Precarietat a barris antics

per Xavier Rius Sant , 24 de novembre de 2019 a les 16:16 |
Segons un informe publicat fa uns dies de l'Institut Nacional d'Estadística, els barris del Centre Històric de Manresa són dels que té la població més empobrida de Catalunya. I això no passa només a Manresa. A moltes viles i ciutats del país, els barris històrics, amb edificis antics dels que va marxar fa vint-i-cinc o quaranta anys la població que hi vivia, sovint des de feia més d'una generació, que va anar a barris recent construïts, es van anar degradant. No pas perquè els nous llogaters o compradors ho pretenguessin, sinó perquè en marxar els antics residents, els propietaris que els van llogar, o els qui els van comprar no van restaurar aquells edificis amb humitats, canonades antigues, sense calefacció i mancances de manteniment.

Sovint es vincula aquesta degradació de certs barris amb l'arribada de la immigració estrangera que s'ha concentrat en aquests carrers d'edificis no rehabilitats. Però la immigració no n'ha sigut la responsable sinó més aviat la víctima d'una nul·la gestió. M'explicava fa uns anys el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casoliva, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, que a Guissona no hi havia carrers ni blocs de pisos on només hi vivien immigrants, perquè ni la població autòctona ni els comerços no van abandonar el centre històric. En canvi a Cervera, municipi veí de Guissona i capital de La Segarra, sí que va passar. I aquelles cases amb poques finestres, sense calefacció i sense rehabilitar, van ser llogades a immigrants. Fet que generava un sentiment de desarrelament als autòctons que hi quedaven. Es tancaven també les botigues de tota la vida, agafant aquells carrers l'estigma de ser considerats per a molts com a gueto. I amb els anys els immigrants que podien, quan milloraven la situació econòmica, canviaven de casa i de carrer, amb el que aquella casa o pis no rehabilitada tornava a ser llogada a uns nous inquilins també en situació de precarietat.


Molt es va fer a Catalunya fa deu o quinze anys amb la Llei de Barris i altres projectes fets des de les administracions que donaven fons per rehabilitar carrers, façanes, posar ascensors a blocs on no n'hi havia, i es creaven places, zones verdes i equipaments. I també en algunes ciutats es van fer complexos plans d'esponjament urbà, com a Ciutat Vella de Barcelona, enderrocant blocs de cases, eixamplant carrers i places, i recol·locant als llogaters en nous habitatges i indemnitzant als propietaris. I aquest esponjaments o enderrocaments no s'han fet només a barris antics, sinó també de blocs construïts els anys seixanta per acollir la immigració que arribava d'Andalusia i altres llocs d'Espanya. A Manlleu ara es completarà l'enderroc de l'últim bloc de Can Garcia. Blocs en molt mal estat dels que en marxar la població inicial, originaria de la immigració andalusa sense restaurar-los, van acabar sent llogats, comprats o ocupats per població més precària que arribava, majoritàriament estrangera. Al municipi gironí de de Salt, amb un alt índex d'immigració marroquina i gambiana, l'Ajuntament governat llavors pel PSC i ERC va plantejar fa deu anys un esponjament o enderroc d'alguns blocs de pisos dels anys seixanta de l'anomenat barri Centre. I malgrat el suport de la Generalitat i el Ministeri d'Habitatge per recol·locar tothom, CiU, llavors a l'oposició, va incentivar que els veïns rebutgessin la reforma que va quedar aturada. I alguns d'aquells blocs estan ara més degradats, i els qui volen vendre i marxar, no troben compradors.

No es tracta ara de preguntar-se qui és més responsable de la precarietat que es dóna a barris com el centre històric de Manresa, si els que van marxar i els van llogar en mal estat, si els qui van comprar habitatges sense assumir que calia una reforma o si la responsabilitat recau en les administracions. El que cal és voluntat política per revertir-ho, cosa que només serà possible amb governs sòlids a nivell municipal, català i estatal, que puguin aprovar pressupostos que fixin inversions i ajuts a fons perdut a un termini mínim de deu o quinze anys. El que cal és afrontar plans de reforma integral que exigeixen, a part d'una important injecció econòmica, la unitat de totes les administracions, i que cap partit polític ho vulgui rendibilitzar per oposar-se, incentivant el rebuig veïnal. 

 

Xavier Rius Sant
Xavier Rius Sant, Barcelona 1959, resident a Moià, és periodista i escriptor especialitzat en temàtiques de seguretat, pau, drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Els seus últims llibre són Xenofòbia a Catalunya, que tracta el creixement dels grups ultres a casa nostra i la novel·la Amor a la carta.
06/12/2019

La T-Casual que castiga a usuaris habituals

24/11/2019

Precarietat a barris antics

07/10/2019

Enyorarem Lledoners?

08/08/2019

La Cabra d'Or, quan un poble d'ordre es revoltà

05/07/2019

Papallones invasores i plagues nacionalistes

07/05/2019

Vox truca a la porta

08/03/2019

Judici d'hivern

08/11/2018

El rei i el procés

04/11/2018

Castanyes a Lledoners

05/07/2018

Els presos al Bages

Participació