«M'interessa més l'adjectiu que el verb, l'atmosfera que la narració»

El granollerí Alex Santafé és l'autor de la instal·lació 'Llibres', que va ocupar la ciutat per Sant Jordi

per Esteve Plantada, 10 de maig de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Santafé treballa des d'una interrogació constant, des d'uns ulls inquiets i voraços. Foto: Esteve Plantada

L'Alex Santafé (Granollers, 1984) pinta, fa instal·lacions, va estudiar filosofia i escriu quan li vaga. Ploma en té poca, em diu. Però m'interessa, i molt, parlar amb ell sobre algunes qüestions que ens apassionen als dos. L'art, en un temps tan líquids, s'ha acostumat a ser transversal i a furgar en parcel·les veïnes. En certa mesura, la tecnologia ens ha fet perdre a la por a l'impossible i ha fet que recuperéssim aquella curiositat que van sentir artistes d'altres èpoques. L'atzar ha volgut que dos dels darrers treballs d'Alex Santafé reflexionessin sobre la relació que hi ha entre la pintura i l'escriptura. "Aquesta relació, en el meu cas, ve de forma natural. Són dos llenguatges diferents, però els dos conviuen en l'home. L'un estimula l'altre: són vasos comunicants".


Alex Santafé ha arribat al punt que tot el que llegeix parla de pintura. "Gaston Bachelard té un llibre, L'Eau et les Rêves, que és una amalgama d'analítiques sobre l'art i els símbols poètics, on hi ha un passatge on parla de la relació entre els elements de terra i aigua a la poesia, i com provenen gairebé tots el símbols de la poesia d'allà. Jo hi vaig veure, de seguida, una correlació amb la pintura". Per això aquesta conversa, perquè el fet d'imaginar mons de sensacions pot plasmar-se amb un pinzell o amb una tirallonga de mots.

Pintura, temps i poesia
"M'interessa més l'adjectiu que el verb, més l'atmosfera que la narració. Els esdeveniments em semblen molt més superflus que l'estat de les coses. Això es reflecteix en la meva pintura, que no és narrativa, perquè no aspiro a explicar històries". Hi ha escoles de pintors, com per exemple els hiperrealistes, que són més prosaics? "No", em diu, taxativament. "A la pintura, el verb no té importància, perquè la pintura no té temps. Sí que pot tenir moviment. Però no deixa de ser una 'sensació' del moviment. La pintura és el llenguatge de la sensació, no de l'intel·ligible. És cert que a la pintura hiperrealista hi ha més descripció, però sempre acaba guanyant la sensació, per molt fidel a la realitat que siguis".

L'Alex Santafé moltes vegades intenta trobar un nexe amb totes les coses que fa, "i crec que és, justament, això: la sensació més que no pas la història que porta a dins". Un bon exemple podria ser la instal·lació, Llibres, que va fer, emmarcada dins els actes de Sant Jordi, als carrers de Granollers. "L'exposició parlava dels llibres com a objecte i no de què expliquen els llibres. Vull sacsejar l'espectador, tot i que no és el més primordial. De fet, a qui primer vols sacsejar quan fas una obra és a tu mateix. Quan crees, en realitat vols exposar-te a aquest món de les sensacions". I l'espectador, en aquest sentit, és un altre artista que acaba completant l'obra.


L'artista i l'espectador, una línia difusa
En el món contemporani, establir una diferència entre autor i espectador és molt perillós. "Els espectadors ara són tan crítics com el propi autor. Mira les xarxes socials. Ara tothom opina, tothom critica, tothom té accés a la informació. Els blogs permeten que hi hagi comentaris al moment sobre la teva obra. Els escriptors del segle dinou no ho haguessin permès. Balzac s'hauria tornat boig!". L'únic cert, ara com ara, és que, una vegada llences un concepte al món, el concepte és viu. "La instal·lació Llibres va aparèixer, un dia, amb una rosa posada al capdamunt. S'ha perdut el respecte cap a l'obra d'art, en el bon sentit. No t'enganyaré que em fot com a tothom que toquin la meva obra d'art. Però penso que, un cop llençat el missatge, és més potent que la gent hi intervingui". L'autor s'exposa a una obra inacabada i mal·leable.

L'autor també s'exposa a crítiques i comentaris. Aquesta instal·lació va tenir una rebuda controvertida. "Hi ha hagut gent que s'ha sentit dolguda, perquè ha vist manipulat un objecte al qual té molta estima (i això que no eren seus, els llibres!). M'ha sorprès que la gent s'identifiqui tant amb l'objecte". Això deu provar, potser, que la cultura encara està íntimament lligada als llibres. "No es pot llegir una pintura sense haver llegit un llibre", sentencia.

Artista de la imatge
"Crec que ja no puc anomenar-me pintor i prou. Al meu web hi ha vídeo, fotografia, pintura, instal·lacions. Em costa explicar quina és la meva feina". El que és segur és que dóna molta importància als materials i que la temàtica es troba en el paisatge. "Però vist des del punt de vista humà i, sobretot, tecnològic. Ara faig molt de vídeo i fotografia on recreo paisatges des de materials essencialment industrials. I als darrers quadres jugo molt amb la fotografia i el revelat, amb els aspectes tècnics de la imatge". De fet, ja no es pot parlar de pintura o fotografia. "Hem de parlar de l'art de la imatge".

"Crec, com deia Martin Heidegger, que vivim en una era de la tècnica. Quan diem que una cosa és possible o no ho és, en realitat ens referim a si és tècnicament possible. La tècnica passa al primer pla". Aquesta nova era, però, no és pas perfecta. "L'error unit a allò tecnològic crea sensacions que m'interessen. La diferència entre el que és artificial o natural em sembla una bestiesa, no té cap sentit: la bomba atòmica és natural, perquè va ser creada per l'home". L'art es nodreix d'aquestes preguntes, i l'Alex Santafé treballa des d'una interrogació constant, des d'uns ulls inquiets i voraços que han après a llegir quadres i a escriure imatges.

La instal·lació 'Llibres' de Santafé, per Sant Jordi als carrers de Granollers. Foto: Marta Rubirola

 

Participació