Per camins d'homes, pedres... i pintures rupestres

A unes poques passes de Granollers, contornejant la senyorial vila de la Roca i Vilanova del Vallès, us proposem un viatge als confins de la història vallesana

per Diego Sola, 13 de juny de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fent camí cap als megàlits, des de Vilanova del Vallès o la Roca, anem trobant la marca bicolor del sender de petit recorregut PR-C36. Foto: Agustí Buscà

Fou en altre temps, en dies potser més reposats i sense el pànic a la prima de risc, que els homes i les dones del Vallès, que no tenien cap noció de vallesanitat com l'entenem avui dia, però sí un fort sentit de la territorialitat, van elevar els seus pensaments al cel sense deixar de mirar la terra i van llegar per a la posteritat un dels itineraris prehistòrics més suggeridors de la nostra rodalia. La popularment coneguda com a 'Ruta prehistòrica de la Roca del Vallès' és, en realitat, un impactant aplec d'una desena de monuments megalítics erigits cap al final del Neolític, a l'entorn del 2.000 a.C. Una ruta que ens introdueix en els contorns del Parc Natural de la Serralada Litoral. A més, el caminant pot descobrir un poblat ibèric, al Turó Gros de Céllecs, que fou habitat fins al segle III a.C i que ofereix una vista de transició cap al Maresme. De camí, podem obtenir algunes de les panoràmiques més espectaculars del Vallès i la plana del Congost-Mogent, amb una inusual vista des del llevant de la comarca. I, enmig del bosc, un dels grans tresors: les úniques pintures rupestres d'època prehistòrica que hi ha al Vallès Oriental.


Un petit paradís prehistòric entre la mort i el ritual
El vessant occidental de la Serralada Litoral, el que descendeix fins a la plana vallesana és, i ha estat, terra de gran poblament. Boscos per explotar, turons per vigilar, rius propers als quals baixar i recollir l'aigua... i un clima relativament benigne. Els homes prehistòrics (i els sedentaris ibers, segles més tard) van trobar en aquest conjunt de condicions un petit paradís per a establir-se. A aquest paradís, feréstec i foscament enverdit per la fusta i les agulles del pi, avui ens endinsem des dels nostres pobles i viles, per camins amples i ben senyalitzats. Tenim GPS i més tecnologia punta, però, al final, el que de debò funciona són aquelles pintades de traç gruix que, quasi tribalment, marquen l'escorça del pi. El sender de petit recorregut (PR) C-36, identificat amb el blanc i el groc, uneix la majoria d'aquests monuments. Les marques del PR sobre la fusta de l'arbre semblen predir una futura descoberta rupestre...

Els megàlits que trobem al llarg d'aquesta ruta són, principalment, llocs d'enterrament col·lectius. El que avui en diríem una fossa comuna, a dins de la qual els antics prehistòrics dipositaven els seus aixovars (amb estris de treball, collarets, polseres...) amb la tranquil·litat que el difunt podria fer el viatge cap a la mort amb plenes garanties d'èxit. La Roca Foradada, una gran pedra granítica amb una cambra funerària que era tapada pels grans blocs de formes irregulars que avui rodolen turó avall, i els dòlmens que s'arriben fins a les immediacions de la Roca del Vallès, són els exemples més pregons d'aquests cementiris dispersos per la serra i el bosc.

Però, a més, aquests monuments també guarden la singularitat del temple i el lloc de culte. Espais per a l'ofrena i qui sap si per al sacrifici (alerta amb el risc de fantasia en l'anàlisi del passat, sobretot d'un de tant llunyà!). És el que suggereix el Plat del Rei, que no és cap enterrament, sinó una gran i aïllada roca granítica amb una cassoleta: una marcada concavitat excavada per la força humana, situada al damunt de la roca i que suggereix la imatge d'una trona o, especialment, d'un altar. La teoria del petit lloc de culte ja s'endinsa en els terrenys de la imaginació i és per això que els prehistoriadors i els arqueòlegs prefereixen encara avui no determinar una funció per a aquest megàlit. Apropar-se a aquests tresors amagats enmig del paradís feréstec que és el bosc de la serra és ben fàcil gràcies a les moltes guies i itineraris existents, com el del Consell Comarcal. A més, l'Ajuntament de la Roca ha promogut una gran difusió amb el projecte del Parc de la Roca Prehistòrica, que inclou una completa pàgina web que satisfarà la curiositat de tots els aventurers que vulguin endinsar-se amb detall en aquest túnel del temps.


La monumental Pedra de les Orenetes. Foto: Agustí Buscà

Pintures rupestres per mirar embadalint-se
Un dels tresors més ben custodiats d'aquest paradís boscós, i malauradament no convenientment protegit de les bandositats de qualsevol temps, és la Pedra de les Orenetes. Ben documentada als anys 1950 per l'incansable Josep Estrada, l'historiador i arqueòleg granollerí, la Pedra de les Orenetes conserva les úniques pintures rupestres d'època prehistòrica de la nostra comarca. Estrada les va descobrir l'any 1945 i, d'aleshores ençà, els estudiosos no acaben de posar-se d'acord sobre els motius que s'hi representen. En total, són una trentena de figures corbes, puntillejades i serpentejants on alguns han vist figures de dona i d'altres éssers quadrúpedes. Una primera ullada, no obstant això, sí que suggereix poderosament els traços esquemàtics de personetes flotant per la superfície de la roca... És una estampa, sobre la pedra, per a recrear-s'hi en un traç que té més de quatre mil anys!

El futur incert dels monuments prehistòrics
Malgrat l'esforç de les administracions, els monuments prehistòrics i, especialment, aquells que contenen elements tan periples com l'art rupestre, són objecte d'atacs constants. La consciència de bé comú envers el patrimoni no sembla acabar de reeixir. La Pedra de les Orenetes ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat i també ha estat inclosa en el catàleg de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Tanmateix, recurrentment, apareixen grafits sobreposats i altre bretolades. Aquesta és una problemàtica comuna a alguns dels espais rupestres més reconeguts del país, com el recent atac al conjunt d'Ulldecona, el més gran de Catalunya. I no és gens fàcil de solucionar. L'encant d'aquests indrets, la seva ubicació enmig de la natura, és alhora el gran risc per a la seva conservació.

Transcendència. Com vivien i què pensaven aquells anònims vallesans de fa quatre mil anys? Una pregunta de difícil resposta. Tenim dòlmens i tenim pedres d'ús incert. Tenim aixovars funeraris i troballes arqueològiques que ens han ajudat i ens ajuden a entendre millor la seva forma de vida, a mig camí del nomadisme, la caça i la recol·lecció. Tenim marques sobre la roca i, quasi com un regal, pintures rupestres. La resposta més fàcil ara per ara passa per entrar sense por als abrics rocosos dins dels quals aquells homes i dones s'entretenien a dibuixar les parets. Amb sentit de transcendència? Qui ho sap. Han transcendit fins el nostre agitat present. Que és molt. Per a nosaltres, vallesans del 2012, les pintures són una interpel·lació. Una invitació a aturar-nos davant la roca, amb aquella serenitat ben necessària enmig del brogit quotidià. I a mirar llargament unes pintures, sentir ben a prop la força d'un traç de quatre mil·lennis... a tocar de casa.

Les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, sobre el granit de l'abric rocós. Foto: Jesús Cano

 

Participació