«M'apassiona que la meva feina sigui escriure»

El periodista i escriptor de Sant Esteve de Palautordera Eloi Vila avança detalls de la seva tercera novel·la

per Esteve Plantada, 15 de desembre de 2011 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de desembre de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vila acostuma a escriure i llegir a primera hora del matí. Foto: Esteve Plantada

L'Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) es lleva d'hora, ben d'hora, i no per raons d'insomni. Em confessa que, avui, a les cinc ja era dempeus, "la millor hora per poder llegir, escriure i estar tranquil". Sol, en aquell moment del dia on només et tens a tu i a les teves cabòries, amb tota la vida que s'activa en un minuciós espectacle. Avui també hem quedat ben d'hora. M'agradaria parlar amb ell de les seves dues novel·les. Però, sobretot, m'agradaria parlar amb ell del fet d'escriure, "la meva eina de treball des de fa molts anys". Guions per a televisió, teatre, articles, reportatges i narrativa. Un camí lògic, el de la ficció. "Els periodistes acumulem unes vivències humanes que faciliten el fet d'imaginar històries i trames".


L'Eloi porta a les trinxeres del periodisme una pila d'anys i s'ha guanyat un lloc en l'imaginari de molts espectadors gràcies a programes com El Club, Catalunya Avui o Alexandria, cosa que li ha donat visibilitat, però també algun entrebanc literari. "Si et dediques a fer llibres, el factor televisiu és una doble arma: per una banda t'ajuda a vendre'n, però per l'altra et fa baixar en prestigi dins el món de l'escriptura, on et miren amb molts prejudicis. Però jo prescindeixo totalment d'aquestes etiquetes. I malgrat que el món literari és molt tancat i no et dóna la benvinguda quan arribes, jo em sento molt ben tractat. No em considero res, simplement vull escriure i escric. I tinc la sort de fer la feina que faig, una feina que m'apassiona".

La primera novel·la de l'Eloi Vila, L'Any del Senyor (Ara llibres, 2009), va ser un dels èxits del Sant Jordi de 2009, una aventura trepidant ambientada al segle XI. La segona, Una paraula de més (Ara llibres, 2010), va comportar un canvi de registre, una novel·la negra, contemporània, amb música i sordidesa. Dues històries diferents, però amb un procés que sempre és el mateix. "Primer tinc una idea. Llavors van apareixent personatges. Després faig l'escaleta, com la d'un programa de televisió. Això em permet començar a treballar, sempre amb un inici i un final ben clars. I començo a escriure des del principi. Ara bé, em permeto saltar-me aquest ordre per anar fent els diàlegs. M'agrada molt la conversa i escoltar la gent, i per això mateix n'escric molts, de diàlegs. És al final del procés, i només al final, quan em dedico a reescriure".

Un estil directe, sense concessions
Els dos llibres comparteixen un estil directe, descriptiu, sense concessions. "No el tinc premeditat, és l'únic que és espontani en tot el procés. Sí que em plantejo com ho explico, de quina manera, si hi haurà diferents veus, si el narrador serà omniscient, si serà en primera o tercera persona. Però l'estil el tinc interioritzat". D'Una paraula de més van dir que tenia aires tarantinians i cinematogràfics. "El cinema, la televisió i tot aquest tipus de llenguatges han tingut molta influència en mi, i crec que escric sense barroquismes i sense floritures per aquesta influència. Tots aquests referents em fan sentir molt còmode".


Inquiet i amb gustos diversos, sempre amb ulls oberts i predisposat a meravellar-se amb qualsevol obra, independentment del gènere o del format. "Una de les novel·les que més m'ha agradat és 1280 ànimes, de Jim Thompsom, o les obres de Fred Vargas, totes boníssimes. Ara bé, també em fascina l'obra de Javier Cercas, en especial La velocidad de la luz (Tusquets) i algunes de les seves cròniques, realment impressionants. També he gaudit molt d'El límit exacte dels nostres cossos, de la Iolanda Batallé". Un gust literari eclèctic que fa llegir de tot, però poc, "molt menys del que m'agradaria. Tinc molta feina, i tota és de pensar i d'escriure. Al final de la jornada tinc el cap esgotat".

Deu ser per això que no para i que va encavallant projectes. "Ara treballo en un encàrrec editorial molt bonic i, també, en la meva propera novel·la", que té força encarrilada i de la qual ens n'avança alguns detalls. "Parlarà de la fragilitat de les conviccions de cadascú, de com aquestes conviccions, tan fermes, es poden desmuntar en un no-res. Explico la història d'un mercenari de guerra veterà a través de tres personatges. El primer, un periodista jove que es vol menjar el món i fa una entrevista al mercenari. El segon, un càmera de televisió, prejubilat abans d'hora, amic del pare del noi. El tercer, el propi mercenari de guerra".

Passió per la feina, passió per escriure
L'Eloi Vila sap contagiar la passió de la bona conversa, de fer un cafè, de passejar. De seguida notes que li agrada el contacte amb la gent, escoltar, palpar el terreny. Potser per això ara li ve de gust fer periodisme de carrer. "Últimament faig guions d'entreteniment televisiu com els d'El Convidat, i he deixat aquest periodisme del dia a dia. I m'agradaria molt tornar-hi".

En el seu cas, resulta sorprenent aquesta passió per escriure. "És com un contrasentit, sóc un paio molt social a qui li agrada fer la cosa menys social del món, que és escriure". Una feina que reclama solitud i moltes hores d'esforç, però que té una gran recompensa en forma de lectors que han entrat al món que has inventat. Una feina que t'ofereix la possibilitat de tenir a les mans el resultat d'una obra que diu allò que tu has somiat. I sort que hi ha persones, com l'Eloi Vila, que saben valorar aquest privilegi tan immens.

El periodista i escritor vallesà Eloi Vila, al centre de Granollers. Foto: Esteve Plantada

 

Participació