«La meva és una poesia de dualitats constants»

Entrevista al celoní David Jiménez i Cot, que està a punt de publicar el seu tercer llibre

per Esteve Plantada, 1 de desembre de 2011 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de desembre de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El jove poeta celoní David Jiménez i Cot, després de l'entrevista. Foto: Esteve Plantada

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. Ho digué Càtul fa més de 2000 anys, quan la poesia va abandonar el plural i es va endinsar en el jo íntim. A partir de llavors, la poesia recrea la dura pugna entre el plaer, el desig, el dolor, la pèrdua i l'assimilació de les pròpies limitacions. Només per això ja val la pena que existeixin els poetes. "La meva és una poesia de dualitats constants, de contraris", diu en David Jiménez i Cot. "Però, de vegades, aquestes dualitats aprenen a conviure juntes, sense molestar-se". Matisos i arestes que punxen. No espereu pas que aquest jove poeta de Sant Celoni us deixi indiferents. Aviat veurà publicat a Pagès Editors el seu tercer llibre, L'Escata i el Vers, que ha guanyat el premi Benet Ribas.


"La inspiració per escriure aquest llibre ve de lluny. Els meus pares tenien llogada una botiga d'animals exòtics i jo sentia curiositat per una serp pitó. Un dia, la serp em va fer una queixalada molt forta al braç. Imagina't l'escena, jo fent crits i l'amo que intentava obrir-li la boca!". Al llibre, de forta simbologia ofídica, el poeta és mossegat per una serp i s'adona "que la mà esquerra comença a supurar versos, sense saber si és una virtut o una maledicció". També apareixen altres temes, com el lesbianisme, "influït per la lectura que vaig fer de Safo. Trobo que el bes entre persones d'un mateix sexe és un dels símbols més purs". La serp es cruspeix dues noies que es besen i les acabarà ponent, com un ou. "Un embrió. El poeta decideix tallar-se el braç, com a fracàs i rendició". Al final, la serp enrosca el braç, ja morta, i la mà agafa l'ou, "el símbol de les dues virtuts que ens definirien com a humans".

Un poeta en pràctiques que fuig de l'espectacle
"Encara no em considero escriptor. En tot cas, escriptor novell o poeta en pràctiques. Estic en ple aprenentatge i procuro evitar la vida social, cosa que em permet pensar molt allò que escric. No crec gaire en els recitals, en aquest fer-se notar on viuen instal·lats certs poetes. Però no tinc res en contra dels escriptors que exploten la poesia en directe. Evidentment, n'hi ha molts que van de poeta i no ho són, però també n'hi ha algun que és molt bo. L'avantatge d'aquest camí que ells transiten és que veus l'evolució del poeta a temps real. I ho valoro, no et pensis, perquè hi ha una certa valentia, és un procés viu i dinàmic".

L'estrena literària del David no va ser a través d'un recull de poesia, sinó a través d'un assaig, Com escriure poesia. Els mecanismes de la poètica i la seva comprensió figurativa, publicat per l'editorial vallesana Malhivern. "Vull deixar clar que el títol no el vaig triar jo, que va ser una tria editorial. És un error, ja que no ensenya com escriure poesia. Que com va anar que el publiqués? Vaig voler fer el treball de recerca de Batxillerat sobre poesia, amb la supervisió d'en Josep-Francesc Delgado, que va ser qui em va fer entrar el cuquet pels versos. El mateix Delgado em va proposar de publicar-lo a Malhivern i em va passar un seguit de contactes de poetes que li semblaven interessants per fer les entrevistes que surten al llibre".


La transcendència del pas del temps
El següent llibre és el primer com a poeta, Rellotge de Sorra (Tarafa Edicions). En aquest volum hi esbossa alguns dels temes recurrents i comença a marcar un estil propi amb un univers singular. "En el primer llibre sempre et pots equivocar, perquè és el primer. En aquella època llegia molt Carles Duarte, Màrius Sampere i poetes de caire metafísic". La influència de Carles Duarte és molt palpable. "Sí, és cert, fonamentalment del llibre Centre del Temps, on explota aquesta temàtica del pas del temps. Però no ho agafo des d'un punt de vista pessimista, allò del temps ens consumeix. És més aviat transcendent, d'anar més enllà. Tots plegats estem fets de temps i tot té una durada. Intento demostrar que es pot canviar aquesta idea equivocada de temps com a desgast. En realitat, el temps no és res més que un invent humà i una manera d'interpretar la realitat. Deia Schopenhauer que erigir un monument a algú quan encara és viu és com declarar que un mateix no es fia del fet que la posteritat es recordi d'ell. Vindria a ser això".

La relació literària amb Carles Duarte no acaba aquí, ja que en David Jiménez i Cot va tenir cura de l'edició de S'acosta el mar, que aplega la seva obra poètica. "Va ser una proposta meva. Li vaig dir que era un bon moment per fer una antologia i em va dir que endavant. Va ser una feinada de por, dos anys d'agafar tota l'obra, rellegir-la i mirar les correccions de les diferents edicions. L'antologia havia de tenir un corpus determinat i em va semblar que podia ser més interessant fer una selecció mínima de les primeres obres, i anar avançant per fer-lo més dens a partir del cinquè llibre. També conté dues obres inèdites, Arvat i Mar íntim". Actualment, en David treballa en una proposta similar amb en Lluís Calvo i la Vinyet Panyella i també prepara alguna traducció. "He traduït del castellà El caminant a la deriva, de Rodolfo del Hoyo i estic traduint poemes de Manel Alonso".

A banda de tot això, amb només vint-i-quatre anys, té enllestit un nou llibre de poesia, El litigi dels pols, i està treballant en el proper, que es dirà Ragnarök. Tal com diria el poeta, i amic, Ponç Pons, és molt difícil separar l'escriure del viure. Escriviure, en diu ell. Cap mot més precís per definir el vincle que David Jiménez i Cot ha establert amb la poesia, les lletres, la vida i el misteri de l'art, que no és altra cosa que un dels misteris més íntims i insondables de nosaltres mateixos.

Coberta del llibre de poesia 'Rellotge de Sorra' (Tarafa Edicions). Foto: Esteve Plantada

 

Participació