«Aprendre a connectar amb la meva nena interior m'ha ajudat a sanar moltes ferides emocionals»

Paqui Borjas, la rescatadora de somnis platònics i il·lusions renunciades

per Aina Font Torra, Manresa | 10 de juny de 2021 a les 20:00 |
Paqui Borjas va obrir l'espai Expressa't després d'haver treballat d'esteticient, professora de ball i mestra d'educació infantil i primària | AFT
Paqui Borjas Reyes. Nascuda a Súria l'any 1963. "Potser per això soc tan salada", bromeja, fent referència a la mina de potassa que presideix el poble i que durant molts anys va ser el sostén econòmic de centenars de famílies -la seva inclosa. "Vivíem a la colònia d'El Fusteret, però vam haver-ne de marxar quan jo tenia 5 anys, perquè el meu pare es va morir sobtadament". Amb la seva mare i les seves tres germanes grans van traslladar-se a Manresa, i pocs anys després, cap a Sant Joan, municipi on hi residia la família materna. "Semblàvem tretes de La casa de Bernarda Alba: només es respirava dol i tristesa". El trauma de la pèrdua del patriarca havia provocat un trasbals tan majúscul que tota la resta va passar en un segon pla. "A mi ningú em veia ni em mirava, tret de quan fèiem dinars familiars": llavors Borjas, innocent i alegre, es convertia en l'arma perfecta per combatre el blanc i negre que s'havia instaurat en els sobretaules. "«Que baile la niña», deien. I jo vinga a ballar. Era com el bufó de la família".    

Qui li ho havia de dir, però, que uns quants anys més tard, aquella experiència vital condicionaria el seu futur tant professional com personal. El rol de vetlladora de l'alegria familiar que se li havia atorgat va marcar-li una manera de ser soferta i molt adaptable a qualsevol circumstància. L'humor, la ingenuïtat i la capacitat de (sobre)viure gràcies a les il·lusions no només l'han portat a ser qui ella somiava ser sinó que també li estan permetent ajudar i acompanyar desenes d'infants i adults que en algun moment o altre s'han sentit sols i desemparats; incompresos i desatesos; poc físics i massa mentals... I tot plegat, a través d'Expressa't, la culminació de gairebé quaranta anys d'aprenentatges dintre de l'infinit món de l'educació emocional. 


- Som el conjunt de circumstàncies que ens han passat; vostè n'és un clar exemple...

- Ni més ni menys. Si a mi no se m'hagués adjudicat aquest paper d'animadora de les trobades familiars, segur que no tindria aquesta capacitat que tinc de transformar el drama o el trauma en humor positiu i esperit motivador.


- Ho ha hagut de fer molt, això de transformar drames?

- Més que drames, situacions complicades o angoixoses.

- Per exemple?

- Quan tenia 13 anys, just després d'acabar la primària, em van fer anar a treballar a la fàbrica. Jo hauria volgut seguir estudiant -i de fet els mestres li ho deien, a la mare: que jo valia- però la decisió ja estava presa. Em passava vuit hores doblegant eslingues. Era tot molt monòton i depriment: tothom amb uniforme blau entrant a la fàbrica en fila, llums tènues, cares inexpressives... No obstant, hi havia una part de mi que vivia aliena a aquesta realitat i que es capbussava dintre del món dels somnis i les il·lusions. Era una espècie de refugi que m'ajudava a estar bé i a no perdre l'energia vital que sempre m'havia caracteritzat.

- I què somiava?

- M'imaginava que tenia una escola de ball, que participava en espectacles de dansa i era la primera ballarina... I mira que jo no havia ballat mai, eh! A casa i algun cop amb l'esbart de Sant Joan, però res més. Per això tenia molt clar que això de l'acadèmia de dansa era una utopia. No obstant, visualitzar-la dintre del meu cap, m'aportava una felicitat terapèutica.

- Quant temps s'hi va estar a la fàbrica?

- Deu anys, fins als 23. El que passa és que poc després d'entrar-hi vaig veure molt clar que els estudis no els podia deixar. Tenia massa ganes d'aprendre! Com que el meu horari laboral era de sis del matí a dues del migdia, tenia tota la tarda per a mi. I em vaig apuntar a la Joviat a fer la Formació Professional (FP) de Magisteri en Educació Infantil, una formació que combinava amb unes pràctiques en una llar d'infants.

- Per què, educació infantil?

- A mi les criatures sempre m'han agradat molt. Hi connecto d'una manera bestial. Tant és així que quan vaig acabar la FP vaig decidir que faria COU per després poder anar a la universitat i fer la carrera de Magisteri. Però em vaig quedar a la meitat del camí...

- Què vol dir?

- Que el COU sí que el vaig fer, però quan va arribar l'hora de matricular-me a la universitat, em va envair un moment de lucidesa increïble: sí, a mi m'apassionava el món de l'educació, però sabia que el que m'ensenyarien a la carrera no satisfaria les meves inquietuds, i és que dintre meu ja hi havia una veueta que em deia que l'educació anava molt més enllà. Crec que sense ser-ne conscient vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida; una decisió que em va permetre tirar endavant un altre desig que cada cop tenia més i més despert: el de ser mare.
 

Paqui Borjas vestida de Claudina, el seu alter ego clown Foto: Arxiu personal


- Això ja són paraules majors.

- Jo el que volia era poder educar els meus fills, acompanyar-los en els seus primers anys de vida. És per això que abans de començar a intentar l'embaràs (amb la meva parella de tota la vida) vaig estar pensant quina feina em permetria combinar el món de la criança amb el laboral. I la vaig trobar: faria d'esteticient. L'àmbit de la bellesa i la cura personal sempre m'havien cridat l'atenció, així que vaig posar-me a estudiar estètica amb la intenció d'acabar obrint un petit centre.

- Va acabar-ho fent?

- Sí! Quan ens vam haver casat amb el meu marit, vam marxar a viure a Súria. I va ser allà on vaig obrir-lo, en un espai que quedava davant del pis on vivíem. Al cap de poc (25 anys, tenia aleshores) vaig parir la meva primera filla, la Gemma, i tres anys després donava a llum al Mateu, el petit de casa. Vaig poder-m'hi dedicar tant, durant els primers anys! Fins que em va tornar a aparèixer el rau-rau de la dansa i decideixo que, què carai, mai és massa tard per aprendre, i m'apunto a fer ballet clàssic, modern i jazz en una acadèmia de Barcelona. Només et diré que aquella formació va ser la responsable que uns anys més tard decidís tancar el centre d'estètica i obrir una escola de dansa a Súria.

- Caram!

- El meu objectiu era apropar la dansa a tothom, més enllà del nivell o les aptituds que tingués, perquè tenia clar que el moviment és terapèutic. Organitzàvem festivals de final de curs, musicals, i fins i tot des de l'Ajuntament m'havien encarregat de coordinar algunes Festes de la Pubilla. Van ser uns anys trepidants i emocionantíssims! Però com tot a la vida, les coses tenen un inici i un final, i el de l'escola de dansa va arribar l'any 2003, coincidint amb la meva separació.

- Ja ho diuen que les desgràcies venen de dues en dues...

- Va ser dur, però vaig refer-me relativament de pressa. Sempre he estat una persona molt inquieta, inconformista i pràctica: no tinc feina? Busquem-ne. I vaig trucar a la Joviat, que ja em coneixien perquè jo havia estudiat allà. Em van agafar ipso facto amb un contracte de vuit hores per impartir classes d'expressió corporal i artística a infants de P3, P4 i P5, i 1r, 2n i 3r de primària. I tot plegat gràcies al Jordi Vilaseca, l'aleshores director del centre, que va creure en mi des del minut zero. Els 10 anys de docència a la Joviat van ser clau pels canvis que van venir després.

- Més canvis, encara?

- La vida són canvis constants! Durant el temps a l'escola vaig descobrir el món de l'artteràpia, una disciplina que utilitza l'art com a eina terapèutica per tractar pors, transtorns psicològics, bloquejos, traumes... Se'm va obrir el món: sí! Ja ho deia jo que l'educació anava més enllà, i l'artteràpia ho contemplava. Em va meravellar tant, aquesta disciplina, que fins i tot me'n vaig anar a Buenos Aires a conèixer Maria Fux, una ballarina que havia agafat les eines de l'artteràpia i les havia adaptat en el món de la dansa.   

- Com s'educa a través de l'art o el moviment?

- Una de les formes de relació més comunes entre els infants és a través de l'expressió corporal. Si ens hi fixem, el propi moviment ens indueix a un diàleg amb nosaltres mateixes que ens permet crear, jugar, conèixer-nos millor... Cadascú té la seva pròpia dansa a dins. I en el cas dels infants, l'únic que faig jo és donar-los eines perquè descobreixin quina és i la treguin a fora, independentment de si és més o menys estètica.
 

Paqui Borjas va decidir no fer la carrera de magisteri perquè sentia que l'educació era 'una altra cosa' Foto: AFT


- Estem parlant d'un tipus d'educació més aviat emocional, doncs.

- Sí, completament, però és que l'educació emocional ho engloba tot: és el pilar de tota educació. Les criatures han d'aprendre a identificar què senten per, després, poder-ho expressar i gestionar. Fer-ho els assegurarà una bona base emocional per a la seva vida diària i per un bon desenvolupament psico-afectiu.

- Interessant...

- Això és el que treballo a Expressa't. I no només amb infants; també amb adults que quan van ser nens ningú se'ls va mirar ni escoltar com necessitaven i encara ara ho arrosseguen -tot i que molts cops de manera inconscient. 

- Vostè també va ser una d'aquestes nenes, de fet.

- Doncs sí. I saps què he fet amb aquesta nena que vaig ser i a qui els adults no miraven ni veien?

- No. Què?

- L'he convertit en la Claudina!

- I qui és la Claudina?

- És una pallassa a qui les coses li surten malament; que no sap quines decisions prendre; que pateix; que a vegades se sent sola i abandonada... Es tracta d'un personatge que simbolitza l'infant que tothom té dintre seu i que a mi, personalment, m'ha permès connectar amb aquella nena que vaig ser i sanar totes les ferides emocionals acumulades al llarg dels anys. I és que tenim tanta tendència a dur el pilot automàtic posat que no ens adonem que si abracéssim i tinguéssim més en compte el nen que portem dins, no viuríem amb tantes contradiccions internes.

- Cada quan es reencarna en la Claudina?

- Depèn de l'època i de les necessitats que jo detecto que hi ha en els grups de persones que venen a Expressa't. Acostumo a treure molt el personatge amb els infants, i no et pots imaginar com hi connecten. Com que la Claudina és innocència i veritat pura, els nens i nenes no se senten jutjats i actuen tal qual són. Recordo especialment la relació que aquesta pallasseta va establir amb la Marina, una nena que va estar cinc anys convivint amb un càncer que finalment se la va endur.

- Es devia oblidar de tot, quan la veia a vostè amb el nas vermell.

- Li canviava la cara, literalment. Va ser tan bèstia el lligam que vam establir que quan ja li quedava poc per anar-se'n, només tenia ganes de veure els seus pares, un tiet i la Claudina. La tinc tan present i me l'estimo tant que, arran d'una visita que li vaig fer vestida de pallasso a l'hospital, em vaig inspirar i vaig crear l'obra Juguem, que ja ha passat per diversos teatres. És el meu homenatge a la petita Marina que tantes coses em va ensenyar. 
 

 

Participació