L'arquitectura al servei de la vida

«Sota el paradigma de la sostenibilitat hem dissenyat un edifici que creix al voltant d'un pati que controlarà els corrents d'aire -i els anar i venir de les veïnes-»

per La Raval , 15 de febrer de 2021 a les 00:00 |
Soc fill d'una parella fruit de l'atzar, i la migració. Vol dir que la mama va néixer a Andalusia, els avis van venir a Barcelona per feina, els papes es van conèixer i no cal que us expliqui com vaig aparèixer jo, no? Sí, soc un xarnego, i beneïda migració! Doncs aquest xarnego i les seves germanes i el germà, cada estiu quan acabàvem l'escola, els pares ens enviaven al poble amb els iaios. Cada cop que hi penso em venen molts records, però això serà un altre dia que sinó em perdo i no arribo al que us volia compartir. 

Us volia explicar quelcom que va activar la meva curiositat infantil: al juliol, a Fuentes d'Andalusia, el poble on va néixer la mama, no es podia passejar pel carrer durant el dia, sota perill de fondre's -qui sigui de món sabrà de què parlo-. Com podia ser que malgrat l'elevadíssima temperatura del carrer, a casa hi estiguéssim tan i tan bé? Tot plegat, aquest rotllo, només per dir-vos que part de la meva família és d'origen andalús i per aquesta raó els estius els passàvem torrant-nos, jugant i descobrint el món des d'un petit poble a poc més de 60km de Sevilla -On hi feia una calor de nassos-. Dit!


Va ser el pare, aparellador de passió, qui em va resoldre -com en saben els papes!- la incògnita que em feia perdre la son. Em va explicar que abans les cases es construïen per ser pràctiques i acollidores. Les construïen tenint en compte les diferents funcions dels espais, la forma de relacionar-se i per protegir-se dels agents externs (allà, la calor de nassos).

La curiositat no me la vaig deixar en aquells carrers empedrats. He observat encuriosit les particularitats de cada terra que he visitat, i amb els anys m'he creat el meu propi relat o lògica. He aprés que els primers homínids eren nòmades i s'agrupaven en petits grups. Després, cada un dels descobriments tecnològics que s'han fet han condicionat l'esser humà en la forma d'organitzar-nos i relacionar-nos. L'arquitectura no ha estat immune a aquesta evolució. Al principi els nostres avantpassats vivien en refugis naturals. Més tard van aprendre a construir els seus propis coberts. I així fins el dia d'avui.


Una hipòtesi em ronda pel cap: podríem acceptar la possibilitat que les millores en la construcció, foren les que obliguessin els nostres ancestres a evolucionar? Deixar els seus antics refugis per okupar els espais deshabitats i així donar-los vida? A mi em quadra, però de ben segur que algun antropòleg afegeix altres arguments en contra –aixafa guitarres! Amb aquesta respondríem també una altra gran incògnita sobre els orígens d'una pràctica ancestral d'autoorganització per resoldre una altra qüestió: el dret a l'habitatge. Bé el debat està servit, però serà un altre dia, també.

Al marge de les diferents vessants filosòfiques, podem concloure que al llarg dels segles l'esser humà ha observat la natura, ha acumulat experiència i coneixement i l'ha aplicat també en la construcció de la seva llar. D'aquesta manera a Andalusia, per exemple, per combatre la calor, es construeixen els edificis al voltant d'un pati que controla els corrents d'aire i es cobreix amb tendals per ombrejar-lo quan convé. Antigament, es construïen murs molt amples com aïllant. En altres indrets més freds s'edificava orientats al sol per captar-ne la seva energia. La vida es bastia al voltant del foc, que anomenem llar... Un petit espai que ho resumeix tot. Com el papa m'explicava: un espai acollidor i pràctic.

Però a mesura que em feia gran un desviament en l'evolució, una involució, em provocava un curtcircuit que desmereixia el meu auto relat. O quelcom encara més greu: prenia la raó al papa. Les llars ja no eren llars o si més no s'allunyaven dels principis homologats per ser-ho. Ja no eren pràctiques ni acollidores i obligaven els seus habitants a esforçar-se molt per sentir-s'hi com a casa. Què ho feia que deixéssim de banda tants coneixements acumulats? En quin moment ens va posseir el “cantó fosc de la força” i ens vàrem allunyar de valors clau en l'evolució com a espècie: la socialització, la convivència activa, la ajuda mútua, la sostenibilitat? Què ho fa que les nostres llars ja no ens serveixen ni per protegir-nos racionalment dels agents externs?!

No sabria posar data, però suposo que el punt d'inflexió es remunta en el temps fins el moment en què hom va oblidar que un sostre és una necessitat que entre totes hem de satisfer i uns pocs ho van interpretar com una font més de riquesa personal. I així ha estat com l'habitatge tampoc ha pogut burlar els tentacles del capitalisme. Ens han volgut fer creure que viure és un luxe i que només alguns ens poden vendre la clau.

Però amb l'esperit de trencar aquesta creença neix a Manresa la Raval. Sabem que construir un edifici no és la recepta d'un beuratge secret i protegit gelosament per una colla de bruixots malèfics. Les oportunitats ens passen per davant, sovint sense que les veiem. Nosaltres hem descobert les nostres oportunitats, hem unit els nostres poders individuals i ens hem convertit en imparables.

La Raval som un grup heterogeni de persones que estem projectant un edifici on hi viurem 18 famílies. Les cooperatives d'habitatge són un model d'autoorganització molt estès en altres països del nord d'Europa o Llatinoamèrica, per exemple. La cooperativa es converteix en la propietària de l'edifici i les sòcies n'adquirim el dret d'ús d'una vivenda. 

Sota el paradigma de la sostenibilitat hem dissenyat un edifici que creix al voltant d'un pati que controlarà els corrents d'aire -i els anar i venir de les veïnes-. Un pati que serà el centre de les nostres cases i el centre de com volem viure. Un edifici que busca l'eficiència de les obertures a l'exterior i els seus materials, per captar i utilitzar l'energia justa. Una construcció amb els materials amb menor impacte ecològic. En definitiva, un conjunt que pren i aprofita de manera mesurada allò que necessitem per complir aquella idea romàntica que em van inocular els meus pares: que sigui pràctica i acollidora.

Desitjo que el nostre esforç i el meu auto relat s'adreci de nou a la seva narració natural i oferir així als meus quatre fills un model sostenible i un fil evolutiu de respecte en la nostra existència al planeta.

Toni Cusó

 

Participació