Entre la terra i el cel

La Miranda d'en Puntes al final del dia. Foto: Agustí Buscà (Panoramio)

Som una comarca ben singular i començar a parlar d'ella per donar rumb a aquesta nova secció no és una missió gens senzilla... Els homes i les dones d'aquest racó de món han mesurat el pas del temps esbrinant la velocitat dels núvols que solcaven com vaixells l'acolorit mar de la plana vallesana i fitant els canvis cromàtics de les carenes que ondulaven el territori. En Jaume, de Palou, quan era petit i encara no acompanyava el pare als mercats, estava convençut que el Vallès era tot el món que existia. Allò era fantàstic: una explicació absolutament versemblant i fàcil per a la complexitat de la vida.

Una petita pàtria de minúscules valls amb ruptures quasi imperceptibles, encerclat majestuosament per unes muntanyes senyorials que posaven terme al paisatge... i al món conegut. Una gran i ampla closca de nou on era deliciós viure-hi, malgrat les estretors i incomoditats lògiques de la vida de pagès a la postguerra. Un dia, el pare va parlar-li de Barcelona, de Manresa, de Vic, de Mataró... D'una volada, el petit Jaume va enderrocar les muralles mentals i físiques del Montseny, de Sant Llorenç, del Montnegre i va construir el seu propi eixample. El món era més gran del que ell havia pensat i Granollers no era la seva absoluta capital!

Més... i més diversos
No és en va que fa més de quaranta anys que la Gran Enciclopèdia Catalana diu del Vallès que és "la comarca més completa de Catalunya". La realitat paisatgística, demogràfica, social i econòmica ha afaiçonat un Vallès tan heterogeni com particular. Nosaltres, els vallesans, hem canviat molt i ara som molts més. Si a mitjans del segle XIX el Vallès Oriental no superava els 50.000 habitants, ara som vora 400.000, un terç dels quals vinguts de fora de Catalunya. En aquest Vallès nostre, tan divers i canviant, però, la velocitat dels núvols podria continuar sent una mesura de temps i els canvis de colors de la plana una percepció del pas de les estacions. Tanmateix, com li va passar a en Jaume de Palou, les nostres muralles s'han enderrocat i hem fet el nostre propi eixample. I, malgrat que el Vallès no és intemporal, continua sent una petita pàtria entre la terra i el cel.

Un pedró, una tradició, una història
En Jaume va començar a festejar la seva dona, la Maria Rosa, un dilluns de Pasqua de fa quasi setanta anys, mentre el rector de Sant Julià de Palou, mossèn Miquel Bot, assistit en la seva ceguesa per un parell d'escolans, beneïa les masies del poble amb l'aspersió de l'aigua beneïda des del pedró: la gran pedra amb creu que assenyalava el punt més alt de Palou, a quasi 170 metres d'altitud i, per tant, el millor indret per abastar totes les cases i masies.

En aquells anys, la comarca anava plena d'aquestes grans fites de pedra destinades a marcar els indrets de major alçada dels termes municipals o d'aquells pobles que, com Palou des del 1928, ja havien perdut llur independència. El de Palou era -i és- un gran cilindre de pedra coronat per una mola de molí i, en aquells anys, per una creu, avui desapareguda. Cada dilluns de Pasqua, els palouencs sortien en processó des de l'església de Sant Julià i pujaven fins al pedró, on el mossèn beneïa tot el poble.

El Pedró vigilant pacientment Palou i Granollers. Foto: Diego Sola

A la plana del Congost hi havia altres pedrons amb la mateixa finalitat, com el de Canovelles, probablement ubicat en els camps entre Can Duran i el bosc del torrent de Can Xirau, ben a tocar de l'actual C-17, en aquell tram de grans plàtans custodiant l'autovia. Poden fer l'exercici d'anar a cercar-lo... que no el trobaran pas! Com la majoria de pedrons vallesans, aquest també ha desaparegut.

El de Palou, però, és ben viu. Atansar-se ja no és tan fàcil com abans. En Jaume i la Maria Rosa van baixar per la serra de Llevant agafats de la mà, rere la processó de mossèn Miquel, per camins fàcils. Ara, el pedró de Palou resta envoltat de camps d'ufals i ordi i, vist des de la línia de tren, sembla una gran paperera al mig d'un prat, retallant el cel. Hom, però, pot atansar-se ben a prop, pel camí que va des del Montserrat Montero fins a Can Tià. L'Ajuntament de Granollers, fins i tot, va editar fa més de deu anys una guia amb la ruta.

Una miranda per mirar
Marcar físicament el punt precís entre la terra i el cel sembla molt vallesà. Amb la pura i senzilla finalitat de gaudir del paisatge, la família Puntes -diu la tradició per aquestes contrades- va fer construir, al cim de les seves terres de pastura i conreu, un gran mirador a l'estil clàssic... però en ple segle XX. El lloc és ben conegut per a granollerins i roquerols, ja que s'albira des de molts indrets, ben al costat del bosc dels Quaranta Pins, al damunt del Ramassar. Cinc columnes d'estil jònic sostenen una cúpula que s'ha vist pintada de tots els colors. En total, una alçada de sis metres i, al contorn de la base de la cúpula, un enrajolat amb uns nens envoltats de vinya i raïm que al seu torn envolten la Miranda d'en Puntes, que així es com s'anomena aquest pedró columnat.

A aquesta glorieta, que resta en l'imaginari de molts de nosaltres, s'hi pot accedir fàcilment, a l'altra banda de la ronda nord, baixant pel camí que surt des de l'església de Santa Maria del Jaire a la Torreta o bé travessant tot el polígon del Ramassar fins a passar pel túnel de sota la ronda. La vista, a 222 metres d'alçada, és única, abastant a llevant des de Santa Agnès i la Roca fins als confins vallesans a ponent, camí de Montserrat. Sense perdre mai de vista, és clar, un imponent Montseny si dirigim la mirada cap al nord. Menció a part mereixen les diferents excavacions arqueològiques realitzades a l'entorn de la glorieta i el bosc, amb l'especial descoberta d'una sitja de finals de l'edat del bronze (a l'entorn del 1.200 a.C.), tot convertint la Miranda d'en Puntes en un espai on el passat i el present s'agafen de la mà mentre el vent, que quan bufa allà dalt va fort, esvalota el futur.

Abastar-ho tot
Som una comarca ben singular. Tenim ciutats i tenim camps. Tenim muntanyes i tenim valls. Hem donat a Catalunya i al món el traç de Salvador Llobet, la cadència de Josep Maria Ruera o la ditada d'Antoni Cumella. No és estrany que el petit Jaume de Palou pensés que això era tot el món. No anava errat: és tot un món. Aquest Vallès ple d'històries és un Vallès de pedrons que encara poden ser visitats, de mirandes que guaiten tot l'horitzó, i són, tots ells, la metàfora viva d'una petita pàtria que ha viscut i viu entre la terra i el cel... perquè vol abastar-ho tot.

La Miranda d'en Puntes, després de la tempesta. Foto: Javier Fossas (Flickr)