Transició energètica. Cap on anem? Si és que es pot saber...

«Turiel ens parla de l'energia necessària per fer tot el que s'ha de fer i les seves limitacions físiques i econòmiques, i Alicia Valero ens parla de les limitacions del que hi ha a la Taula Periòdica»

per Jaume Ferrer, 26 d'octubre de 2021 a les 09:30 |
L'economia, ciència dura i influent, es mou entre corbes en una dimensió de dos eixos que alguna vegada es troben i que no solament expliquen una realitat sinó que et diuen cap on hem d'anar. Es va oblidar d'introduir les variables físiques de l'energia i els materials en les equacions que defineixen les corbes. Sembla que amb els límits biofísics hem topat, ja ho deien fa 50 anys els del Club de Roma.

Fa uns dies es va presentar des de la Fundació per a la Indústria l'estudi Transició energètica i indústria, en el marc dels Papers de l'Observatori de la Indústria. Tot molt correcte, tothom es felicitava del treball fet, no hi havia gaire debat ni preguntes fora de lloc i la preocupació era com es podien pagar els projectes amb els fons europeus de la següent generació... El document segueix la plantilla europea del New Green Deal i suposem que aquest és el Pla (o esborrany de Pla, o plantilla de Pla) que més o menys tenim a Catalunya i que seguirem per fer el canvi.


El raonament de base és que com que tenim una emergència climàtica (canvi climàtic descontrolat...) hem de fer un canvi ràpid cap a les "energies renovables" amb uns terminis curts, i fixem uns primers objectius ambiciosos ja per al 2030 d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, generació elèctrica amb renovables, eficiència energètica, etc. Com a obstacles possibles per assolir aquests objectius es mencionen temes d'eficiència de les inversions, el retorn econòmic d'aquestes, les agendes polítiques, els problemes jurídics, i menciona finalment la incertesa dels costos, entre d'altres. Es tracta d'una presentació feta per enginyers emmarcada en una mentalitat econòmica i tenint en compte el que podria matisar un jurista. Enginyers, economistes i advocats que segueixen el patró correcte que marca la Comissió Europea.

Però hi ha preguntes a fer en funció de la literatura que corre per aquests mons, i molt més en funció de les senyals que emeten (aquesta vegada sí) els mercats de coses tangibles. Cadenes de subministrament de parts i components que no acaben d'arribar, pujades de preus que tenen efectes no esperats i no lineals en gairebé tot plegat, i seguim atents a la pantalla. La física del segle XX ens va dir que vivim en un món de probabilitats (potser està aquí o potser ha anat cap allà aquest fotut electró que no sé ben bé de què coi està fet). I quan vivim en un mon de probabilitats hem d'estar atents almenys a les que no son zero, a les que encara que pensem que son negligibles des de la presentació d'un estudi que vol anar a missa (ésser més que un estudi, arribar a ser Pla) ningú ha demostrat amb números que siguin negligibles.


L'economia (allò de les peles i de les coses de menjar) tal com la tenim pensada fins ara ha viscut en un mon platònic de les idees pures. Per aquí posem inversió, que ens durà innovació, que ens solucionarà els problemes que tenim. Hi ha economistes com Georgescu-Roegen deixats de banda en el pensament econòmic (que és el que acaba decidint cap on anem) que caldrà llegir. Introdueixen el factor físic en els raonaments, l'energia i els materials. Turiel ens parla de l'energia necessària per fer tot el que s'ha de fer i les seves limitacions físiques i econòmiques, i Alicia Valero ens parla de les limitacions del que hi ha a la Taula Periòdica dels elements. Un clic ens separa de les seves tesis, qui no les té en compte és perquè no vol. Se'ls pot titllar de colapsistes (els que diuen que anem cap a un col·lapse...). Però les xifres que parlen d'una impossibilitat, o almenys d'una gran dificultat, en fer una transició energètica tal com està definida han de ser contrarestades amb d'altres xifres, són faves comptades. I fins ara no s'ha fet. Aquests tipus de documents com el mencionat anteriorment passen per sobre, ignoren, de fet menyspreen, però no rebaten, les seves tesis anomenades colapsistes. Tot plegat molt autonòmic, com si ja acceptessin que les decisions reals queden molt lluny de la casa que es diu gestionar.

Per què des de fa almenys deu o quinze anys, o més, solament sembla que es facin pel·lícules i sèries d'apocalipsis, col·lapses i distòpies de tota mena?

 

Participació