12
de juny
del
2021
Actualitzat
a les
19:24h
L'Associació Memòria i Història de Manresa ha presentat la publicació al web Memòria.cat del recull de cartes que expliquen la història d'amor sorgida entre el santfruitosenc Vicenç Prades, pres del franquisme a la presó de Manresa els anys 40, i la Lola Batlle, veïna del barri de les Escodines i que vivia just davant de la presó.
La correspondència explica la coneixença i el naixement de la història d'amor entre un pres del franquisme -durant els anys més durs de la dictadura- i una veïna de la casa del davant del centre penitenciari a partir de cartes i breus visites. Una història que després seguiria endavant fora de la presó i acabaria en matrimoni i fundant una família.
L'Associació va tenir coneixement d'aquestes cartes per mitjà de l'editor de Santa Perpètua de Mogoda Domènec Guimerà Mariné, qui les va trobar en un mercat ambulant de Celrà l'any 2015. Es tractava d'una caixa de fusta amb més de 200 cartes, la immensa majoria escrites pel Vicenç Prades i adreçades a la Lola Batlle.
Després de la laboriosa tasca d'ordenació, transcripció i anàlisi de tots els textos, Guimerà es va posar en contacte amb l'Associació per compartir i oferir el resultat del seu treball, per definir el format i la sortida pública que podria tenir i el lloc on s'haurien de dipositar les cartes. Domènec Guimerà va culminar el seu projecte poc abans de la seva mort, el juliol del 2019.
El web publica una selecció d'il·lustracions i fragments de les cartes (sobre la situació personal i judicial de Vicenç Prades i la vida a la presó), imatges de la parella, documents sobre el procés judicial i una guia de lectura feta pel mateix Domènec Guimerà sobre el contingut de la correspondència.
El web ha estat presentat aquest dissabte al Casal de les Escodines de Manresa, al mateix lloc on s'ubicava l'antiga Prisión del partido on Vicenç Prades va estar empresonat i davant del pis de la Lola Batlle i que després passaria a ser el domicili de tots dos. A la presentació hi han assistit la vídua de Domènec Guimerà (amb els seus fills i néts) i els néts de la parella protagonista, que fins ara desconeixien l'existència d'aquestes cartes. L'acte ha servit també de record i homenatge a Domènec Guimerà.
Les cartes es conservaran a l'Arxiu Comarcal del Bages.
Fragments d'algunes cartes enviades pel Vicenç a la Lola
- "Emos sido siempre pobres, pero no me averguenzo en decirlo, ya que no hay persona más onrrada que es el pobre". (31/1/1941)
- "Confío en ti, y en ti tengo toda mi esperanza y porvenir, ya que en ti están mis ilusiones, ilusiones de poderte, en verdad, decirte mía". (29/4/1941)
- "Todos los días como, pero hay muchos que recojan las pieles del plátano, y se las comen como los cerdos. ¿No es triste todo esto que está pasando? Seguramente que el que está recojiendo las pieles de plátano para comer a tenido que trabajar toda la vida y hoy se encuentra viejo y sin comer". (8/8/1941)
- "Es muy triste estar "Preso" y no saber por qué. Pues cada día tengo más ganas de salir. Quiero estar a tu lado para siempre". (17/9/1941)
- "El Sábado sólo nos dieron, por la mañana, un poco de café sin azúcar y nada más, y llebamos ya dos días, que sólo nos dan que una sola sardina de lata. Pues todo el mundo se pone enfermo. No nos dan caliente en todo el día, pues figúrate. Yo sólo tengo que decirte que no pierdo los ánimos, suerte a ti. Si pudiera contarte todo lo que a quí pasa te morirías de pena". (Probablement febrer de 1942)
La correspondència explica la coneixença i el naixement de la història d'amor entre un pres del franquisme -durant els anys més durs de la dictadura- i una veïna de la casa del davant del centre penitenciari a partir de cartes i breus visites. Una història que després seguiria endavant fora de la presó i acabaria en matrimoni i fundant una família.
L'Associació va tenir coneixement d'aquestes cartes per mitjà de l'editor de Santa Perpètua de Mogoda Domènec Guimerà Mariné, qui les va trobar en un mercat ambulant de Celrà l'any 2015. Es tractava d'una caixa de fusta amb més de 200 cartes, la immensa majoria escrites pel Vicenç Prades i adreçades a la Lola Batlle.
Després de la laboriosa tasca d'ordenació, transcripció i anàlisi de tots els textos, Guimerà es va posar en contacte amb l'Associació per compartir i oferir el resultat del seu treball, per definir el format i la sortida pública que podria tenir i el lloc on s'haurien de dipositar les cartes. Domènec Guimerà va culminar el seu projecte poc abans de la seva mort, el juliol del 2019.
El web publica una selecció d'il·lustracions i fragments de les cartes (sobre la situació personal i judicial de Vicenç Prades i la vida a la presó), imatges de la parella, documents sobre el procés judicial i una guia de lectura feta pel mateix Domènec Guimerà sobre el contingut de la correspondència.
El web ha estat presentat aquest dissabte al Casal de les Escodines de Manresa, al mateix lloc on s'ubicava l'antiga Prisión del partido on Vicenç Prades va estar empresonat i davant del pis de la Lola Batlle i que després passaria a ser el domicili de tots dos. A la presentació hi han assistit la vídua de Domènec Guimerà (amb els seus fills i néts) i els néts de la parella protagonista, que fins ara desconeixien l'existència d'aquestes cartes. L'acte ha servit també de record i homenatge a Domènec Guimerà.
Les cartes es conservaran a l'Arxiu Comarcal del Bages.
Fragments d'algunes cartes enviades pel Vicenç a la Lola
- "Emos sido siempre pobres, pero no me averguenzo en decirlo, ya que no hay persona más onrrada que es el pobre". (31/1/1941)
- "Confío en ti, y en ti tengo toda mi esperanza y porvenir, ya que en ti están mis ilusiones, ilusiones de poderte, en verdad, decirte mía". (29/4/1941)
- "Todos los días como, pero hay muchos que recojan las pieles del plátano, y se las comen como los cerdos. ¿No es triste todo esto que está pasando? Seguramente que el que está recojiendo las pieles de plátano para comer a tenido que trabajar toda la vida y hoy se encuentra viejo y sin comer". (8/8/1941)
- "Es muy triste estar "Preso" y no saber por qué. Pues cada día tengo más ganas de salir. Quiero estar a tu lado para siempre". (17/9/1941)
- "El Sábado sólo nos dieron, por la mañana, un poco de café sin azúcar y nada más, y llebamos ya dos días, que sólo nos dan que una sola sardina de lata. Pues todo el mundo se pone enfermo. No nos dan caliente en todo el día, pues figúrate. Yo sólo tengo que decirte que no pierdo los ánimos, suerte a ti. Si pudiera contarte todo lo que a quí pasa te morirías de pena". (Probablement febrer de 1942)