Entrevista

«El virus existeix, el virus està fent molt mal, però no pot ser el centre de la nostra vida»

La psicòloga Anna Perelló recomana aprofitar la pandèmia i les restriccions associades per "escoltar-nos les necessitats i els problemes que estaven latents i que no sentíem per tota l'activitat quotidiana que teníem"

per Pere Fontanals , Manresa, 21 de gener de 2021 a les 13:40 |
La psicòloga Anna Perelló, de Psigma | Arxiu particular
La psicòloga Anna Perelló, de Psigma, que al Bages té centres a Manresa i Santpedor, recomana prendre's la pandèmia i les restriccions associades com a una oportunitat per a la introspecció, "poder connectar amb aquestes llavors que tenim de patiment o de malestar, ens pot ajudar a fer passos endavant a la nostra vida".

Però també avisa que una situació com aquesta ha accentuat les ansietats, les depressions, les pors o les obsessions de qui ja ho patia prèviament. "Tenim visites de persones que no han sortit de casa des del primer confinament", i per això posa èmfasi en que "el virus existeix", però també també hi ha risc psicològic si deixem que "el virus sigui el centre de tot".

Per això, cal buscar una postura "el màxim racional" per combatre el risc de contagi sense descuidar les necessitats socials i emocionals.

- Després de gairebé un any de pandèmia, la societat està estressada?

- Sí, sempre hi ha aquesta sensació d'alarma, d'estar pendents del que pugui passar, d'estar alerta per la possibilitat de contagi, de marcar distància física, de rentar mans... Hi ha persones que s'han quedat molt "enganxades" a aquestes rutines fins a punts obsessius. L'alarma és constant als mitjans i a les converses.

- Les persones que tenen tendència a ser hipocondríaques també deuen estar passant un any terrorífic.

- Tenim visites de persones que no han sortit de casa des del primer confinament. És realment preocupant la situació de persones que la por els fa bloquejar-se. És cert que són persones amb certs condicionants: són cuidadores de persones amb molt risc que entren molt en el sentit de la culpa. Aquest sentiment s'ha accentuat molt en general, en el sentit de sentir-se culpable si contagies algú.

- Dona la sensació que et sentis pitjor per qui hagis pogut contagiar, que no pas pel teu propi contagi.

- Sí, exacte. Sense voler, els mitjans de comunicació amb aquesta insistència en la precaució perquè la gent no es mogui tant, no es relacioni tant, han usat aquest discurs de la responsabilitat cap als altres, de la culpa. Llavors és inevitable que si algú contagia el virus a una altra persona se senti culpable. Hi ha moltes persones que han connectat amb aquest discurs, més encara si tenen persones al seu càrrec. Per això hi ha persones que han decidit tancar-se a casa.

- Es pot trobar un punt intermedi entre les mesures sanitàries i l'aïllament social?

- El punt intermedi és difícil de trobar per evitar el virus, però també per evitar que les restriccions t'afectin psicològicament. Depèn molt de com cada persona viu el que està passant. Hi ha persones que prefereixen evitar totalment el contacte social, en canvi altres prenen el risc com poden prendre el risc en altres situacions quotidianes. Si cada vegada que agaféssim el cotxe anéssim pensant que ens podem matar o que podem matar alguna altra persona perquè podem patir un accident, al final no viuríem tampoc.

S'ha d'intentar buscar una postura el màxim de racional. El virus existeix, el virus està fent molt mal, però no pot ser el centre de la nostra vida, perquè al final tot girarà al voltant del virus. Hem de veure les mesures que prenem en funció de nosaltres mateixos i de la nostra situació. Hi ha persones que sempre funcionen amb molta precaució i n'hi ha d'altres que són més de "tirar-se al buit" i potser s'exposen massa. No hi ha un punt intermedi per tothom.

- Després de tant de temps, ara mateix sembla molt difícil que un dia pugui haver passat tot i que puguem interactuar amb normalitat.

- Clar. Tothom funcionem per automatismes. En el fons, quan ens acostumem a una sèrie d'automatismes -en aquest cas la distància social, la mascareta, la higiene de mans...- ens podem quedar arrelats a una manera de fer massa protectora. Quan ens diguin que ja no hi ha tant coronavirus, molta gent continuarà amb aquestes mesures... De fet, abans de la pandèmia, quan vèiem aquelles imatges de turistes -generalment orientals- a Barcelona amb mascareta, ens semblava molt estrany... arribarà el moment que ho normalitzarem encara que ja hagi passat la pandèmia. Canviaran coses després de la pandèmia. Sens dubte.

- Heu tingut un increment de feina al centre?

- Sí, però no al principi de tot. Com que a l'inici de la pandèmia era una situació totalment nova, inquietant, la gent no sabia gaire què passava amb el tema del virus, en els dies de confinament domiciliari, al principi, no vàrem tenir pràcticament feina. De cop, tot va quedar parat. Era com si tothom estigués a l'expectativa de què passava. Però llavors, quan van desconfinar el primer cop, hi va haver un boom, però un creixement terrible de visites, de tenir les agendes plenes cada dia, de donar hores per al cap de tres setmanes, quan els pacients necessitaven visites "urgents", que no pots fer esperar. A partir d'aquí va ser quan vàrem incorporar nous professionals al centre de psicologia.

- Quines eren les consultes o preocupacions dels pacients a partir d'aquest primer desconfinament?

- Jo pensava que hi hauria molta demanda més a nivell d'ansietat, de por, però ha estat un increment de la demanda generalitzada en tots els àmbits. Hi ha hagut molt increment de teràpia de parella i de teràpia familiar, degut a que hi ha hagut més contacte, molta contenció, molts moments de gaudi que teníem abans, d'entrada de plaer amb sortides, que de cop s'ha aturat... i de cop i volta tot s'ha negativitzat, hi ha hagut més patiment que ha fet que les relacions familiars i de parella hagin resultat molt tocades.

A nivell emocional tots estem més connectats al patiment, a la por, a la incertesa, al no saber quan s'acabarà tot plegat. Són moltes més hores junts, les activitats que es feien fora, que ja no es fan. Abans ja ho deien, que després de les vacances hi havia un augment de les separacions, doncs això és el mateix, però en gran. Tots els problemes que puguin estar latents apareixen amb més força degut al contacte continuat.

- I a nivell individual?

- A nivell personal ha passat el mateix. Les persones que ja tenien por, la por ha anat a més, les persones que tenien ansietat, l'ansietat ha crescut, qui estava en un període més depressiu o amb menys estat d'ànim, encara s'ha accentuat més...

- Es pot aprofitar d'alguna manera positiva la pandèmia?

- I tant que sí. És un moment que ben aprofitat té molt potencial. En aquesta vida estem molt acostumats a estar molt enganxats en el "fer", en l'anar molt de pressa, en el fer moltes coses, en l'acció, i el fet d'estar tot aquest temps en la "inacció" -deixant a part el virus- ens pot connectar una mica més a escoltar-nos les necessitats i els problemes que estaven latents i que no sentíem per tota l'activitat quotidiana que teníem. El fet de parar, si ens ho agafem en aquest sentit de creixement, es pot aprofitar per millorar. El fet de connectar amb aquestes llavors que tenim de patiment o de malestar, ens pot ajudar a fer passos endavant a la nostra vida. Cal aprofitar aquest moment per escoltar-se més, per fer una mica d'autoanàlisi.

- Això es va notar molt en el confinament domiciliari. Va semblar -només semblar- que també s'aturaven les obligacions

- Va ser molt curiosa aquella situació. A banda del creixement individual també va haver-hi una part maca de complicitat, de suport mutu, d'oferiments gratuïts, d'activitats on line. Totes aquestes experiències ens poden ensenyar a viure amb aquesta eclosió de malestar general, en una societat que semblava que només sabia viure en benestar. Si un sap transitar i sap ajudar-se, es pot connectar encara més a la vida.

 

Participació