Equidistància o realisme

«El plantejament d'un referèndum per part de l'independentisme és legítim, i aquesta continua sent la única eina que ha de poder dirimir el futur de Catalunya»

| 17/12/2017 a les 16:04h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 17/12/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La posició dels Comuns sol aixecar moltes polèmiques al ser titllada d'equidistant. És cert que davant d'opressions i injustícies no se'n pot ser, d'equidistant, per esdevenir còmplice, però no és aquest el cas. Anem a analitzar la situació.

La postura oficial de Podem i Comuns respecte el tema nacional és «ni DUI, ni 155». Refusem ambdues postures i no per voler una equidistància, sinó perquè presenten problemes de legitimitat.

Començaré per refusar l'òbvia, el 155. Senzillament, és antidemocràtica perquè vulnera la voluntat d'un Parlament electe. Aquesta llei no hauria d'existir en una constitució respectuosa amb les nacions constituents. Aquest és el gran problema de la Constitución Española: que no recull l'existència de la nació catalana a priori i com a subjecte constituent. Enlloc d'això es van inventar les «nacionalitats històriques», una paraula, «nacionalitat» que no té cap contingut, i ni tan sols va enumerar Catalunya (mentre sí que esmentava a País Basc i Navarra). El què sabem de debò és que Catalunya és una nació. Tal i com ha apuntat el mateix exprimer ministre de França Manuel Valls, Espanya és la que té feina a definir-se i és el què haurà de fer en els propers temps. En qualsevol cas, no és problema de d'independentisme català. Aquell qui vulgui un projecte ibèric, haurà d'inventar la fórmula per definir uns vincles (que òbviament existeixen) en termes com «nació de nacions», «confederació ibèrica», «unió de pobles» o el què es vulgui. De moment, Podemos és l'únic partit que està formulant solucions des de la perspectiva plurinacional. La solució del PSOE no és viable ja que parla d'un «federalisme d'una única sobirania», que en realitat és el mateix que l'estat autonòmic esgotat que tenim i que no respecta la plurinacionalitat. Si hi ha un 155, no pot existir respecte nacional.

L'aplicació del 155, si pogués tenir alguna legitimitat per a ser aplicat, seria en situacions en què es poguessin fer abusos per part de minories territorials i on no s'ha pogut mediar. L'independentisme sempre ha estat disposat a la negociació, refusada per part d'un estat que ha vist en el 155 la oportunitat de recentralització i involució territorial.

El mèrit del president Puigdemont ha estat aconseguir la mirada de totes les televisions mundials el dia 27-O per poder exposar el relat polític com l'entenem a Catalunya: la Constitució com a punt de partida i no com a punt d'arribada, i la destrucció del pacte territorial amb l'eliminació de l'Estatut aprovat pels parlaments català i espanyol. Els darrers esdeveniments, a més, demostren la clara manca de separació de poders en l'estat de dret espanyol, en particular a l'Audiència Nacional amb l'empresonament de polítics per raons ideològiques i sense manca de garanties (això darrer no és novetat), i el Tribunal Constitucional, que ha forçat la interpretació d'una constitució, redactada de forma expressament vague, que no li correspon ja que aquesta vaguetat ha de ser el marge d'evolució de la mateixa a través de lleis orgàniques com l'Estatut de 2006 tombat el 2010.

El plantejament d'un referèndum per part de l'independentisme és legítim, i aquesta continua sent la única eina que ha de poder dirimir el futur de Catalunya. El problema ha estat la manera en com s'ha volgut gestionar la correlació de poders per poder fer-lo vinculant. O millor dit, en el què no s'ha pogut fer per fer-ho vinculant. Em permeto fer una distinció del què s'està dient als mitjans: el problema no és la unilateralitat, sinó la massa crítica (el percentatge de vots, si se'm permet aquesta analogia de l'astrofísica) que fa falta per poder aplicar-la de forma efectiva. És cert que cap independència s'ha declarat amb el vist-i-plau del poder central (amb poquíssimes excepcions com el cas de Txèquia des d'on escric ara, i és deu a que la iniciativa la va portar Eslovàquia, la part menys rica), pel que no hauríem de parlar de DUI, sinó de DI. Si en un moment donat l'independentisme assoleix aquest percentatge de massa crítica, llavors el procés d'independència es farà incontestable, inclús per part d'un poder central amb un 155. En aquesta situació, el procés deixaria de ser unilateral, ja que l'estat es veuria obligat a negociar.

Però la realitat, i aquest és el problema de l'independentisme, és que encara no s'ha assolit aquesta massa crítica, necessària i imprescindible per a la independència. Ja he defensat que el referèndum s'hauria de poder celebrar, però davant d'un estat manifestament antidemocràtic no n'hi ha prou amb tenir raó. A més, cal tenir el poder de fer-la efectiva.

A les eleccions catalanes de 2015 l'independentisme va perdre el plebiscit que va plantejar, malgrat tingués una majoria no absoluta (47,80% de vots) enfront del bloc unionista (39,11%). Aquesta derrota no es va acceptar, i la majoria parlamentària va cegar a molts: aquesta s'aconsegueix mercès l'aplicació de la llei d'Hondt i de distribució territorial dels vots, lleis que son considerades estàndard en la majoria de democràcies modernes per facilitar la governabilitat d'un parlament. Però la majoria parlamentària no és suficient per dirimir un plebiscit en què cal tenir majoria absoluta de vots sense matisos. I no hi eren.

Aquesta majoria parlamentària ens ha emborratxat, i el progressiu avanç de l'independentisme dels somriures s'ha esquerdat amb algunes actituds poc conciliadores. Alguns han pensat que tensar la corda per forçar l'estat a mostrar les seves pràctiques antidemocràtiques farien canviar d'opinió als indecisos. Però s'ha demostrat com una mala estratègia, perquè en molts casos provoca l'efecte perfectament contrari: que la gent no independentista però potencialment respectuosa amb la plurinacionalitat deixi de percebre l'independentisme com a amable, abandonant la seva aproximació. En canvi, ara podem estar davant d'una situació enquistada que no permeti avançar en molt de temps. Hi ha temes que tornen la gent irracional, i el nacional és el campió. És el què aprofita la dreta de C's per arrossegar vots proletaris a un terreny incomprensible, el de l'unionisme amb aparença de centre, i dic aparença perquè no tenen cap mena de discurs ni social, ni mediambiental, i si se m'apura gairebé ni tan sols econòmic. Son ben bé anticatalanisme en estat pur.

No tinc una fórmula magistral per calcular la massa crítica necessària per a poder fer factible una independència, però el més important és que hauria de garantir la seva viabilitat en termes de correlació de poders, i ha de ser encara més ampla si s'aspira (com és el cas, i molt meritòriament) a fer-ho de forma estrictament pacífica. I encara més per garantir una transició segura en zones del país com el cinturó roig de Barcelona, on hi ha un alt perill d'ulsterització, perversa estratègia que insinuen partits sense escrúpols com Ciutadans i que sabem que l'Estat intentarà aplicar sense enrogir ni una mica.

La única solució, a dia d'avui, és recuperar un catalanisme amb una estratègia realista, que no forci situacions en les que no es pot guanyar. Crec que ha valgut la pena tot el recorregut fins a l'1-O, ja que ha mostrat al món el tarannà democràtic català (el «no» hi cabia a les urnes), i ha posat en evidència un estat violent i autoritari. No es forçava una independència, es forçava un referèndum, que en un país democràtic ha de ser necessàriament legal. El problema ha estat la gestió del post-referèndum, d'una enorme complexitat, però que s'ha mostrat inviable. El que és innegable és que els representants de l'independentisme han donat la cara als tribunals, siguin espanyols o comunitaris.

El què hem de fer és recuperar un mica d'humilitat (que no d'humiliació), sense renunciar a cap horitzó. No hi ha majoria per forçar una independència, però hi ha majoria per millorar la relació envers Espanya, i també inclús amb Espanya, ja que hi ha gent que s'hi està trencant la cara per defensar el nostre dret d'autodeterminació tot i que no vulgui que marxem, i això cal valorar-lo ja que és la vertadera essència del talant democràtic. No es podrà fer ràpid, però (em permeto agafar l'eslògan de la CUP a l'anterior campanya) és preferible anar més lents per arribar més lluny... i amb menys sotracs. A més, hi ha suficients invencions intermitges, en particular la confederal, que permetria una articulació realista, legítima i saludable per a tothom i totdon.

COMENTARIS

Ilegitim
Anònim, 18/12/2017 a les 10:03
+0
-0
Ilegitim es fer lo que vosaltres, divisió a les familias, divisió als veins i pobresa, mentides de que no se nirian empresas i pàsem de 1.800.
On teniu el vostru cap per no plensar amb tutom, no es sol o estás an mi o be contra mi. aixio sabeu que no potser, esté de respectar a totom, no sols per les idees que vosaltres teniu, respecteu totes les ideas i teniu amb comte que de extranjers vosaltres u sou mes que ningú.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Enric Mieza
Candidat número 14 a la llista de Democràcia Municipal a Manresa. Enginyer, humanista, músic. Ha treballat al CERN (Ginebra), com a investigador en informàtica musical a la UPF i actualment és professor d'FP al INS Esteve Terradas de Cornellà i programador d'aplicacions mòbils
Aquesta setmana comencen els actes de la segona Festa del Tomàquet
Aquesta setmana comencen els actes de la segona Festa del Tomàquet | Jordi Vila
01/01/1970
Del divendres 20 al diumenge 22 de juliol
01/01/1970
Relació de serveis funeraris al Bages per al dia 20
Amb les llums del capvespre, arribo a Bujaraloz.
Amb les llums del capvespre, arribo a Bujaraloz. | Miquel Àngel Ramos
VÍDEO Dos individus es barallen entre les terrasses de la plaça Gispert
VÍDEO Dos individus es barallen entre les terrasses de la plaça Gispert | Cedida