Josep Prat com a símptoma

per Carles Badia Bosch , 15 d'agost de 2012 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'agost de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A en Josep Prat, fins fa pocs dies director de l'Institut Català de la Salut, l'han fet dimitir els escàndols.

Segons un informe del secretari i l'interventor de l'Ajuntament de Reus, en Prat es va embutxacar de manera injustificada uns 27.000 euros mensuals sense declarar ni un cèntim a Hisenda. En un impuls de generositat, va decidir adjudicar un contracte de 700.000 euros a l'empresa d'en Carles Manté, exdirector dels hospitals de Blanes i Calella i del Servei Català de la Salut, tot i que aquesta empresa només feia 8 dies que funcionava. Paradoxalment, un dels màxims responsables de la salut catalana, a més de presidir l'ICS, al mateix temps ocupava la vicepresidència del grup d'hospìtals privats USP .


Si en Josep Prat no hagués format part del conglomerat d'empreses públiques Innova de Reus, difícilment no n'hauríem sabut ni la meitat, dels seus prodigis. Si hagués sigut membre d'alguna de les fundacions, associacions o empreses externes que els darrers anys s'han adjudicat una gran quantitat de serveis públics, possiblement hauria sigut molt més difícil esbrinar què havia passat amb aquests diners.

És una de les conseqüències de les externalitzacions/privatitzacions. La manca d'informació sobre què es gasta i com. Sobre si les adjudicacions es fan bé o a dit. Si els usuaris gaudeixen d'un bon servei o sobre si les persones que hi treballen cobren i treballen el que és just. Si el servei i la gestió són públics, la transparència hauria de ser total. Si la gestió és privada, comencen les dificultats per saber els comptes de l'empresa. Fins i tot si es tracta de fundacions sense ànim de lucre, això no impedeix que hi hagi una cúpula directiva que cobri uns sous escandalosos, ni que els contractes s'adjudiquin de manera irregular.


Un alumne avantatjat dels "sistemes de col·laboració pública-privada" és el Regne Unit. Des del seu inici el 1992, diversos estudis demostren que aquests sistemes acaben essent, a mig termini, un forat de diner públic malbaratat i un perjudici pels usuaris de la sanitat. Per resumir-ho en quatre conceptes: els primers anys, es comparteixen els costos, però a mig termini l'Estat cada cop hi aboca més diners i el benefici per l'empresa acaba sent net; les empreses no respecten mai els pressupostos pactats; la rendibilitat econòmica que exigeixen els accionistes de les empreses "col·laboradores" sol anar en contra de la qualitat assistencial; i a dins un mateix hospital hi conviu personal que, fent la mateixa feina, gaudeix de condicions diferents.

20 anys després de l'inici del model, sembla ser que al Regne Unit el Sistema Nacional de Salut ha empitjorat notablement el servei i l'endeutament públic en salut és immens.

A en Josep Prat, abans de dimitir (en part, gràcies a la revista "Cafè amb llet" i la CUP), li havien encomanat el projecte de "trossejar" l'Institut Català de la Salut per a fer-lo més "sostenible". Una altra manera de dir que, trossejat, seria més fàcil acabar d'estendre el model "público-privat" que tanta gràcia deu fer als anglesos.

 

Participació