Apologia del Vallès

Creu davant de l'església de Santa Justa 'd'Olivet', a Lliçà d'Amunt. Foto: Diego Sola

Tres turons fan una serra. Quatre pins un bosc espès. Cinc quarteres... massa terra! Les Corrandes d'exili de Pere Quart (1899-1986) amb el seu vers icònic Com el Vallès no hi ha res (recollit de la tradició popular dels dos Vallès) ha estat, des de fa dècades, la millor apologia de la petita pàtria vallesana. Talment com el poemari Cementiri de Sinera d'Espriu, serà per sempre la gran apologia arenyenca. En l'etern caminar dels homes i les dones, però, hi ha una voluntat imperible de renovar les promeses d'estima a la pròpia contrada, inculcant de pares a fills el valor de les llavors sembrades a la terra fresca que ens sosté. Així que sí, en veritat, com el Vallès no hi ha res... res com tornar a aixecar-se i tornar a carenejar amunt i avall, turó sobre turó, pi rere pi, quartera a quartera... fins a tornar a copsar el valor d'una terra on cada turó, cada pineda i cada quartera es magnifica, fins a completar una visió particular del país i del món: la nostra.

És així que partim de la vila de Granollers un cop més per resseguir un Vallès ple d'històries. Els tímids turons que esdevenen veritables serres tenen a l'entorn granollerí un exponent clar d'aquesta dolça pretensió vallesana: la serra de Ponent, dita així perquè, des del granocentrisme de la capital –com li semblà a en Jaume de Palou des del pedró palouenc de Llevant– cada dia es veu pondre el sol rere els seus contorns.

El mirador privilegiat de Granollers
La serra de Ponent podria anomenar-se serra de Sant Nicolau o serra de la Font del Ràdium, recollint la toponímia del lloc. Però això no seria possible donat el tarannà autòcton: a ulls dels granollerins el sol desapareix rere el seu tall de cel. És digna, per tant, de ser una serra de Ponent de la mateixa manera que la serra de Palou és la serra de Llevant perquè cada matí el sol neix al seu bressol. Pretensions i visions a part, el cert és, però, que des de dalt de la plana del Congost la serra de Ponent ofereix, segurament, les panoràmiques més espectaculars de la capital vallesana enmig del seu entorn immediat. Com un gran decorat natural, mirant cap al nord, el Montseny i el Pla de la Calma es creixen en la seva majestuositat i la ciutat estén el seu mantell urbà sobre la vall fluvial.

La serra de Ponent abraça totes les quarteres, boscos i turons que van des de la carretera de Granollers a Lliçà d'Amunt fins al Circuit de Catalunya. O, vist paisatgísticament, des de la venerable Verneda de Can Gili (que de verneda no en té res, ja que hi predominen els àlbers) fins al Torrent de Can Ninou, a tocar del Circuit i de l'encreuament termenal de Granollers amb Lliçà de Vall i Parets. Tots dos indrets han estat protegits per l'Ajuntament de Granollers com a Espais Naturals d'Interès Municipal i, fins i tot, existeix un itinerari de descoberta de la serra, camí de la Font del Ràdium.

Aquesta unitat paisatgística que ofereix a la capital el seu principal pulmó constitueix, de fet, un dels tresors més desconeguts per als granollerins i els vallesans de l'entorn. Provin d'endinsar-se pels seus camins que, pràcticament, no trobaran ningú. Paradís aïllat dels caminants. Sortint des del veïnat de la Terra Alta, darrere de l'estació de tren de Granollers-Canovelles, i pujant pel carrer central de Sant Marc, deixant a mà dreta la Verneda de Can Gili, s'accedeix al camí de Can Marçal on, arribant dalt d'un considerable altiplà per damunt dels 200 metres d'altitud sobre el nivell del mar, Granollers s'obre per tots els cantons. Des de dalt de la serra de Ponent, els núvols tornen a solcar com vaixells sobre l'oceà vallesà i no hi ha més frontera que els límits naturals... que queden dins del propi Vallès! Així som. Tres turons fan una serra.

Mirant cap al nord-est des del camí de Can Marçal, a la serra de Ponent de Granollers. Foto: Diego Sola

El romànic perdut rere la serra
Al Vallès les esglésies medievals es construïen amb els còdols de riu i les pedres corbades que poblaven l'entorn dels santuaris. Certament, el nostre romànic no presenta formoses i esveltes esglésies bastides sobre grans carreus quadrangulars de pedra perfectament tallada. No. Al Vallès la natura pren la corporeïtat del temple i constitueix, així, una extensió més de la terra erigint-se cap al cel. És el cas del romànic a ponent del Congost amb l'església de Sant Feliu de Canovelles o –el cas més desconegut– de Santa Justa, al terme de Lliçà d'Amunt. Són petites esglésies romàniques d'una sola nau i absis amb, això sí, arcuacions llombardes, fet darrer aquest que palesa, tanmateix, la connexió de la pròpia arquitectura local amb els corrents internacionals de fa, pel cap baix, vuit segles.

La de Santa Justa és una ermita medieval discreta i, un cop més, amagada enmig d'un bosc. L'església fou consagrada a les santes Justa i Rufina, màrtirs hispanes del segle III. De fet, el seu culte arribà fins al Vallespir, a la Catalunya Nord. De camí, també arrelà al Vallès. A l'edat mitjana aquesta església antigament parroquial (i avui dia depenent de Sant Julià de Lliçà d'Amunt) era coneguda amb el nom de Santa Justa d'Olivet, ja que estava vinculada als dominis canovellins de la domus d'Olivet, situada a menys d'un quilòmetre en línia recta.

Ubicada al bell mig d'un paratge serè i genuïnament vallesà, ja encaixat a la Vall del Tenes, Santa Justa brilla discretament amb el seu romànic a cavall dels segles XI i XII. El taller dels germans Vergós, els mateixos que vam veure treballant pel santuari de Bellulla, també va ornamentar aquesta antiga parròquia amb un retaule de la vida i el martiri de les santes Justa i Rufina. En el moment actual aquest retaule gòtic es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. Amb Santa Justa, juntament amb la domus d'Olivet i el santuari perdut de Bellulla, es completa a mig camí del Congost i el Tenes un triangle, entre turó i turó, de vallesanitat antiga i arrelada des del punt de vista paisatgístic i patrimonial.

Perquè, certament, el Vallès ple d'històries és pretensiós en el paisatge. T'eleva a unes alçades a on tot ho pots veure (cas de l'altiplà de la serra de Ponent) i, baixant cap al Tenes, tornes a descendir fins a la plana inamovible. Des d'en Jaume de Palou, agafat de la mà de la Maria Rosa arran del pedró a la serra de Llevant, fins a fra Tomàs espolsant-se l'hàbit dalt de Bellulla, passant pels còdols de riu que vuit segles més tard perduren encastats en uns murs perduts entre Canovelles, Lliçà i Santa Eulàlia… tot -tot- desprèn aquesta singularitat nostra de saber multiplicar, tal i com suggerí Pere Quart, el valor dels turons, els pins i les quarteres. Serres, boscos i terra: justament el que contemplem a l'entorn de Santa Justa on, si ens despistem, ben bé sembla que la terra s'uneix amb el cel i els núvols per formar una unitat. De la Semproniana romana a la Granollers subseu olímpica del 92, aquí hi som: entre la terra i el cel.

Entorn de l'ermita de Santa Justa, a Lliçà d'Amunt. Foto: Diego Sola