Cap al dia E, d'esperança

per Albert Mulero, 2 de setembre de 2019 a les 21:40 |
El govern espanyol ho té molt fàcil, i sempre ha demostrat no gastar escrúpols per utilitzar la força o pervertir l'estat de dret. Tant els fa pertorbar la vida pública introduint derives autoritàries. Per tant, els defensors de la sobirania, del dret a decidir, de l'autodeterminació i de l'estat propi, tenim un os molt gros i molt dur davant. Siguem realistes. Tant n'és, de gros i dur, que només ens en sortirem per la via de la negociació i el diàleg, encara que sembli impossible. Sumant dins i a fora per ser molts més, atès que amb la confrontació, al segle XXI, no tenim ni mitja hòstia (permeteu-me l'expressió).

En el cas del conflicte no violent que vivim a Catalunya contra l'estat espanyol, creure que el resoldrem practicant la desobediència testimonialment és enganyar-nos. I cada cop que gesticulem improductivament o bé ens auto lesionem desqualificant-nos, perdem capacitat il·lusionadora.


Fent autocrítica, em sembla que no haver reconegut a aquestes alçades alguns errors tampoc ens ajuda. Per mencionar-ne un, el mantra que condicionava assolir la República a la construcció de les estructures d'estat, per tenir-ho tot a punt el dia D. Com a tàctica va ser nefasta. Com a estratègia, ja veiem on som. Perquè les eines d'estat hi són, ja existeixen, només cal disposar de poder per a controlar-les i utilitzar-les. ¿O no és cert que també es va repetir fins la sacietat que cap funcionari sobrava i que passarien a formar part de la nova República, i que no haurien de marxar, si no és que ho volien? Per tant, no era tant cosa de construir xarxes paral·leles, sinó de prendre'n el control. 

En canvi, no ens confonguem, no va ser un error defensar des de la política i fins el final, la legitimitat de decidir el nostre futur i el dels nostres fills i filles. Era el pas que calia fer per desemmascarar i tenir aquest dolorós bany de realitat que patim, sobretot els presos i preses polítics, els exiliats i totes les seves famílies. No, no va ser un error, ans el contrari, va ser un acte de responsabilitat política.

Tampoc són estèrils les innombrables vegades que el poble hem sortit al carrer, perquè s'han assolit els objectius de denunciar al món la repressió, han estat ocasió de remoure consciències i una oportunitat de compartir anhels. Res més gratificant per un gra de sorra saber-te partícip i formar part d'alguna cosa molt més gran. El 2009 la manifestació de 10Mil a Brussel·les ja va denunciar el conflicte davant la seu del Parlament Europeu, cercant ingènuament el seu suport. Va ser el primer intent d'internacionalitzar el conflicte català amb l'estat espanyol. Després van venir els referèndums, la ILP al Parlament i les manifestacions de cada 11 de setembre, les més grans que ha viscut Europa, el 9N, l'1O i tantes i tantes accions ciutadanes reivindicant la sobirania de Catalunya o, si més no, el dret de decidir sobre l'autodeterminació. Durant aquests deu anys han passat moltes coses. 

Són temps històrics que recolliran els llibres. Narraran amb detall com la societat civil va anar pel davant dels partits polítics fins que aquests van conjurar-se per assumir el procés, aquesta revolució. Un cop explicat com van voler escapçar-nos i la farsa del judici ignominiós, no s'entretindran gaire en explicar aquest buit temporal que ara tenim a l'estómac per la incertesa després de tants esforços esmerçats i d'haver vist com creixia transversalment el sentiment partidari d'un Referèndum. Al contrari, recolliran els passos següents d'aquest feixuc camí que sens dubte farem. 


Ara, doncs, no és intel·ligent tirar-nos els plats pel cap ni fer-nos retrets constantment per guanyar una mica d'espai, perquè correm el risc de defenestrar un projecte il·lusionant per a qualsevol ciutadà que vulgui canviar les coses que van malament i són susceptibles de millorar. Al cap i a la fi, l'obligació dels polítics és resoldre problemes i no empastifar el camí cap a un nou país més just, més net i més lliure. Aquesta és la solució seguint els valors republicans de Llibertat en quant als drets, el d'Igualtat perquè la llei sigui la mateixa per a qualsevol ciutadà, i el de Fraternitat, com a deure envers els altres i expressió de solidaritat universal.

Ens veiem l'11 de setembre!

 

Albert Mulero
Nascut a l'Hospitalet de Llobregat el juny de 1962. Va estudiar Enginyeria Tècnica Química a la UPC, a Terrassa. Ha treballat a Boehringer Ingelheim i des del 1990 al Grup Farmacèutic Reig Jofré com a Controller de Producció.

Militant d'ERC des del 2007, regidor a Castellbell i el Vilar i President Comarcal d'ERC Bages. Membre de l'ANC, soci d'Òmnium Cultural i de SÚMATE
02/09/2019

Cap al dia E, d'esperança

22/05/2018

La increïble prohibició de penjar llaços grocs a Castellbell i el Vilar

19/08/2017

Podem o no podem?

10/04/2017

Mineria al Bages: unitat i solucions

18/11/2015

Legalitat? La República Catalana

27/08/2014

Darrer esforç per la llibertat

28/07/2014

Quan la bona fe...

02/06/2014

Alerta amb Can Vies

24/03/2014

Plou sobre mullat

24/02/2014

«Fins i tot als porcs catalans els cal un nou estat»

Participació