«Quan més treballes, més t'adones que es tracta de seguir treballant»

Entrevista a la periodista i escriptora vallesana Anna Ballbona, que a l'octubre publica nou llibre de poemes

per Esteve Plantada, 15 de març de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de març de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'Anna Ballbona va néixer a Montmeló però viu a la Garriga. Foto: Andreu Puig

Tot i que cap dels dos no hem estat gaire impuntuals, ens disculpem mútuament per un retard gairebé inexistent. Potser perquè no hi ha temps per perdre, o potser perquè fa temps que busco l'Anna Ballbona (Montmeló, 1980) i tinc ganes de parlar amb ella, amb calma, de les coses que fa. El bar del teatre de la Garriga és, sens dubte, un lloc propici per poder conversar, per posar en comú nous projectes i camins. Però em queda clar que a l'Anna Ballbona de temps no n'hi sobra. Periodista, escriptora, poeta, curiosa i també futbolera. A banda del seu horari laboral, escriu articles d'opinió cada divendres al El Punt Avui i El 9 Nou, articles sobre futbol a El 9 esportiu i la secció Oros són trumfos al Presència. Em diu que li encanten els reptes, que tot n'és ple, i que gaudeix d'aquesta multiplicitat d'espais i de temes en el camp de l'opinió periodística.


"Cada espai és diferent i t'obliga a fer un nou exercici. També m'he adonat que, sense voler-ho, vaig adoptant papers diferents en cada secció i en cada diari. En els articles de Presència acabo fent coses més literàries; El 9 esportiu és futbol, perquè m'agrada i perquè em permet treure la dèria de records futbolístics, la mitologia, la memòria històrica del nostre futbol; i en els articles d'El 9 Nou el pretext sempre és vallesà, de proximitat. Em diverteix la idea de fer opinió, en un sentit creatiu, en diferents marcs i sobre temes molt diferents."

Ara bé, si pogués, potser triaria fer cròniques i prou. "Tot i que m'agrada fer opinió, la meva feina és l'actualitat. Segons com, em diverteix més treure partit d'aquesta realitat de la manera com ho fan les cròniques. En tot cas, l'article d'opinió és un camp que està emparentat amb això de projectar la teva mirada sobre l'ara, tot i que aquí sí que has de provar de ser tu mateix, de fer i dir el que et vingui de gust. I crec que no cal opinar sobre tot o carregar-s'ho tot. Per mi, fer articles d'opinió és donar idees, flaixos, sacsejar el lector i no deixar-lo indiferent. Ah, i tenir clar que no canviaràs el món! Al final es tracta de fer-te una veu pròpia, tal com fas en els poemes".

Noves veus i nous projectes
La veu poètica de l'Anna Ballbona va esclatar l'any 2008, amb un sorprenent poemari que va guanyar el premi Amadeu Oller, La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008). Des de llavors, ha seguit escrivint i recitant, i ha anat perfilant nous camins poètics. Em comenta que aquest estiu serà una de les convidades a participar a Veus Paral·leles, un cicle de recitals que es fan arreu dels països catalans amb quatre poetes catalans i quatre d'eslovens. "Em fa molta il·lusió anar de gira i veure com funciona en directe tot allò que escric". També té en cartera ser una de les cronistes del Festival de Poesia de Barcelona. I a la tardor, si tot va bé, publicarà un nou llibre de poemes que fa temps que prepara, Conill de gàbia, "un llibre força suat i treballat, amb poemes del 2008 i d'altres del 2011".


El títol del llibre ve d'una radiació d'en Carles Sindreu. "Hi ha un poema en prosa que parla i connecta amb aquell conill de gàbia". El poemari té tres parts. "La part central és com un dietari en tercera persona, on la veu poètica es sorprèn de les coses del món exterior. Les altres dues parts són més crues i entren en conflicte amb aquest dietari. Les persones s'interpel·len entre elles i faig que aquestes altres dues parts estirin de les orelles la tonteria del dietari".

El resultat és un salt endavant en la manera de dir, un repte més. "La Mare que et renyava era un robot era més intuïtiu, però aquest nou llibre té més consciència de tractar la forma. He buscat, intencionadament, fer una sèrie de jocs. El dietari, per exemple, és escrit en decasíl·labs i pràcticament tot el llibre és mesurat, tot i que també hi ha poemes en prosa. Per mi ha estat molt interessant fer aquest exercici, crec que una certa forma va lligada amb el contingut. I fer un dietari no pas en primera persona, sinó en tercera, i no en prosa, en decasíl·labs, era un gran repte!". Tota una exploració, molt valenta.

La necessitat de treure un seguit de coses
Ara bé, més enllà de la forma, que també és part del procés, hi ha allò que hi vessem, el contingut, un procés d'escriptura que, a la vegada, implica passar per molts estats. "Quan escrius, crec que tens necessitat de treure un seguit de coses, i no ho dic en sentit terapèutic. Ho dic en el sentit que tu sents que tens ganes d'escriure, d'exorcitzar històries, de treure un món que et bull, tot un seguit de coses que et passen pel cap a cent per hora. Vols expulsar tot això i estampar-ho en alguna banda. La Mare que et renyava era un robot era treure tot un món de manera ingènua, i ara trec més la mala llet".

De l'impuls al paper escrit, passant per un procés, sovint poc visible, de molta feina. "Quan més treballes, més t'adones que es tracta de seguir treballant. Les grans il·luminacions no venen per invocació divina, i el fet de treballar-ho va lligat amb aquest procés d'exploració, de mirar endins, de fer servir les eines de què disposes". Aviat podrem llegir aquest nou llibre de poemes, tot i que, qui sap, potser les ganes de superar nous reptes portaran l'Anna a d'altres llocs. "Últimament em passa pel cap provar la narrativa, els contes, la novel·la curta, i plasmar algunes de les coses que em passen pel cap, com aquesta certa bogeria que tots compartim i que és més normalitzada del què pensem".

Una bogeria compartida, com ara la dèria per escriure, opinar i llegir. Reptes que cal superar i que l'Anna supera amb bona nota. "M'agrada alimentar la pròpia exploració per mitjà d'aquests petits reptes que vull anar superant". Un esperit insaciable que, de moment, dóna grans fruits. Com aquell gran vi de Binifadet, ja només un vestigi de sediments.

 

Participació