OPINIÓ

El deute

«Haver permès que el PSOE pugui acabar de surfejar la resta de legislatura des del Congrés només s’entén en la mesura que hi hagué uns indults»

per Josep Huguet, 5 de gener de 2022 a les 19:00 |
Sánchez continua surfejant sobre les onades successives per no encarar la maror de fons. Casado, la gran alternativa espanyola, es limita a una oposició tacticista i superficial. Ciutadans desapareix i Podem perd posicions a remolc de la taula de surf socialista. Fent el poc cas de sempre a les enquestes, sembla que hi ha una tendència cap a un mapa hispànic de retorn a la línia dura del règim postfranquista. Amb excepció de Catalunya amb predomini republicà i Euskadi del PNB i Bildu la resta queda en una taca vermella a Astúries, Extremadura i la Bètica. Una taca blava a tota la resta menys a les àrees de la nova reconquesta obertament falangista, amb el predomini de Vox des de Cadis a Múrcia i al cinturó de Madrid.

Podem dedicar articles a intentar esbrinar si l’aritmètica parlamentària permetrà un govern o altre, però serà endebades, ja que els temes de fons continuen aquí sense resoldre. No apareix cap política d’estat, cap estadista, que tingui el coratge de dir als ciutadans amb DNI espanyol que Espanya es troba en la segona crisi de deute més greu des de la Restauració (1880) que era de 161% del PIB; i del mateix valor de la crisi posterior a la desfeta de Cuba i Filipines, que era de 123% del PIB i, ara, el tercer trimestre del 2021 era de 122%, segurament ja superat a 1 de gener del 2022.


Observant la sèrie històrica es veu un endeutament baix en el moment d’or de l’economia d’exportació durant la Primera Guerra Mundial i, paradoxalment, al final del franquisme. Fruit segurament de la suma del desenvolupament industrial i la societat de consum ensems que la permanència del raquitisme de la despesa social de l’Estat falangista (7% del PIB). Torna a haver-hi una pujada de deute fins al 1995 (65,4% del PIB) fruit de l’expansió de l’Estat del benestar, però que no va acompanyada d’un canvi de model productiu que el pogués fer sostenible. La bonança econòmica ens proporciona un punt vall el 2007 amb 35,8% del PIB. I a partir d’aquí ja es dispara de manera imparable fins ara.

Com és que en plenes retallades de serveis públics essencials en ensenyament i sanitat en la dècada del 2010, el deute de les administracions públiques continuï creixent? Vam començar la dècada amb una injecció a la brava del Pla ZP per retardar l’impacte de la crisi i només va servir per endossar euros al sector de la construcció i a l’urbanisme no productiu; i per l’establiment d’un rescat bancari faraònic a costa dels contribuents com en cap altre lloc del món. Mentrestant, disminuïa el percentatge dedicat a la innovació tecnològica i es continuava castigant amb polítiques inversores antiproductives les zones del corredor mediterrani amb més possibilitats d’arrossegament.


En canvi, ha crescut sense control el pressupost de l’aparell central de l’estat i els seus àmbits més improductius de burocràcia sobrera, de despesa militar i de la Casa Reial. I Madrid està consolidant-se com la capital d’un estat no només centralista sinó concentrat; és a dir el súmmum de la ineficiència. Una prova d’aquest model és la xarxa d’alta velocitat, la més important del món en termes relatius i que és una hipoteca impossible de rescabalar.

I, ara pla, la Reserva Federal dels Estats Units en detectar que la inflació no és transitòria ha comunicat que per retallar estímuls els tipus d’interès pujaran el 2022. I ho poden fer fins a almenys tres vegades al llarg d’aquest any, segons Powell. Europa vindrà al darrere, que ningú en tingui cap dubte. Així que la caiguda als inferns de l’Estat espanyol sembla bastant cantada. Encara més quan diversos organismes externs estan advertint dels obstacles importants per a una suposada represa espanyola: el turisme continuarà baix a causa de les seqüeles de la Covid; la inflació no és momentània i ja hem arribat a superar el 6% anual, impactat per la pirateria de l’oligarquia energètica amb drets sobre el BOE; els colls d’ampolla dels subministraments poden fer perdre posicions a l’exportació i consum intern; i la incapacitat de gestionar els fons europeus, com assenyalen alguns experts que mostren com a Espanya només s’ha executat històricament el 40% dels fons. Ara mateix alguns fins i tot parlen de només el 20% dels 25.000 milions promesos, repartits majoritàriament entre els taurons de sempre.

I finalment, hi ha la manca de coratge per abordar les reformes estructurals, laborals i de pensions, que són les més impopulars i que per a un surfista com Sánchez es limitaran a un lífting, insuficient per evitar la intervenció en la fallida com a Grècia. Però seria apuntar-se al discurs dominant dir que certes retallades de pensions o de drets laborals són la clau de regeneració d’un estat fallit. La clau és la mateixa estructura centralitzada i hipertrofiada de burocràcia inútil i que prioritza les funcions de control militar i policial polític per sobre dels serveis essencials.

Haver permès que el PSOE pugui acabar de surfejar la resta de legislatura des del Congrés dels Diputats només s’entén en la mesura que hi va haver uns indults. I en la mesura que davant l’electorat de progrés, popular i de classe mitjana. Esquerra podrà esgrimir que els va donar una oportunitat d’afrontar els temes de fons, de fer les coses ben fetes. Si no ho han aprofitat per estar massa lligats a l’oligarquia i per ideologia espanyolista, serà responsabilitat només seva l’enfonsament inevitable d’Espanya i la reconquesta falangista de Vox. Cal dir-ho cada dia i ben clar.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
18/01/2022

Múrcia a tocar

05/01/2022

El deute

21/12/2021

Imaginar

07/12/2021

Coalició semàfor

23/11/2021

Després dels pressupostos

09/11/2021

Apunts de català

26/10/2021

La bandera o la cartera

12/10/2021

Sense credibilitat

28/09/2021

El mentrestant

14/09/2021

Anar-hi anant

Participació