02
de juliol
del
2021
Actualitzat
a les
11:49h
L'interiorista manresà Fermí Bataller va filmar l'any 1975 un documental breu però demolidor sobre el desastrós estat en què es trobava en aquell moment la ciutat de Manresa en els àmbits urbanístics, culturals i de serveis públics. Memòria.cat recupera aquest curt de 16 minuts de durada i les paraules del seu autor per motivar-ne el to.
El va titular irònicament, Les flors de Manresa, i a l'inici del film ja afirma que "com a bon manresà m'agradarà ensenyar-vos a continuació [moltes coses] de les que n'estem molt cofois". En realitat, es tractava d'una denúncia de l'absoluta deixadesa de la Manresa d'aquell temps.
Acompanyat d'un text irònic des del començament fins al final, el documental mostra la desídia d'una Manresa amb carrers i barris sencers sense asfaltar i en condicions pèssimes, amb voreres i carrers esventrats, amb papereres on només hi quedava el pal, amb un munt d'escombraries arreu, amb habitatges amb múltiples deficiències, amb cotxes envaint els carrers, amb pràcticament cap zona verda...
Tanmateix, simultàniament a la contemplació d'aquestes imatges, la veu en off del mateix Fermí Bataller ens parla d'una Manresa ben diferent: "Aigua, gespa i flor, combinats de forma magistral per un equip de paisatgistes especialitzats en la matèria, fan d'aquesta ciutat una zona contínua de repòs" o de l'existència de "veritables pulmons renovadors d'oxigen".
Hi ha imatges d'un valor excepcional: la desapareguda fàbrica Metalúrgica Textil, on actualment hi ha l'edifici de Manresa Centre; la Maquinària Industrial; la Casa Lluvià, amb la teulada expressament esventrada ("possiblement per facilitar l'entrada del sol i de l'aire a l'interior a fi d'eliminar humitats"); un polígon de Bufalvent buit, el casalot de la Plaça de Catalunya... També hi veiem l'edifici del Teatro Conservatorio, les "cases de xocolata", autobusos, el servei de neteja, anuncis de l'època, molts comerços desapareguts, l'estàtua d'en Clarà (amb i sense sostens) i una cabina telefònica que ara ja seria una peça de museu.
Podem veure-hi retratades moltes zones de la ciutat: la Plaça Major, la plaça de Sant Domènec, la Muralla, Sant Miquel, Alfons XII, la Plana de l'Om, el Born, Jaume I, el Passeig, la plaça d'Espanya, el parc de la Seu (amb l'edifici del Juzgado Municipal), les cases verdes de La Guia, la barriada de Sant Pau, el barri Mion - Puigberenguer, el Passeig del Riu.... La ironia de Bataller hi és fins al final: "En una ciutat on s'ha aconseguit aquest ambient de civisme i on es palpa un grau d'evolució digna de regions de l'Europa nòrdica, no hi podien mancar unes zones residencials on s'hi respirés el nivell de benestar de què disfruten les nostres privilegiades classes obreres. Zones com les de Sant Pau, el Tossal dels Cigalons i el Barri Mion - Puigberenguer, entre d'altres, han sabut treure'n un bon partit del fet de viure en un lloc prudentment distanciat de la ciutat per gaudir dels avantatges d'una estudiada combinació entre natura i formes urbanístiques avançades".
El film també és una crítica severíssima a la política anticultural de l'Ajuntament de Manresa, que aleshores presidia l'alcalde Ramon Soldevila. Així, tot i que es pot contemplar un monument a Anselm Clavé mig abandonat, es diu que l'Ajuntament "es desviu per tot el relacionat amb l'art". La desastrosa reforma de l'edifici de l'Institut Lluís de Peguera es valora com una "solució única per la seva originalitat, prova evident d'una sensibilitat admirable per part de les institucions encarregades de posar la cultura a l'abast de les noves generacions". I en relació al Museu, que es trobava en una situació crítica, s'afirma que "el nostre patrimoni artístic és mimat per mans especialitzades".
I mentre, al llarg del film la Banda Municipal va transitant per diferents carrers de la ciutat. Fermí Bataller contraposa la música de La Marxa de Llum amb una música popular algeriana "amb les seves connotacions de tercer món" que segons ell "ajuda molt a crear l'ambient de contradicció que buscava".