l'atenció és el tractament sonor del documental, sense so de directe. "Vaig posar música anglosaxona a les imatges, cosa que produeix un resultat final molt sorprenent, perquè no hi estem acostumats". Així és com podem veure els castellers a ritme de rock, "fet que estableix una distància molt saludable. També és molt divertit veure l’Esbart dansaire ballant al so de The Animals !".
 
Els ulls que miren la festa
Un dels records més vius que conserva en Lambert Botey d'aquella filmació és el del públic que apareix a la pel·lícula. "La meva càmera deuria ser l'única que va enregistrar la festa major. Em resulta fascinant veure com el públic mirava la ciutat amb els ulls, i com es quedava encantat". Res a veure amb l’actualitat. "Si ho féssim ara, hi hauria molta gent que miraria a través del mòbil o de les càmeres. Hi ha hagut un canvi brutal pel que fa a la imatge i a la nostra relació amb ella. Un canvi que sembla increïble".
 
Botey confessa com ha estat, també, molt colpidor i emocionant veure la presència de la mort al llarg d'aquests anys. "Dels 21 regidors de l’època, ja n’hi ha 10 que no hi són. Aquestes absències, totes les desaparicions, et trenquen el cor quan veus el documental de nou". 
 
La pel·lícula, però, no és només un exercici de nostàlgia, de vegades tan i tan saludable. És la tasca de mantenir la memòria viva, i és una mostra de la voluntat de recuperació que està portant a terme l’arxiu municipal. "És una tasca apassionant. Ens trobem una vegada al mes amb un grup de treball, analitzem una filmació i la documentem al detall", explica Botey. De manera voluntària, aquest grup de gent revisa una pila de documents audiovisuals i treu la pols a la memòria de la ciutat. Aviat hi haurà més projeccions. "Aquest mes d'octubre en farem una altra al Centre Cultural, en col·laboració amb el Cineclub de l'AC ". No oblidar com vam ser és, probablement, la clau per saber què podem ser. I la feina de cineastes com en Lambert Botey fan que la memòria d'un temps i d'una ciutat segueixi tenint un valor incalculable.
 
Lambert Botey a la Fonda Europa Foto: Esteve Plantada

 

Participació