26
de juliol
del
2021
Actualitzat
a les
23:14h
El cineasta manresà Esteve Soler porta setmanes buscant la manera d'entrar als Estats Units d'Amèrica en un moment en què el país s'ha tancat de portes enfora per la crisi de la pandèmia. "Existeix una ordre presidencial que prohibeix entrar als Estats Units", explica, "però hi ha l'opció de fer el salt als Estats Units a través d'un país que no estigui vinculat a l'espai Schengen". Tot plegat per empaitar l'ombra d'un guió perdut de Luís Buñuel a Hollywood, a la dècada dels 40, després de ser expulsat de Nova York quan "Dalí el va acusar de comunista i maçó".
"És la pitjor època de Buñuel", explica Soler, "Ha de deixar la seva feina al MoMA i decideix anar a Los Angeles gairebé sense diners". És 1943 i a tot això "s'hi afegeixen uns greus problemes físics: té una sordesa molt forta i té una ciàtica bestial que pràcticament l'inhabilita". La Warner i la Metro, "que fins llavors li havien donat feina", de cop i volta deixen de donar-n'hi, i és que "l'FBI el persegueix literalment, és a dir el persegueix físicament, fent cas a les denúncies que havia rebut en un moment en què els Estats Units es trobaven immersos en ple maccarthisme".
"És un tema que em fascina", reconeix Soler, que ha rebut una beca Leonardo per desenvolupar una dramatització sobre aquest capítol de la vida del cineasta espanyol per excel·lència, més concretament sobre un projecte cinematogràfic que va treballar en aquella època i que les grans productores van rebutjar: The Sewers of L.A.. El projecte es coneix per testimonis indirectes, com el de l'artista Man Ray, que en aquell temps acompanyava el director aragonès, i que explica que la història s'assemblava a Los olvidados, que va veure la llum posteriorment, durant l'època mexicana de Buñuel.
"És una paradoxa fascinant: per una banda està tocant la fama, i per una altra banda viu d'una manera completament miserable". Abans havia fet grans obres com El perro andalúz i, posteriorment, ja a la dècada dels 70, seria reconegut com "un dels grans del segle XX". "És un contrast bestial que tenia present des d'adolescent, quan tenia les memòries de Buñuel a la tauleta de nit", explica Soler, que havia pensat "ostres! Això cal explicar-ho, cal buscar tot el material possible del projecte i fer-ne una dramatització", i després va aparèixer la beca.
The Sewers of L.A.
"Un dia passejant per Los Angeles, Buñuel passa per una deixalleria enorme on s'hi troba tres cases fetes de qualsevol manera i de dins d'una d'elles surt una noia d'uns 14 anys". Amb aquesta base, Buñuel engresca el fotògraf Man Ray i desenvolupen i decideixen tirar endavant un relat explicant la vida d'aquesta noia.
De tot plegat, a banda del testimoni de Man Ray, "existeix la constatació que van presentar el projecte o en van buscar finançament", però no van tenir èxit, i la història es va quedar aquí. "Llavors la gran pregunta és, hi ha imatge del projecte? hi ha altre material? Existeix un guió o projecte de guió?". El mateix Buñuel parla de The Sewers of L.A. a les seves memòries, "exposa cap a on anava, i el defineix com un projecte completament underground que explica les contradiccions de Los Angeles".
The Sewers of L.A. era clarament "un producte de ficció". "El que fa Buñuel és intentar fer Mulholland Drive abans de Mulholland Drive", la pel·lícula completament "surrealista i estranya" de David Lynch que el que fa és abordar precisament aquestes contradiccions". Aquest contrast ja se'l planteja Buñuel el 1943, "però si Lynch ja va tenir molts problemes per fer la pel·lícula a finals dels 90, el 1943 era literalment impossible".
El projecte de Soler busca recuperar el guió o tot el material possible sobre The Sewers of L.A. "i a partir d'aquí poder avaluar-lo i generar una acció". "Localitzar el guió perdut de Luís Buñuel a Hollywood seria com trobar el Sant Greal" explica per donar a entendre que la cerca pot ser tan o més interessant que la troballa. "El més probable és que el guió no existeixi", assumeix, "però la dramatització ha de poder mostrar tota aquesta paradoxa".
1973: tocant el cel 30 anys després
"El mateix Buñuel és conscient que aquesta situació és tan poc glamourosa, que en les seves memòries hi passa molt per sobre, just el suficient com per donar valor al que li va passar l'any 1973", explica Soler. I és que el contrast entre 1943 i 1973 en la vida de Buñuel "és bestial". D'una banda, el cineasta guanya l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera amb El discreto encanto de la burguesía, i per l'altra "la segona reunió dels considerats millors directors de la història del cine d'aquell moment, homenatja Buñuel".
"El 1973 és un moment de consolidació absoluta, en què els estudis van darrere seu", però abans ha hagut de passar per l'ostracisme de Los Angeles i ha hagut de marxar a Mèxic per guanyar-se la vida, "i és allà on tornen a funcionar les seves obres i és el moment en el qual el Festival de Cannes el redescobreix, i de cop i volta torna al seu lloc". "El mateix director que tenia una obra prolífica, però exòtica, abans dels 40, quan bevia del surrealisme, ara és capaç d'això", exposa Soler tot posant-se en la pell dels crítics de l'època.
"La influència de Buñuel sobre el cinema espanyol i el cinema internacional és incontestable". Però, a més a més, el seu nom és "constantment reivindicat", a nivell espanyol, "juntament a Berlanga", però "amb una difusió i acceptació internacionals que no té ningú més, potser, només, Almodovar"
Les beques Leonardo
La beca Leonardo que ha obtingut Soler se centra en la dramatització. N'hi ha d'altres centrades en la narrativa literària, "però també en altres disciplines com la medicina o la sociologia". El projecte del manresà es basa en una investigació que "en gran part he de fer sobre el terreny", però que, en tot cas, "el resultat becat ha de ser una dramatització", un projecte que podria acabar en pel·lícula. "El que estic intentant és agafar tots els inputs possibles d'aquella època de Buñuel, conèixer la situació, tots els testimonis, els arxius de les companyies...", per poder acostar l'espectador -o lector- a la situació que va viure el magnífic cineasta aragonès durant dos anys a mitja dècada dels 40.
"La major part del resultat del meu treball també tindrà a veure amb el fet d'investigar, o exhibir, o exposar públicament les evidències del guió que pugui trobar", diu, "si trobés algun document inèdit o revelador, evidentment el faria públic més enllà de la dramatització". "Però més enllà de tot, davant la incertesa del procés de recerca, al que jo em comprometo és a que crear un relat sobre aquest moment". Un moment que, independentment de les evidències que trobi, ja és fascinant en ell mateix, i permet esperar un guió, en aquest cas no perdut, del cineasta manresà.
"És la pitjor època de Buñuel", explica Soler, "Ha de deixar la seva feina al MoMA i decideix anar a Los Angeles gairebé sense diners". És 1943 i a tot això "s'hi afegeixen uns greus problemes físics: té una sordesa molt forta i té una ciàtica bestial que pràcticament l'inhabilita". La Warner i la Metro, "que fins llavors li havien donat feina", de cop i volta deixen de donar-n'hi, i és que "l'FBI el persegueix literalment, és a dir el persegueix físicament, fent cas a les denúncies que havia rebut en un moment en què els Estats Units es trobaven immersos en ple maccarthisme".
"És un tema que em fascina", reconeix Soler, que ha rebut una beca Leonardo per desenvolupar una dramatització sobre aquest capítol de la vida del cineasta espanyol per excel·lència, més concretament sobre un projecte cinematogràfic que va treballar en aquella època i que les grans productores van rebutjar: The Sewers of L.A.. El projecte es coneix per testimonis indirectes, com el de l'artista Man Ray, que en aquell temps acompanyava el director aragonès, i que explica que la història s'assemblava a Los olvidados, que va veure la llum posteriorment, durant l'època mexicana de Buñuel.
"És una paradoxa fascinant: per una banda està tocant la fama, i per una altra banda viu d'una manera completament miserable". Abans havia fet grans obres com El perro andalúz i, posteriorment, ja a la dècada dels 70, seria reconegut com "un dels grans del segle XX". "És un contrast bestial que tenia present des d'adolescent, quan tenia les memòries de Buñuel a la tauleta de nit", explica Soler, que havia pensat "ostres! Això cal explicar-ho, cal buscar tot el material possible del projecte i fer-ne una dramatització", i després va aparèixer la beca.
The Sewers of L.A.
"Un dia passejant per Los Angeles, Buñuel passa per una deixalleria enorme on s'hi troba tres cases fetes de qualsevol manera i de dins d'una d'elles surt una noia d'uns 14 anys". Amb aquesta base, Buñuel engresca el fotògraf Man Ray i desenvolupen i decideixen tirar endavant un relat explicant la vida d'aquesta noia.
De tot plegat, a banda del testimoni de Man Ray, "existeix la constatació que van presentar el projecte o en van buscar finançament", però no van tenir èxit, i la història es va quedar aquí. "Llavors la gran pregunta és, hi ha imatge del projecte? hi ha altre material? Existeix un guió o projecte de guió?". El mateix Buñuel parla de The Sewers of L.A. a les seves memòries, "exposa cap a on anava, i el defineix com un projecte completament underground que explica les contradiccions de Los Angeles".
The Sewers of L.A. era clarament "un producte de ficció". "El que fa Buñuel és intentar fer Mulholland Drive abans de Mulholland Drive", la pel·lícula completament "surrealista i estranya" de David Lynch que el que fa és abordar precisament aquestes contradiccions". Aquest contrast ja se'l planteja Buñuel el 1943, "però si Lynch ja va tenir molts problemes per fer la pel·lícula a finals dels 90, el 1943 era literalment impossible".
El projecte de Soler busca recuperar el guió o tot el material possible sobre The Sewers of L.A. "i a partir d'aquí poder avaluar-lo i generar una acció". "Localitzar el guió perdut de Luís Buñuel a Hollywood seria com trobar el Sant Greal" explica per donar a entendre que la cerca pot ser tan o més interessant que la troballa. "El més probable és que el guió no existeixi", assumeix, "però la dramatització ha de poder mostrar tota aquesta paradoxa".
1973: tocant el cel 30 anys després
"El mateix Buñuel és conscient que aquesta situació és tan poc glamourosa, que en les seves memòries hi passa molt per sobre, just el suficient com per donar valor al que li va passar l'any 1973", explica Soler. I és que el contrast entre 1943 i 1973 en la vida de Buñuel "és bestial". D'una banda, el cineasta guanya l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera amb El discreto encanto de la burguesía, i per l'altra "la segona reunió dels considerats millors directors de la història del cine d'aquell moment, homenatja Buñuel".
"El 1973 és un moment de consolidació absoluta, en què els estudis van darrere seu", però abans ha hagut de passar per l'ostracisme de Los Angeles i ha hagut de marxar a Mèxic per guanyar-se la vida, "i és allà on tornen a funcionar les seves obres i és el moment en el qual el Festival de Cannes el redescobreix, i de cop i volta torna al seu lloc". "El mateix director que tenia una obra prolífica, però exòtica, abans dels 40, quan bevia del surrealisme, ara és capaç d'això", exposa Soler tot posant-se en la pell dels crítics de l'època.
"La influència de Buñuel sobre el cinema espanyol i el cinema internacional és incontestable". Però, a més a més, el seu nom és "constantment reivindicat", a nivell espanyol, "juntament a Berlanga", però "amb una difusió i acceptació internacionals que no té ningú més, potser, només, Almodovar"
Les beques Leonardo
La beca Leonardo que ha obtingut Soler se centra en la dramatització. N'hi ha d'altres centrades en la narrativa literària, "però també en altres disciplines com la medicina o la sociologia". El projecte del manresà es basa en una investigació que "en gran part he de fer sobre el terreny", però que, en tot cas, "el resultat becat ha de ser una dramatització", un projecte que podria acabar en pel·lícula. "El que estic intentant és agafar tots els inputs possibles d'aquella època de Buñuel, conèixer la situació, tots els testimonis, els arxius de les companyies...", per poder acostar l'espectador -o lector- a la situació que va viure el magnífic cineasta aragonès durant dos anys a mitja dècada dels 40.
"La major part del resultat del meu treball també tindrà a veure amb el fet d'investigar, o exhibir, o exposar públicament les evidències del guió que pugui trobar", diu, "si trobés algun document inèdit o revelador, evidentment el faria públic més enllà de la dramatització". "Però més enllà de tot, davant la incertesa del procés de recerca, al que jo em comprometo és a que crear un relat sobre aquest moment". Un moment que, independentment de les evidències que trobi, ja és fascinant en ell mateix, i permet esperar un guió, en aquest cas no perdut, del cineasta manresà.