Pròleg «Asfíxia»

Pròleg de la propera novel·la publicada per l'editorial manresana Tigre de Paper: Asfíxia

per Bernat Sorinas Giménez, 24 de maig de 2016 a les 18:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Alegria (la botiga de sabates)
Any 2005, Estat espanyol. 110.513 habitatges construïts. El negoci del totxo: de tot per a tothom.


Sóc la reina del barri. La botiga de sabates sempre plena. Les veïnes em coneixen, em saluden. La Marcela, una veïna de casa bona, amb el seu abric de pell i les seves arracades grosses, amb les seves sabates de taló, negres i ben enllustrades que no ha comprat a la meva botiga, amb els seus aires altius, amb la seva herència acabada de cobrar, amb les seves ungles vermelles i les seves mans impecables de no haver treballat mai, també em saluda. No me'n sento diferent. La botiga plena, el calaix ple, la nevera plena. La seguretat del capital. Ofertes, canvi de temporada, canvien les modes, la botiga plena. L'escola privada dels nens, la mútua per a la família, la hipoteca, el senyor del banc que tot ho sap, tot ho cura. La seguretat a cop de capital, tot per pagar però tot va bé. Ho diu el senyor del banc que tot ho sap. La botiga plena.

Primera por (la botiga buida)
Any 2009. La taxa d'atur es duplica a Catalunya. Precarietat a canvi de misèria.

El barri es fa gran, ja no és tan meu. La botiga de sabates sempre buida, les veïnes no saluden com abans. La Marcela em mira diferent, no entenc si la mirada és de pena o de fàstic. El calaix buit i buida la meva vida. La gent no entra, la gent agafa el cotxe i fa dissabte a la gran superfície. Jo abans era la reina del barri, ara tinc por, la primera por, la botiga és buida i el pols em tremola quan faig caixa. A casa, silenci, falsa calma i primera tristesa. No podem parlar de la botiga de sabates, parlar-ne fa mal. Parlem, però, del senyor del banc, que diu que tot anirà bé. Que per la casa no cal ni patir, reestructuració de la hipoteca i tot solucionat. La banca, que té solució per a tot; el meu estimat senyor del banc, de corbata, gent de fiar. "No pateixis", em dic; només és la primera i última por.


Tristesa (pols a la botiga)
Des del 2007 fins al 2016. 500.000 desnonaments a l'Estat espanyol.

La botiga és bruta. No trobo la força; la gent no entra, la meva gent, la gent del "Bon dia" segueix sense entrar. Buida la botiga, pols al calaix i fet pols el cor. Tristesa absoluta, no hi ha diàleg a la meva vida, ni somriures, ni ningú amb qui parlar. Amb la família, millor no parlar-hi, millor fingir que tot està bé; no vull encomanar la meva tristesa, jo puc afrontar sola aquesta maleïda situació. Amb la meva tristesa és suficient. No vull obrir la botiga, no vull sortir de casa. La casa per pagar, la botiga per netejar. No vull aixecar-me del llit, no vull alçar la persiana d'una botiga plena de pols. El cor petit i la tristesa gran, el cap em va a mil per hora. Com ho farem? I l'escola dels nens? Com pagarem la casa? Vull pensar en tot menys en la meva tristesa, perquè la meva tristesa em mata. 

Angoixa (botiga podrida)
Any 2013, Catalunya. 80.000 nous casos diagnosticats d'angoixa, ansietat i depressió.

Estic sola. La botiga és buida, plena de pols i podrida. La botiga és tancada, hi vinc als matins a matar el temps, no vull ser a casa i no vull ser al carrer. La gent ja no em mira, el carrer em posa nerviosa. Inseguretat, respiració tallada, mal de panxa i pressió al cap. No sé si tothom em mira o tothom m'ignora. A casa sóc responsable de tot i no puc fer res. La nevera és buida, el diàleg és dur i el futur és impossible. No hi ha futur. No hi ha futur sense diners. Ni casa, ni menjar a la nevera, ni sabates noves, ni escola. El senyor del banc no em vol veure, diu que no té res a parlar amb mi, que abandoni la casa i que abandoni el present per matar el futur. Trucades, amenaces, respiració tallada, cau el cabell, passa la vida i ja no passa res de bo. Els nervis han matat els somriures. Les persianes han matat el sol i casa meva està podrida. Com la meva botiga. 

Culpabilitat (jo sola)
Any 2011, Catalunya. 245.000 menors de setze anys afectats per malnutrició infantil.

Tot això és per culpa meva. Jo, filla de migrants, de mare pobra, de pare pobre. Jo volia la meva botiga, volia més botigues, volia ser Amancio Ortega. Qui em vaig creure? Jo, filla de pobres, he arrossegat la meva família a aquest malson. No passo per davant de la botiga. Ara és un Zara, un Zara al costat del meu banc. Al costat del banc on treballa el meu senyor de corbata que tot ho curava. Que saluda satisfet la senyora Marcela, de casa bona, que sempre té calés. A mi em mira amb cara de fàstic. És normal, faig fàstic, sóc la culpable de tot. Què passarà demà? Què menjaran les meves filles? Tot és responsabilitat meva, no puc mirar la meva gent a la cara, sento vergonya, no els puc dir res del que volen sentir. Jo, la reina del barri, he arrossegat la meva família a la misèria. Ja no tenim res.

Terror (demà, res)
Any 2014. 531 suïcidis a Catalunya i 3.910 suïcidis a l'Estat espanyol. Quan la vida val menys que el crèdit que l'ofega.

Ho he amagat fins avui; la por, l'angoixa i la culpabilitat m'han bloquejat. Demà a les deu del matí ens faran fora de casa. A les deu en punt, a l'hora que obria la meva botiga de sabates cada dia. Demà ja no serem res, gent sense vida, sense casa, sense nevera. La vida ja no val, no ho sap ningú, només jo. Sóc a casa, miro per la finestra. Un tercer pis, prou segur per caure i posar fi a tot. Per caure i dir prou. Demà fa por, fa terror. Vindrà la policia? Ens pegaran? Ens deixaran endur les nostres coses? Els meus records guardats en capses de sabates. On ho posaré, tot? Ho explico a la meva germana? Potser ens podríem quedar a casa seva uns dies? I després, què? No puc evitar mirar la finestra, només he de saltar i ja no cal que respongui a les preguntes sobre demà. Saltar. I la meva gent, què? Els deixaré sols? He estat jo qui els ha conduït fins aquí. No sé què fer. No puc fer-hi res. No puc saltar i no puc seguir. Ha mort, la reina del barri? 

Ràbia (foc)
Any 2015. Inditex factura 14.744 M €, i el BBVA, 2.759 M € el primer semestre de l'any.

No he saltat, he sortit de casa sense dir res a ningú. La reina del barri no pot saltar, què dirien les veïnes? I les meves filles? He sortit de casa, fa molta calor i camino sense saber on vaig. Camino i l'aire em fa sentir coses. Estic emprenyada. M'han pres el pèl. Això no pot quedar així. La reina del barri encara ha de dir-hi la seva. La benzinera. Una dona hi treballa per tres euros l'hora, maleït món que ens explota i ens treu la sang. Compro benzina. Ja sé què vull i on vaig. Camino pel carrer, la gent em mira de manera estranya i m'és igual. Tinc benzina i un encenedor. Camino decidida i arribo a la façana de la meva botiga que ara és un Zara. M'hi planto davant i en ruixo l'aparador amb benzina. Encara me'n sobra. En vesso al banc que m'ha destrossat la vida. Les veïnes miren pel balcó, la gent para i em mira, ningú no diu res. Silenci i calor, molta calor. Encenc la benzina, crema la botiga i el banc. El paisatge em fa feliç; sembla que a les meves veïnes, també. La gent del barri aplaudeix, tira coses contra la botiga i contra el banc, corre la ràbia i la gent es deixa anar. Surten de casa seva, el barri somriu i el senyor del banc i la Marcela marxen corrents. La seva cara és de pànic. Jo marxo, deixo el foc rere meu i la gent de celebració. Tinc feina i m'he d'organitzar. Demà la reina del barri té una casa per defensar. 

 

Bernat Sorinas Giménez
Membre de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) del Bages, de l'Ateneu Popular la Sèquia, i de l'Escola Popular.
@bernisorinas
24/07/2018

Mil escenes quotidianes

24/05/2016

Pròleg «Asfíxia»

11/04/2016

La vella història d'amor i odi

22/01/2016

La calle es mía

10/12/2015

Més enllà de la ILP

01/10/2015

No és només Mas...

09/06/2015

Walking Class Resistance

16/05/2015

#NoVotisPxC #NoVotisRacisme

24/12/2014

La PAH Bages ha perdut els papers

21/11/2014

No passaran

Participació