«Sóc poeta per instint»

El celoní Pau Gener parla de la seva obra, els seus viatges per mig món i la vida

per Esteve Plantada, 17 de novembre de 2011 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de novembre de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pau Gener, en una llibreria de Sant Celoni. Foto: Esteve Plantada

En Pau m'espera amb la seva gorra fosca de visera curta. M'està guardant un lloc per aparcar davant mateix de casa. En Pau és així. Si no el coneguessis, diries que és poeta, vés quina cosa. Aparco i, de seguida, sense respir, la nostra trobada es converteix en un passeig pels paisatges, íntims i públics, del seu Sant Celoni. Admirem les restes de la muralla, la torre imponent, l'ànima del mercat. Ens aturem a Can Maitanquis i observem la vida que avui bull al poble, des de la barra. Mentre fem un got de moscatell, en Pau m'explica coses d'alguns dels seus veïns que ara seuen al bar. Ens acabem el moscatell i ens disposem a anar al Cafè Suís. Abans de marxar, però, en Joan Baixas i en Martí Boada ens saluden. En Martí ens diu que ara mateix se'n va a buscar una salamandra albina. Sant Celoni és poesia. Pertot.


De Sant Celoni al món
"Jo sóc molt de Sant Celoni i, a més, he nascut a Sant Celoni, cosa no gaire habitual entre la gent de la meva generació". Ser d'on és, fins al moll de l'os, no l'ha privat d'haver vist molt de món i, sobretot, d'haver après coses de tot arreu. Llargues estades a Amsterdam, Nova York o Mèxic ho certifiquen. "De Nova York me n'ha quedat molta vida. Va ser una manera de deixar-me en llibertat i de veure què era capaç de fer a l'escenari més gran del món. I va anar molt bé. Allà vaig col·laborar molt amb el Paul Fuster i vaig descobrir que la ciutat t'oferia recursos il·limitats". Potser el capitalisme, per la poesia, no és un mal negoci? "El capitalisme el tenen tan desenvolupat que després d'un recital et pagaven 200 dòlars. Aquí costa molt que cobris". Viure a Nova York li va permetre tenir experiències que mai hauria imaginat. Per exemple, conèixer els últims supervivents de la Generació Beat. "Els vaig conèixer màgicament. Estava fent un cafè a Brooklyn i, de sobte, entra una dona gran amb bosses i jo m'ofereixo a ajudar-la. Ella seu a prop meu, i veig com treu un portafolis amb tot de poemes. Comencem a xerrar i resulta que aquesta senyora era la vídua de Joel Oppenheimer. La vaig convidar a un recital meu i, a partir d'aquí, em trobo relacionant-me amb els darrers components vius de la Beat Generation ".

A Amsterdam va ser també màgic, però diferent. "Em vaig construir una fantasia d'aire medieval al cap, i em deia: ets un català que ha anat a Flandes". Després vénen els viatges que es fan amb el propòsit de "fer de poeta", de mostrar la teva obra. "En aquest sentit, l'experiència a Mèxic va ser increïble: vam estar fent dos recitals al dia durant prop d'un mes. I també tinc un gran record de tota la moguda a Galícia. Mira, almenys puc dir que la poesia m'ha servit per viatjar".

Escapolir-se de l'arraconament

"A Catalunya som parlants d'una llengua petita, i això implica coses positives i negatives. Però puc dir que la poesia jove contemporània del nostre país és, del que he vist, la millor. Enlloc no he trobat un potencial tan viu, tan fresc, tan divers. Només hi ha alguna cosa equiparable a l'Europa de l'Est". Curiosament, formada també de països petits com el nostre. Alguna cosa es belluga, no? "Tenim un nivell brutal d'autors joves. Però, per contra, l'ambient és minso, tirant a desèrtic. El país no dóna gaire suc i ens arracona, als autors, a la mateixa habitació. Però curiosament, i malgrat això, segueixen sortint veus de primera línia mundial, escapolint-se d'aquest arraconament. No tinc cap dubte que la necessitat és el millor dels motors".

Poeta que no calla
"La primera vegada que vaig fer un poema no ho sabia, sóc poeta per instint. Només he anat fent cas d'allò que em sortia de manera natural. Res premeditat o imposat. De fet, quan publico un llibre sempre penso que serà l'últim". Li pregunto quin dels llibres que ha escrit li agrada més, i em diu que el No Calla (Emboscall, 2005). "És un llibre rodó i que no es dóna per vençut, és com anar a la guerra: tornem-hi, som-hi, fosc i blanc al mateix temps. Els llibres són un estri màgic". La màgia, de nou. "Hi ha gent que em diu que s'ha enamorat amb un poema meu, o que li ha servit per lligar. També hi ha gent que s'identifica amb el què hi diu, o ho reinterpreta a la seva manera". Escriure és un procés que s'apropa a la màgia, és cert. Però necessita molt de rigor. "El ritme intern em surt molt fàcilment, però l'he treballat molt. Hi ha molta feina al darrera".

Tapar forats amb les paraules
"Quan em poso a escriure intento tapar forats, satisfer angoixes i inquietuds. Jo necessito que el poema sigui comprensible, intel·ligible, i que el lector se'l pugui fer seu i li aporti alguna cosa. Al final, tot això de la poesia està molt bé, però el que importa de debò és la vida. I si algú de nosaltres ha de fer una obra mestra, prefereixo que aquesta gran obra sigui la seva vida". Tanco l'ordinador. És el torn de parlar de les obres mestres. Deixem el Cafè Suís amb el convenciment de retrobar-nos ben aviat. Hem quedat que a Can Maitanquis s'hi ha d'anar a fer un esmorzar de forquilla, i que el que de debò importa és poder anar a llocs així, ser-hi amb la teva gent i viure com si juguessis. "To play, que diuen els anglesos". Actuar, tocar, representar, fer música, posar en funcionament i tantes i tantes altres coses. Jugar, al capdavall. Coses que importen de debò, com aquesta estona que ha fet que, avui, el dia sigui un bon dia.

Una gorra fosca de visera curta sempre acompanya Pau Gener. Foto: Esteve Plantada

 

Participació