«Vaig aprendre que si volia recuperar-me de la malaltia, el que havia de fer era deixar de fer»

Màrcia Cecchini Rosell. Nascuda a Manresa, l'any 1972. És la petita de tres germans. "He tingut molta sort amb la família que m'ha tocat", somriu. El seu caràcter fluctua entre el tarannà disciplinat del seu pare i la sensibilitat i tendresa de la seva mare. Als 5 anys va començar a fer dansa, i ja no la va deixar fins que va complir els 35. Juntament amb Joan Cayuela -la seva parella artística i, durant força temps, també sentimental- van proclamar-se campions d'Espanya de Ball Esportiu (modalitat Estàndard) en quatre ocasions. Entre entrenament i entrenament, també va aconseguir treure's la carrera de Psicologia. Amb 29 anys s'ajunta amb el Jordi, el seu company de vida actual, i continua, com fins aleshores, dintre del món de la dansa. 

Quan semblava, però, que tenia la vida encarrilada, pateix una lesió que l'obliga a abandonar el món de la competició l'any 2004. Aquí decideix formar-se com a professora de ioga, una disciplina que l'havia acompanyat des de petita gràcies a la seva mare, fundadora de l'acadèmia Aura Ioga. Un any més tard se'n va de viatge a l'Índia. Allà es posa malalta: vòmits, febre, diarrea... Els símptomes persisteixen quan torna a Catalunya. Ningú sap dir-li què té. Es passa sis mesos al llit, esgotada. Després de desenes i desenes de proves mèdiques, i d'un any i mig d'incertesa, sona la campana: el seu incansable company de viatge es deia Epstein-Barr.

- Què és, exactament, l'Epstein-Barr?

- És un virus molt comú que molta gent agafa però que se supera sense problemes. El que passa és que, a algunes persones concretes, els provoca fortes i persistents reaccions.
 
- I això és el que li va passar a vostè.

- Exacte. Resulta que el virus havia fet una modificació al nucli de les cèl·lules i es reactivava sol cada cop que em baixaven les defenses. Es tracta d'una modificació que perdura per sempre.
 
- Estem parlant d'una cosa crònica?

- Això és el que em van dir els metges: que aniria tenint brots d'esgotament i malestar, i que molt probablement no podria tenir fills. Em van diagnosticar fatiga crònica i fibromiàlgia.
 
- Quina bufetada!

- Recordo que aquells mesos al llit, sense poder-me moure perquè estava exhausta, mirava l'armari amb tota la roba de ball i no em podia creure que la vida hagués fet aquell gir. Jo, una persona tan activa, tan dinàmica, tan amant de l'aprenentatge constant i dels reptes vitals, trobar-me d'aquella manera... No me'n feia a la idea.
 
- Acceptar i assimilar la nova situació devia ser un repte vital majúscul, també...

- Enorme! I de fet vaig posar-hi molt de la meva part per revertir aquell estat en què em trobava. Tot i ser incapaç de moure'm per la fatiga extrema que sentia, sí que tenia una eina que podia fer servir: el ioga nidra.
 
- En què consisteix?

- Es tracta d'una tècnica de relaxació profunda a nivell físic, mental i emocional en la qual es treballa un propòsit, que en el meu cas era el de superar aquella malaltia. Paral·lelament, també vaig descobrir el mindfulness, que em va captivar. Cada dia practicava totes dues coses –és el que té haver competit; que et fa ser molt disciplinada–: hi havia dies que m'animava, d'altres que la desesperació m'arrossegava, però molt lentament els resultats van començar a arribar.
 
 - S'hi va notar?

- Poc a poc em vaig anar veient amb cor de sortir a fer petites caminades amb el Jordi que cada cop s'allargaven una miqueta més. Fins i tot el reumatòleg que em portava em va arribar a dir, en una visita, que la veu m'havia canviat. La pràctica diària de ioga nidra i mindfulness combinada amb suplements naturals, van aconseguir que el 2007 comencés a fer vida normal i que el 2009 em donessin una de les notícies més fantàstiques i inesperades que em podien donar.
 
- Quina?

- Que estava embarassada!
 
- Però no li havien dit que no podria tenir fills?

- Va quedar palès que no. De fet, l'any 2012 va néixer la meva segona filla.
 
- Llavors ja devia fer vida completament normal.
 
- Gairebé, però sense el ball. Des del moment que em van diagnosticar la fatiga crònica vaig decidir que el deixava. I el que vaig fer va ser posar-me a treballar de psicòloga i aprofundir en el ioga i el mindfulness. Totes tres coses, ja per separat, m'equilibraven. Però quan vaig unir-les, quan les vaig incorporar totes tres en la meva vida, vaig notar que tot prenia sentit; que era allà on havia de ser. Poc m'esperava el que va venir al cap d'un temps...
 
- Un altre daltabaix?
 
- Després de gairebé dotze anys trobant-me bé, el 2017 pateixo una forta grip que deriva a un segon brot. Vaig passar-me dos mesos al llit. En una de les visites a l'hospital, em van comunicar que les malalties autoimmunitàries podien desenvolupar-ne d'altres, i que en el meu cas, m'havien detectat la malaltia de Hashimoto, una patologia autoimmune en què el teu sistema immunitari ataca les tiroides.
 
- Li toca tornar a lluitar...
 
- Si alguna cosa vaig aprendre durant el primer brot va ser a deixar anar. M'havia passat tota la vida entrenant per aconseguir objectius, i va i resulta que la malaltia m'ensenya que a vegades, el que cal fer per sanar-te, és deixar de fer.
 
- No sé si ho he entès.
 
- En comptes de lluitar contra la malaltia, vaig haver d'aprendre a fer-me amiga seva. Es tractava de fluir, de deixar d'esforçar-se, de permetre que el cos fes el seu propi camí de curació... Una cosa tan senzilla i a la vegada tan complicada! Si com a societat sapiguéssim estar més connectats al nostre cos, es reduiria dràsticament el desencís general i la desconnexió que hi ha cap a la vida.
 
- Potser tothom necessita una sacsejada semblant a la que va tenir vostè per posar en pràctica aquestes tècniques.
 
- Desitjaria de tot cor que el progrés de creixement, d'autocura i de responsabilitat personal es fes sense haver de passar per cap malaltia. Però sí, sembla que en general, no comencem a treballar-nos fins que no toquem fons.
 
- Val més tard que mai, no?
 
- El problema és que quan millorem, tendim a pensar que ja no ens cal, seguir treballant les eines d'autoconeixement. I no és així! Practicar la consciència plena, l'escolta interna, és quelcom que s'ha de fer diàriament. Cada cop que fem ioga, que meditem, que fem mindfulness, estem posant una gota en aquesta ampolla de salut i creixement personal. Però, de la mateixa manera, com més dies passin sense que fem res d'això, més s'anirà buidant l'ampolla.
 
 -  "És que no tinc temps", diran alguns...
 
- El que passa és que vivim en una societat que busca economitzar energies tot el dia i que busca la comoditat. Molta gent tendeix a pensar que això de l'escolta interna és molt avorrit i gris. I no és gens així! Dins d'aquest no-fer; dintre d'aquest silenci, és on es troba la plenitud, la coneixença i l'autèntica autoestima.
 
- L'única manera de trobar-te amb tu mateixa és estant en silenci i respirant?
 
- No. Però sí que hi ha un tret força comú que ens condueixen cap a l'autoestima: el d'estar connectades i ancorades a la nostra vida. I és que qui més autoestima té és qui més tranquil està amb ell mateix. I perquè això passi cal constància, honestedat i, sobretot, treballar per a poder gestionar-te davant del patiment. Perquè sí, de mals moments n'hi haurà, però quan aconseguim construir-nos internament i ens atrevim a tocar el dolor, l'aprenem a suportar millor. Si arribem aquí, la vida ens semblarà meravellosa.