05
de març
del
2021
Actualitzat
el
06
de març
a les
20:27h
És difícil veure la Noura Boukrik sense una rialla a la cara i si és a la vora d'una pilota de futbol, encara més. Els dimarts i els dijous al vespre s'enfila fins a la Gravera de la Mion per entrenar amb l'equip femení del FC Pirinaica. La temporada passada, quan vivia a Navàs, ho va fer amb el CE Sallent, però ni amb un ni amb l'altre equip no ha pogut debutar en competició per culpa de les restriccions contra la pandèmia.
Quan no entrena, però, la seva vida es torna complicada. Dorm en unes golfes al barri manresà de la Sagrada Família on no té ni cuina ni lavabo. Afortunadament té bona relació amb una veïna que li permet entrar a casa seva quan ho necessita. Com que no té permís de residència, no té cap ingrés i menja gràcies a la Plataforma dels Aliments de la Fundació del Convent de Santa Clara.
Una vida al costat del futbol
"Vaig venir a Catalunya fa 2 anys amb un visat d'estudiant per intentar entrar a l'escola d'entrenadors de futbol de Barcelona, però no ho vaig aconseguir", explica. El preu dels estudis i la seva inestabilitat econòmica ho van fer impossible. "Tinc 23 anys i ja vaig tard per triomfar com a jugadora, per això m'agradaria ser entrenadora", diu donant a entendre que el que l'importa és ensumar la gespa i tenir una pilota a prop.
La Noura juga a futbol des de petita, al Marroc, on va acabar a les files del Clube Omnisports de Meknès (CODM Meknès), un club que en la seva divisió masculina va guanyar la lliga del Marroc el 1995, i havia guanyat la copa molt abans, el 1966, tot i que actualment és a Segona Divisió. La secció femenina també es troba actualment a Segona després de diverses temporades a Primera.
Mentrestant buscava per internet un lloc on preparar-se per ser entrenadora de futbol i va veure que una de les escoles importants més pròximes que tenia era a Barcelona i sense dubtar va tramitar un visat d'estudiant i va venir a Catalunya. "Quan vaig arribar em vaig trobar amb la dura realitat, sense gaire diners, sense habitatge ni feina", explica. El somni d'entrenar hauria d'esperar.
Es va poder empadronar a Santa Coloma de Gramenet, va viure dos mesos a Sabadell i va acabar a Navàs, sempre empesa per la necessitat d'un sostre. A Navàs, però, va poder reprendre la seva afició i va començar a entrenar amb el CE Sallent, tot i acabar vivint a Manresa, on es troba ara. Aquesta temporada ha canviat de samarreta i entrena a les files d'un dels històrics de la ciutat, la Pirinaica. "La setmana entrant potser ja juguem un partit", diu il·lusionada l'endemà que el Procicat hagi flexibilitzat una mica més les restriccions.
"Vaig venir per ser entrenadora de futbol, però dormo en unes golfes sense cuina ni lavabo", explica sense deixar un tímid somriure de banda. Després de 2 anys a Catalunya, el visat amb què va entrar ha vençut i ara mira de reüll l'any que li queda per poder tramitar un permís de treball. "Necessito feina, però també un habitatge mínimament digne, per poder agafar impuls i refer la meva vida i, algun dia, poder entrar a l'escola d'entrenadors per dedicar-me al món del futbol".
Quan no entrena, però, la seva vida es torna complicada. Dorm en unes golfes al barri manresà de la Sagrada Família on no té ni cuina ni lavabo. Afortunadament té bona relació amb una veïna que li permet entrar a casa seva quan ho necessita. Com que no té permís de residència, no té cap ingrés i menja gràcies a la Plataforma dels Aliments de la Fundació del Convent de Santa Clara.
Una vida al costat del futbol
"Vaig venir a Catalunya fa 2 anys amb un visat d'estudiant per intentar entrar a l'escola d'entrenadors de futbol de Barcelona, però no ho vaig aconseguir", explica. El preu dels estudis i la seva inestabilitat econòmica ho van fer impossible. "Tinc 23 anys i ja vaig tard per triomfar com a jugadora, per això m'agradaria ser entrenadora", diu donant a entendre que el que l'importa és ensumar la gespa i tenir una pilota a prop.
La Noura juga a futbol des de petita, al Marroc, on va acabar a les files del Clube Omnisports de Meknès (CODM Meknès), un club que en la seva divisió masculina va guanyar la lliga del Marroc el 1995, i havia guanyat la copa molt abans, el 1966, tot i que actualment és a Segona Divisió. La secció femenina també es troba actualment a Segona després de diverses temporades a Primera.
Mentrestant buscava per internet un lloc on preparar-se per ser entrenadora de futbol i va veure que una de les escoles importants més pròximes que tenia era a Barcelona i sense dubtar va tramitar un visat d'estudiant i va venir a Catalunya. "Quan vaig arribar em vaig trobar amb la dura realitat, sense gaire diners, sense habitatge ni feina", explica. El somni d'entrenar hauria d'esperar.
Es va poder empadronar a Santa Coloma de Gramenet, va viure dos mesos a Sabadell i va acabar a Navàs, sempre empesa per la necessitat d'un sostre. A Navàs, però, va poder reprendre la seva afició i va començar a entrenar amb el CE Sallent, tot i acabar vivint a Manresa, on es troba ara. Aquesta temporada ha canviat de samarreta i entrena a les files d'un dels històrics de la ciutat, la Pirinaica. "La setmana entrant potser ja juguem un partit", diu il·lusionada l'endemà que el Procicat hagi flexibilitzat una mica més les restriccions.
"Vaig venir per ser entrenadora de futbol, però dormo en unes golfes sense cuina ni lavabo", explica sense deixar un tímid somriure de banda. Després de 2 anys a Catalunya, el visat amb què va entrar ha vençut i ara mira de reüll l'any que li queda per poder tramitar un permís de treball. "Necessito feina, però també un habitatge mínimament digne, per poder agafar impuls i refer la meva vida i, algun dia, poder entrar a l'escola d'entrenadors per dedicar-me al món del futbol".