Fotoreportatge: Tardes de cinema a l'Alhambra

El fotògraf Lluís Salvadó mostra el dia a dia de la històrica sala de la Garriga

| 23/12/2011 a les 00:01h
Arxivat a: Cultura, alhambra, cinema, la garriga

Galeria de fotos (Lluís Salvadó)

Aquesta notícia es va publicar originalment el 23/12/2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La cabina és manté encara tal i com va ser dissenyada. Foto: Lluís Salvadó

Gil Pender, el protagonista de Midnight in Paris, escriu una novel·la. El text es basa en un personatge romàntic que treballa en una botiga de nostàlgia; un lloc replet d'objectes antics amb ànima pròpia. Quan Woddy Allen va escriure el guió per a la pel·lícula desconeixia, com de ben segur també ho fa ara, que el seu film seria reproduït dins una sala de cinema nostàlgica i manual, situada al cor de la Garriga, que ben bé, podria haver sorgit de la imaginació del seu personatge: el cinema Alhambra. Situat dins un edifici d'arquitectura modernista construït l'any 1913, l'Alhambra representa avui en dia una manera de viure el cinema quasi extingida. Les seves instal·lacions semblen ancorades en un passat que recorda el setè art com una activitat humana i mecànica, allunyada de la revolució tecnològica. Els anys han anat passant, però a l'Alhambra tot segueix igual.

Cinema familiar
El seu propietari, Josep Maria Miró, regenta el cinema amb l'ajuda del seu fill i la seva dona, des que se'n va iniciar l'activitat. Ell és l'encarregat d'escollir la cartellera, de les taxes de programació, de penjar els cartells a la plaça i de vendre les entrades abans de les sessions. També és qui va a buscar les pel·lícules a Barcelona, un tràmit que fa personalment després d'haver rebutjat l'opció de fer-ne els encàrrecs per internet. El seu fill, en Xavi Miró, és qui s'encarrega al seu torn de penjar les cartelleres als aparadors de les botigues del poble i qui s'ocupa també de la botigueta de llaminadures de la sala.

El cinema viu feliçment d'esquenes a les noves tecnologies. No té pagina web, ni intenció de tenir-la. Els dos perfils de xarxes socials que hi ha sota el seu nom a Facebook i a Twitter s'actualitzen gràcies a les publicacions d'alguns garriguencs que hi pengen la programació. De divendres a dilluns, l'Alhambra ofereix tres sessions diàries a les que s'hi pot accedir pagant només una entrada. La programació està seleccionada acuradament per Miró, que des de fa uns anys ha fet una aposta ferma pel cinema de qualitat i combina films independents amb les grans superproduccions. A més, una de les tres sessions de la tarda sempre està dirigida al públic menut. La confiança en la programació és tal, que forces garriguencs s'acosten tot sovint a les tardes de cinema sense saber prèviament què hi van a veure.

Un procés històric
L'interior de l'Alhambra respira historia. El cinema disposa d'una sola sala, que anteriorment havia estat un espai de ball. D'aquella època encara en conserva les cortines gruixudes de color roig que resguarden la pantalla on s'hi projecta la pel·lícula. Als seus peus, unes 240 butaques esperen el públic, pacients, amb la llangor que aporten els anys. Pocs metres enrere, l'únic passadís de l'edifici dóna la benvinguda als peus dels usuaris amb un moqueta vella dels anys 60 que ressalta amb les parets de la sala, decorades amb una estil renaixentista.

El procés de projecció és únic. La cabina és manté encara tal i com va ser dissenyada quan es va inaugurar el cinema, i conserva un mecanisme de projecció fet a mida que, fins ara, mai s'ha modificat íntegrament. La pel·lícula s'encarrila dins un sistema de petites bobines col·locades verticalment a la paret, que mantenen la tensió del film. Un cop ha fet el recorregut, la cinta es recull de nou dins una bobina que com que no es prou gran s'ha de canviar a mitja projecció. Durant el procés és fàcil veure els peus del projector, en Miquel Sebastià, soterrats per centímetres de cinta mentre malda per empalmar-la de nou amb el carrilet buit sense que això sigui percebut pel públic de la sala. A sobre del projector, encara s'hi pot veure també una antiga dutxa metàl·lica que, anys enrere, s'havia d'activar amb rapidesa si la pel·lícula s'inflamava, ja que els materials antics eren especialment sensibles.

La nostàlgia del setè art
L'autenticitat d'aquest cinema és tal pels qui el respiren que fins i tot ha estat el punt de partida de dos documentals dirigits per la garriguenca Txell Soler. El primer, Alhambra (el meu cine), de l'any 2005, on s'hi pot viure la quotidianitat de la sala; i Cinema at the end, del 2010, aquest últim produït per Ventura Pons, que va visitar el novembre passat el cinema on s'hi estrenava el documental. La projecció es va haver de fer amb un equip de Blu-Ray portat expressament per l'ocasió.

Malgrat la dedicació i l'afició de la família Miró, l'Alhambra pateix. Aquest model que tracta el cinema d'una manera humana i l'entén com un espai cultural i social, ha quedat ressentit al bell mig de l'era de les descàrregues gratuïtes, les multisales i el 3D. Actualment, són pocs els dies en què la sala omple tot el seu aforament.

Mentre passeja pels jardins del Palau de Versalles, Gilles Pender ha d'escoltar com els seus acompanyants defineixen la nostàlgia com "una negació del present dolorós". El complex de l'edat d'or, aquell sentiment de que qualsevol època anterior es percep sempre millor que la present. La nostàlgia que desprèn l'Alhambra no només recorda un passat millor, sinó un cinema proper i humà que reivindica com a "art" allò que les multisales han convertit en "entreteniment".

El cinema té una sola sala, que anteriorment havia estat un espai de ball. Foto: Lluís Salvadó

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Quin cine, tu!
Martí Porter, 23/12/2011 a les 13:10
+2
-0
Molt maca, la teva galeria. Unes fotos fetes amb cariñu, per a un cinema dut amb cariñu...Felicitats!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Joan Lluís Bozzo i Ada Parellada, en una de les cel·les | Cedida
Jaume Ventura
01/01/1970
Les dues cel·les ja estan instal·lades a la plaça Maluquer i Salvador | Ada Parellada, Tortell Poltrona, Carles Pérez i Jacint Carol Bruguera, els primers en entrar-hi | Centenars de persones ja s'han inscrit per passar-hi algun dels torns de dues hores | És una nova iniciativa per reclamar l'alliberament dels presos polítics
L'alcalde d'Aiguafreda, Joan Vila, al davant de l'ajuntament | Jaume Ventura
01/01/1970
L'ajuntament l'havia aturat pel procés català | Ho condicionen que el nou Govern doni suport a la iniciativa
Imatge de la jornada | Taula Vallès Oriental Avança
01/01/1970
Es celebra la primera comissió sectorial per a la redacció de la diagnosi territorial del futur Pla Estratègic de Desenvolupament Econòmic Local i l’Ocupació | La precarietat laboral i l’elevada taxa d’atur femení, alguns dels problemes detectats