Plats bruts

per Sergi Perramon, 21 d'agost de 2019 a les 19:40 |
No sé si el lector mai no ha tingut temps alguna vegada d'haver de baixar una mica la intensitat del seu dia a dia per la causa que sigui. Avui dia hi ha una gran necessitat d'estar ocupat. Hi ha gent que pateix una ocurrent necessitat d'estar aprofitant el temps, en el cas de no estar-ho els envaeix un sentiment d'inutilitat i culpabilitat neuròtic.

Fugint una mica d'aquesta neurosi de la qual me n'he pogut desprendre durant un temps, precisament, vaig aprofitar per recuperar un dels autors de capçalera dels que et fan llegir a primer de Ciències Polítiques, l'economista britànic John Stuart Mill. A mitjans del segle XIX, en el pic de la revolució industrial, l'autor es va preguntar fins on arribaria aquesta societat sustentada pel pensament utilitarista. Avui és notori que en podem treure una resposta clara, crec que hi ha dues evidències: en el camp planetari, l'ecosistema ens demana que deixem de produir en massa. Potser estem fent tard, però vivim en ciutats on l'aire és d'una qualitat paupèrrima, els nostres mars estan plens de bosses de plàstic,entre d'altres milers de mals. Però més enllà de tenir resultats nefasts pel nostre entorn, també n'està tenint per la vida de les persones.


Durant molt temps ens hem empassat com un puré que el progrés material és la caixa de pandora de la felicitat dels homes i les dones, i que hem de ser útils, hem de ser productius, estar ocupats i que hem de col·laborar per engreixar aquest monstre. Això ens planteja una pregunta: en tot cas l'estat natural de l'ésser humà és una maquinària per produir béns a mercè de l'eficiència? No!, fixeu-vos, caríssims lectors, hem convertit el valor de l'esforç en una virtut per servir al progrés material, és imprescindible que l'enviem cap a la deixalleria de les virtuts més estúpides que ens hem inventat. Tot ens demana que parem una mica i que el valor de l'esforç ens serveixi per cultivar altres elements de la prosperitat no material.

Molts dels presents, deveu estar gaudint d'unes vacances d'allò més merescudes (asseguts amb tribu en platges com si fóssiu una colla de lleons marins), us encomano, però, que no només unes setmanes l'any us deixeu abraçar per la letargia i la indolència, sinó més sovint pretès que és l'estat natural del nostre ésser. És quan la ment divaga que es deslliga de la matemàtica "de fer més" i és quan un crea el que realment té importància, creem alguna cosa artística o científica, mireu el mateix Newton, quan li caigué la poma a la testa fou mentre gaudia d'una migdiada sota l'ombra d'un pomer. També ens pot fer plantejar decisions personals que en l'acceleració del dia a dia queden borroses com el paisatge d'un tren en moviment.

Sé que molts assentireu amb el cap, però ningú no em farà cas, jo tampoc me'n faré del tot perquè ens han condemnat a no parar, però aprofitant que l'agost és enganxifós, enganxeu-vos a algun llibre de Baudelaire on feia apologia de l'art de badar (spleen) pels carrers, o pugeu als llocs més alts per mirar-vos a vosaltres mateixos des de la perspectiva d'un lloc elevat tal com feia Francesc Pujols a la Torra de les Hores, o encomaneu-vos algunes lletres de David Carabén "que en el camí de tornar a casa qualsevol obstacle us meravelli" i "ocupeu-vos no fent res". O ja que hi som, repetiu per enèsima vegada aquells capítols de Plats Bruts que tornen a sintonitzar cada "istiu", o si no voleu fer res d'això, deixeu-los una estona més a la pica que no corre pressa.

 

Sergi Perramon
Poeta i estudiant de Dret. Veí de les Escodines. Ha participat en diverses accions polítiques i culturals com el Saltaterrats
21/08/2019

Plats bruts

19/01/2019

Saudade

13/04/2014

Oda romàntica per a un adéu absolut

Participació