plomes orientals

Mar Tomàs: «Si no tens la necessitat de dir o expressar, és millor callar»

Mar Tomàs ambienta la seva primera novel·la, 'On van morir els ocells?', al Granollers del segle XIX

per Esteve Plantada, 12 d'abril de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'abril de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Mar Tomàs (Barcelona, 1964) porta una pila d'anys ensenyant a escriure a l'escola de l'Ateneu Barcelonès. Foto: Esteve Plantada


Mar Tomàs (Barcelona, 1964) porta una pila d'anys ensenyant a escriure a l'escola de l'Ateneu Barcelonès, un lloc on fa la tasca de contagiar la passió de llegir i d'expressar-se a un bon grapat d'alumnes que tenen coses a dir. Potser per això, perquè estima i respecta l'art d'escriure, perquè en coneix les trampes i l'esforç, perquè sap com n'és de dolorós i de costós, que encara no s'havia estrenat com a autora. "Penso que escriure sorgeix de la necessitat, i si no tens la necessitat de dir o expressar, és millor callar". Aquest any, però, després de tant de temps ensenyant als altres a fer-ho, s'estrena com a escriptora amb un llibre que porta per nom On van a morir els ocells?, i que és una captivadora història ambientada al Granollers del segle XIX. "És curiós, perquè els ocells no em fan gaire gràcia". Però els ocells esdevenen un símbol al llarg de tota aquesta història petita, però universal. "Els ocells van sortint a la novel·la de manera constant, sempre de forma metafòrica. La història comença just en el moment en què la protagonista es pregunta on van a morir els amors. Més endavant, quan enderroquen les muralles de Granollers, es pregunta on faran niu els ocells, uns ocells que són el símbol de moltes coses, d'aquests amors que deia, però també de les arrels".


En canvi permanent

"M'ha costat molt trobar la història que volia explicar. Tenia molt clars els personatges, les emocions i el tema, però em faltava el més important i sabia que sense història no anava a enlloc". De mica en mica, però, va adonar-se que per la novel·la sobrevolaven algunes coses. "Hi havia amor, hi havia mort, i hi havia, sobretot, canvi. Vaig començar a voltar sobre això, sobre el canvi, sobre com tota una generació pot viure amb un món que es transforma amb la Revolució Industrial. I vaig trobar que nosaltres estàvem al mateix lloc, que aquella havia de ser una generació com la nostra. El canvi és el motor de totes les societats, i nosaltres també hem passat de l'era industrial a l'era tecnològica. Al final vaig veure clar que el canvi havia de ser el motor real de la meva història".

La novel·la explica tot un segle. "Comença una nit de 1799 i acaba a la Festa Major de 1899. A més, també hi ha molts personatges, tot i que la veu de la narradora, la Constància, sempre és present". Posar en ordre totes les idees que anaven apareixent, però, no ha estat gens fàcil. "El procés m'ha fet anar paint la novel·la molt a poc a poc, sense escriure-la. Després, quan m'hi he posat, quan ja l'havia viscuda moltes vegades i la tenia païda, l'he escrita molt ràpidament, de manera molt intensa".

La història s'explica de manera cronològica, amb capítols molt breus. "La meva intenció era que fos una mica com un llibre de fotografies, com anar passant imatges. I volia aconseguir que, al final, després de veure les imatges, el lector es fes seva una idea d'aquell segle, que tingués molt vívida una atmosfera". Alguns dels lectors que han pogut llegir la novel·la comenten que sí, que tenen la sensació d'haver-se quedat amb el perfum d'aquell segle. "Però jo encara no estic prou lluny com per dir-ho, com per llegir el llibre de nou".


Escriure és mirar

La publicació encara és massa recent per poder fer una lectura desapassionada de les pròpies paraules. I d'això, la Mar en sap un munt. Des de l'any 2003 que és professora d'escriptura i tècniques narratives. "Allà faig una feina d'entrenadora. Els alumnes vénen amb la necessitat i les ganes d'escriure i jo faig la feina més fàcil, que és la de fer que ells vegin allò que tenen necessitat d'explicar". I això la fa gaudir al màxim. "De vegades sap greu cobrar per fer aquesta feina", una feina que dóna moltes satisfaccions, com ara la relació amb els alumnes. "Les hores que passem plegats són molt intenses i molt íntimes, i això crea un lligam molt fort".

Més enllà de les tècniques i del rigor necessari, "que és molt important que s'aprengui", la Mar té la responsabilitat d'ajudar a descobrir què vol dir cada alumne. I crear una història des del no-res no és gens fàcil. "Ensenyo que escriure és un ofici que s'aprèn amb la pràctica. I també que s'aprèn a escriure llegint. Cada vegada estic més convençuda que hem d'ensenyar que escriure és mirar, mirar enfora i mirar endins, les dues coses. I que després, un cop hem mirat a dins i a fora, hem d'intentar explicar-ho amb les millors paraules possibles".

Paraules que la Mar diu convençuda des de la seva condició de guia que ha de mostrar un camí i que sap que no serà senzill. Paraules que diu des del respecte i la humilitat que dóna saber com costa aixecar una novel·la, publicar un llibre, inventar una història. "Ara tinc una novel·la al calaix mig acabada que mouré en el moment que toqui. És diferent al què he publicat ara". Segur que sabrà moure-la, sense pressa, però amb pas ferm, amb la delicadesa d'aquell qui sent passió pels llibres i per aquest ofici meravellós que és l'escriptura.
 

'On van a morir els ocells?' és una captivadora història ambientada al Granollers del segle XIX. Foto: Esteve Plantada

 

Participació