07
d'abril
del
2021
Aquest dimecres, 7 d'abril, l'extensíssim web Memòria.cat -creat per l'Associació Memòria i Història de Manresa- ha incorporat nou i valuós material sobre una de les èpoques més dures i punyents de la història recent del nostre país: la de l'exili. I és que durant els anys de Guerra Civil així com també els primers temps de postguerra, van ser milers, els catalans que van haver d'abandonar casa seva per por a les represàlies del règim dictatorial encapçalat per Franco, que es va apoderar de les regnes de l'Estat durant més de trenta anys. Moltes de les persones que van haver de partir ho van fer per la seva condició republicana i catalanista, dues ideologies violentament perseguides durant el règim franquista.
En aquest sentit, doncs, i trobant-se a tants quilòmetres de casa i amb els amics i companys de batalla tan dissipats, el que feien molts dels exiliats republicans per mantenir viva la flama de les seves conviccions polítiques era enviar-se cartes; cartes que a banda de parlar d'estratègies de lluita també transmetien els sentiments i les vivències dels periples de viure en un lloc nou, estrany i (massa sovint) molt hostil.
I tot això com ho sabem? Sí bé és cert que no fa ni cent anys del final de la Guerra Civil i que molts de nosaltres hem tingut la sort de poder conèixer o conversar amb algú que la va viure i patir de prop, també és ben real que la memòria oral sovint ens pot fer la guitza. Per això és tan important per a la història col·lectiva d'un país que es conservin documents escrits sobre episodis passats, encara que no faci ni un segle que van succeir. I això és precisament el que fa l'associació Memòria i Història (juntament amb la resta d'arxius de Catalunya i d'altres organitzacions): vetllar perquè no ens oblidem d'on venim ni tampoc de qui ens ha precedit.
Així doncs, podríem dir que el material més potent i valuós per aconseguir l'objectiu en qüestió és aquell que conté experiències explicades en primera persona; aquell que ens aconsegueix traslladar tan fidelment a un moment històric determinat que és com si nosaltres també hi fóssim. Els diaris personals i les cartes en són els màxims exponents.
Jaume Creus, desconegut però imprescindible per a la nova troballa
El darrer tresor documental que Memòria i Història ha inclòs en el seu portal web és un conjunt de tranta-cinc cartes, totes escrites durant la postguerra per exiliats republicans catalans, que tenen un denominador comú: les escriu o estan dirigides a Jaume Creus i Ventura, un empresari i polític català (membre d'Estat Català i d'Esquerra Republicana) que, tot i ser força desconegut, mantenia contactes amb molts polítics i homes rellevants del món de la cultura. Tenia una relació d'amistat amb Francesc Macià i Lluís Companys. De fet, i a tall anecdòtic, en una carta que Memòria.cat va treure a la llum l'any 2011, el mateix Jaume Creus explica que Francesc Macià era a casa seva [de Creus] quan va saber que Lluís Companys havia proclamat la República.
Ha estat precisament arran de la documentació epistolar feta pública l'any 2011 que Memòria i Història ha descobert les trenta-cinc cartes que avui surten a la llum. Aquests gairebé trenta escrits se sumen als que fa deu anys va destapar l'associació manresana, i que inclouen correspondència de Jaume Creus amb personalitats com Pau Casals, Lluís Companys, Ventura Gassol o Josep Trueta.
D'on surten, les noves missives?
Tal com explica Joaquim Aloy, un dels motors de l'Associació Memòria i Història de Manresa, "immediatament després d'haver publicat les primeres cartes, un amic personal de Jaume Creus, Lluís Willaert, ens va fer arribar nova correspondència del mateix Creus amb Pau Casals, Ventura Gassol, Joan Casanovas, Josep Irla, Pompeu Fabra, Joan Alavedra, Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Joaquim Camps i Arboix, Heribert Barrera, Emili Mira, Manuel Companys, Carme Ballester, Antoni Rovira i Virgili, Carles Cardó, Vicenç Guarner, Miquel Guinart i Artemi Aiguader". La meitat de la correspondència es va publicar immediatament, el 2011, i la resta en publica ara.
El que no comptaven va ser que al cap d'uns mesos també els va contactar l'escriptor i artista Víctor Castells Benosa per explicar-los que un molt bon amic de Jaume Creus, Esteve Albert, havia cedit tota la documentació que tenia a casa seva a l'Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, i que era molt possible que allà hi hagués noves cartes inèdites. Sense dubtar-ho ni un moment, Aloy se n'hi va anar per comprovar-ho. I, "efectivament", celebra, "vaig trobar-hi correspondències amb Josep Irla, Josep Guarner, Pérez Farràs i Pau Casals".
Totes les epístoles publicades compten amb la foto original de la carta així com també amb una transcripció d'aquesta a ordinador, perquè sigui més fàcil de llegir. En elles, comenten des de Memòria i Història, "es reflecteix la diàspora, els neguits i les angoixes dels catalans exiliats, però també l'anhel de poder tornar aviat a Catalunya, anhel que quedaria frustrat quan les potències aliades van decidir mantenir Franco en el poder".
Històries personals i confessions punyents
Al llarg de les cartes publicades, el lector s'hi trobarà tota mena de testimonis i reflexions no només a nivell polític i intel·lectual, sinó també de caire personal i íntim. En aquest sentit, per exemple, toparem amb un Enric Pérez Farràs desesperat perquè té nou persones a càrrec seu i no té ni diners, ni documentació ni sostre on poder passar la nit; un Miquel Guinart que fa els possibles per aconseguir que dos cosins de Creus, juntament amb les seves famílies, embarquin a Mèxic; un Josep Guarner que parla de la depuració i empresonament de la seva dona i el seu fill un cop retornats a Espanya i dels problemes que té per haver escrit una carta al coronel José Ungría, o un canonge Carles Cardó que empatitza amb el dol de la pèrdua d'una mare.
Molt contacte amb Josep Irla
Entre les troballes s'hi troben un total de tretze cartes creuades entre Creus i Josep Irla, president de la Generalitat a l'exili, vuit escrites pel president i cinc escrites per l'industrial. Escrites entre 1941 i 1945, les correspondències mostren les inquietuds dels exiliats catalans a França amb motiu dels vaivens de la Segona Guerra Mundial i l'anhel de poder tornar a Catalunya quan la derrota de l'Eix sembla evident. Malgrat les crítiques inicials que dirigeix al president de la Generalitat amb motiu del missatge oficial del 20 de novembre de 1940, Creus mostra, al llarg de tota la correspondència, la seva lleialtat institucional a Irla, amb qui manté una comunicació sovintejada, plena de propostes i reflexions destinades a assolir el màxim consens entre els exiliats catalans.
En aquest sentit, doncs, i trobant-se a tants quilòmetres de casa i amb els amics i companys de batalla tan dissipats, el que feien molts dels exiliats republicans per mantenir viva la flama de les seves conviccions polítiques era enviar-se cartes; cartes que a banda de parlar d'estratègies de lluita també transmetien els sentiments i les vivències dels periples de viure en un lloc nou, estrany i (massa sovint) molt hostil.
I tot això com ho sabem? Sí bé és cert que no fa ni cent anys del final de la Guerra Civil i que molts de nosaltres hem tingut la sort de poder conèixer o conversar amb algú que la va viure i patir de prop, també és ben real que la memòria oral sovint ens pot fer la guitza. Per això és tan important per a la història col·lectiva d'un país que es conservin documents escrits sobre episodis passats, encara que no faci ni un segle que van succeir. I això és precisament el que fa l'associació Memòria i Història (juntament amb la resta d'arxius de Catalunya i d'altres organitzacions): vetllar perquè no ens oblidem d'on venim ni tampoc de qui ens ha precedit.
Així doncs, podríem dir que el material més potent i valuós per aconseguir l'objectiu en qüestió és aquell que conté experiències explicades en primera persona; aquell que ens aconsegueix traslladar tan fidelment a un moment històric determinat que és com si nosaltres també hi fóssim. Els diaris personals i les cartes en són els màxims exponents.
Jaume Creus, desconegut però imprescindible per a la nova troballa
El darrer tresor documental que Memòria i Història ha inclòs en el seu portal web és un conjunt de tranta-cinc cartes, totes escrites durant la postguerra per exiliats republicans catalans, que tenen un denominador comú: les escriu o estan dirigides a Jaume Creus i Ventura, un empresari i polític català (membre d'Estat Català i d'Esquerra Republicana) que, tot i ser força desconegut, mantenia contactes amb molts polítics i homes rellevants del món de la cultura. Tenia una relació d'amistat amb Francesc Macià i Lluís Companys. De fet, i a tall anecdòtic, en una carta que Memòria.cat va treure a la llum l'any 2011, el mateix Jaume Creus explica que Francesc Macià era a casa seva [de Creus] quan va saber que Lluís Companys havia proclamat la República.
Ha estat precisament arran de la documentació epistolar feta pública l'any 2011 que Memòria i Història ha descobert les trenta-cinc cartes que avui surten a la llum. Aquests gairebé trenta escrits se sumen als que fa deu anys va destapar l'associació manresana, i que inclouen correspondència de Jaume Creus amb personalitats com Pau Casals, Lluís Companys, Ventura Gassol o Josep Trueta.
D'on surten, les noves missives?
Tal com explica Joaquim Aloy, un dels motors de l'Associació Memòria i Història de Manresa, "immediatament després d'haver publicat les primeres cartes, un amic personal de Jaume Creus, Lluís Willaert, ens va fer arribar nova correspondència del mateix Creus amb Pau Casals, Ventura Gassol, Joan Casanovas, Josep Irla, Pompeu Fabra, Joan Alavedra, Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Joaquim Camps i Arboix, Heribert Barrera, Emili Mira, Manuel Companys, Carme Ballester, Antoni Rovira i Virgili, Carles Cardó, Vicenç Guarner, Miquel Guinart i Artemi Aiguader". La meitat de la correspondència es va publicar immediatament, el 2011, i la resta en publica ara.
El que no comptaven va ser que al cap d'uns mesos també els va contactar l'escriptor i artista Víctor Castells Benosa per explicar-los que un molt bon amic de Jaume Creus, Esteve Albert, havia cedit tota la documentació que tenia a casa seva a l'Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, i que era molt possible que allà hi hagués noves cartes inèdites. Sense dubtar-ho ni un moment, Aloy se n'hi va anar per comprovar-ho. I, "efectivament", celebra, "vaig trobar-hi correspondències amb Josep Irla, Josep Guarner, Pérez Farràs i Pau Casals".
Totes les epístoles publicades compten amb la foto original de la carta així com també amb una transcripció d'aquesta a ordinador, perquè sigui més fàcil de llegir. En elles, comenten des de Memòria i Història, "es reflecteix la diàspora, els neguits i les angoixes dels catalans exiliats, però també l'anhel de poder tornar aviat a Catalunya, anhel que quedaria frustrat quan les potències aliades van decidir mantenir Franco en el poder".
Històries personals i confessions punyents
Al llarg de les cartes publicades, el lector s'hi trobarà tota mena de testimonis i reflexions no només a nivell polític i intel·lectual, sinó també de caire personal i íntim. En aquest sentit, per exemple, toparem amb un Enric Pérez Farràs desesperat perquè té nou persones a càrrec seu i no té ni diners, ni documentació ni sostre on poder passar la nit; un Miquel Guinart que fa els possibles per aconseguir que dos cosins de Creus, juntament amb les seves famílies, embarquin a Mèxic; un Josep Guarner que parla de la depuració i empresonament de la seva dona i el seu fill un cop retornats a Espanya i dels problemes que té per haver escrit una carta al coronel José Ungría, o un canonge Carles Cardó que empatitza amb el dol de la pèrdua d'una mare.
Molt contacte amb Josep Irla
Entre les troballes s'hi troben un total de tretze cartes creuades entre Creus i Josep Irla, president de la Generalitat a l'exili, vuit escrites pel president i cinc escrites per l'industrial. Escrites entre 1941 i 1945, les correspondències mostren les inquietuds dels exiliats catalans a França amb motiu dels vaivens de la Segona Guerra Mundial i l'anhel de poder tornar a Catalunya quan la derrota de l'Eix sembla evident. Malgrat les crítiques inicials que dirigeix al president de la Generalitat amb motiu del missatge oficial del 20 de novembre de 1940, Creus mostra, al llarg de tota la correspondència, la seva lleialtat institucional a Irla, amb qui manté una comunicació sovintejada, plena de propostes i reflexions destinades a assolir el màxim consens entre els exiliats catalans.