«L'acompanyament emocional és essencial per als joves extutelats que causen problemes»

Khadija El Bachiri porta cinc anys al costat de qui menys veu té, de qui menys és escoltada. L'associació de dones Al Noor de Manresa va començar a treballar amb les dones musulmanes de la ciutat. Dinamitzar-les, oferir-los ajut i suport, que interactuessin, que s'integressin a la societat. Una feina que no han deixat de fer des de l'entitat "colze a colze" amb l'Ajuntament.

Però en els últims tres anys, a les dones se'ls ha ajuntat el suport als joves que arriben a la ciutat sense acompanyament. Joves que en algunes ocasions surten a les notícies per ocupacions o desallotjaments, per drogues, baralles o petits robatoris. "Si aquests joves roben o es droguen és perquè necessiten ajuda! Com més dolenta és una persona, més ajuda necessita", s'exclama. "Tenim molts casos d'èxit, encara que la gent no ho sàpiga", el que passa és que és més fàcil fixar-se en els que no ho són. "Només amb una mica de recolzament, aquests joves farien un canvi bestial", afirma.

Khadija El Bachiri ha arribat acompanyada de Siham Arraj, també de l'associació. Totes dues somriuen tot i que la mascareta ho oculti. El Bachiri fa cara de cansada, però. Els joves no acompanyats la tenen com la seva mama a Manresa, la respecten i gairebé sempre l'obeeixen, però els quadres que es troba sovint no són fàcils de gestionar emocionalment.

- Què fan, exactament, a l'associació Al Noor?

- Fa més de cinc anys que vam començar la nostra tasca. Els tres darrers ens hem centrat, essencialment, en l'atenció als joves que acaben d'arribar a la ciutat i que no tenen recursos ni lloc on viure: els ajudem en temes de salut, de regulació de papers... En tot el que necessitin, vaja.

- I els dos primers anys què feien?

- Ajudar les dones a integrar-se a la societat, que és quelcom que encara ara fem. I tot plegat –tant l'acompanyament a dones com a joves- en col·laboració amb l'Ajuntament de Manresa. En el cas de les dones treballem colze a colze amb el SIAD i en el dels joves migrats, amb l'Espai Jove Joan Amades.

- La seva actuació, doncs, es divideix en dos grans apartats.

- Exactament. I dintre de l'apartat d'acompanyament als joves, també ajudem les famílies migrades amb pocs recursos a tenir unes condicions de vida dignes. I això ho fem segons les necessitats de cada cas.

- Què vol dir?

- Doncs que si ve una família que té un fill en època de creixement, el que farem és vetllar perquè pugui menjar els nutrients adients per aquesta etapa de la seva vida. Ens dediquem a tapar aquells forats que no s'han pogut cobrir ja sigui des del Banc d'Aliments, des de l'Ajuntament o des d'on sigui.

DONAR SUPORT EN ÈPOCA DE PANDÈMIA

- Ara, amb tot el tema de la pandèmia, la feina se'ls deu haver multiplicat...

- De fet vam ser la primera associació de tot Manresa que vam sortir al carrer per ajudar joves i famílies migrades en situació de vulnerabilitat. Quan es va decretar l'estat d'alarma es va tancar tot: Càritas, Creu Roja, Banc d'Aliments, Serveis Socials... tot! I, conseqüentment, aquelles persones en risc d'exclusió social, van quedar-se sense res. Hi havia molts joves que ni aigua corrent, tenien. Va ser en aquell moment quan ens vam adonar de la gran falta de responsabilitat i d'organització dels Serveis Socials de la ciutat.

- Com es van organitzar per donar resposta a totes les necessitats i demandes?

- Per començar vam fer una crida ciutadana per aconseguir menjar. Havíem de procurar que a ningú li faltés aliment mentre durés l'estat d'alarma. Hem de pensar que a molta gent que ajudem no els arriba tota la informació que tenim nosaltres, i la nostra feina va ser explicar-los què passava, també, amb la pandèmia. Això pel que fa a les famílies.

En el confinament domiciliari, els joves estaven sense aigua, sense menjar, sense una higiene correcta, sense mascaretes, sense productes de neteja...

- I pel que fa als joves?

- Doncs vam trucar el regidor de Nova Ciutadania i Cooperació, Jamaa Mbarki el Bachir, per explicar-li quina era la situació en què es trobaven: sense aigua, sense menjar, sense poder tenir una higiene correcta, sense mascaretes, sense productes de neteja... Tenint en compte com estava tot plegat a nivell de salut, ens semblava intolerable que des del consistori no s'hagués fet res per assegurar-se que els col·lectius més desfavorits disposessin del mínim imprescindible per no contagiar-se.

- Van obtenir alguna resposta?

- No. Nosaltres l'únic que volíem era demanar permís per poder sortir de casa i repartir, a tothom que ho necessités, els productes que he enumerat abans. Volíem que des de l'Ajuntament entenguessin que si aquests joves es posaven malalts, la resta de la societat estaria en risc.

Vam començar a treballar conjuntament amb la rostisseria i les mesquites. Però no compartíem la seva dinàmica

- La crida ciutadana a la que s'ha referit abans va reeixir?

- Relativament. Recordo que un dia em va trucar el propietari de la rostisseria Soultana, al carrer del Carme, oferint-se a repartir menjar per als joves. Més endavant, quan la iniciativa va començar a transcendir, ens van contactar des de les dues mesquites de Manresa per col·laborar. A partir d'aquí vam començar a treballar conjuntament amb la rostisseria i les mesquites. Però no compartíem la seva dinàmica de treball...

- Per què?

- Doncs perquè ho decidien tot des de les mesquites: tenien els diners i decidien què comprar sense consultar-nos res. Ens tenien com una mena de serventes, a les membres d'Al Noor: només ens feien repartir i en cap cas ens demanaven l'opinió de res! I mira que nosaltres fa anys que coneixem la realitat d'aquestes famílies i d'aquests joves... Va ser aquí quan vam decidir no seguir col·laborant conjuntament.

- Van seguir treballant pel seu compte?

- Sí. Jo, personalment, em vaig fer un fart d'escriure correus a la regidora d'Acció i Inclusió Social, Mariona Homs, que sempre es mostrava disposada a donar-nos suport. No obstant, en el moment en què, degut a les conseqüències de la pandèmia, les regidories de Nova Ciutadania i d'Inclusió Social van decidir coordinar-se, la cosa va canviar.

- En quin sentit?

- Des de l'Ajuntament ens van dir que el que havíem de fer com a associació Al Noor era treballar colze a colze amb ells.

- Però això és el que vostès volien, no?

- Sí, però no de la manera com ho van plantejar, i és que tot el poder de decisió passava a les seves mans. Nosaltres, un cop més, ens quedàvem sense poder-hi dir la nostra. Ara, mirat amb una mica de perspectiva, penso que la proposta de treballar plegats ens la van fer per quedar bé.

Treballant plegats, nosaltres passàvem a ser simples voluntàries sense cap mena de poder de decisió de res

- Per quedar bé?

- Sí; per vendre la foto que l'Ajuntament col·laborava amb una associació de dones migrades quan, a l'hora de la veritat, els únics que decidien eren ells. Nosaltres passàvem a ser simples voluntàries sense cap mena de poder de decisió de res.

- Van tornar a anar per lliure, llavors.

- Sí. Llavors va coincidir que venia el Ramadà. Tenint en compte que els que el celebrem només podem menjar quan el sol s'ha post, la meva obsessió es va centrar en assegurar que els joves extutelats i vulnerables [que fessin el Ramadà] gaudissin d'un àpat equilibrat i complet cada vespre.

- Com ho va fer?

- Primer de tot, i com que a mi sempre m'agrada fer-ho tot de forma legal, vaig demanar permís a la mesquita perquè em deixessin cuinar per als joves durant aquells dies; al meu entendre, proveir-los d'un bon àpat en el marc d'una festa tan celebrada per la nostra cultura com ho és el Ramadà, també suposava, de retruc, integrar-los dintre la societat.

- I què li van dir des de la mesquita?

- Doncs que no calia que els preparés res; que ells ja els repartirien una espècie de sopa. Per tant, res d'alimentació equilibrada ni completa. Això a mi em va entristir, perquè la meva filosofia és que els joves han de menjar bé per poder créixer sans. Davant aquella negativa, però, jo no em vaig quedar de braços plegats.

Vàrem tirar pel dret i vam aconseguir repartir àpats complets i equilibrats a 70 joves cada dia durant el Ramadà des de l'Ateneu la Sèquia

- Què va fer?

- Vaig recórrer a Serveis Socials per veure si ells em donaven permís per repartir menjar cuinat per tots aquests joves. També em van dir que no; que les mesquites ja repartien sopa. Què vaig acabar fent, jo? Doncs tirar pel dret.

- Com?

- Posant-me en contacte amb ciutadanes i ciutadans que compartissin la meva manera de pensar i que estiguessin disposats a ajudar-me a trobar un lloc per preparar menjar per als joves. I aquí és on entra l'Ateneu Popular La Sèquia. Allà sí que em vaig sentir recolzada: tots els col·lectius que en formen part em van ajudar a tirar endavant la iniciativa i vam aconseguir repartir àpats complets i equilibrats a 70 joves cada dia.

- Venien a buscar el menjar ells mateixos?

- Sí, sempre respectant les mesures de seguretat.

Vaig rebre un correu de la inspectora de Sanitat en què em deia que no podia repartir menjar en època de pandèmia

- Ningú de l'administració li va dir res?

- Sí. Vaig rebre un correu de la inspectora de Sanitat en què em deia que no podia repartir menjar en època de pandèmia i que si no deixava de fer-ho es prendrien les mesures necessàries. Al final, però, i després de trucar-la i explicar-li els motius pels quals ho estava fent, va acabar-hi accedint. I és que jo, l'únic que volia era que els joves mengessin!

- Va acabar el Ramadà i al cap de poc també es va aixecar l'estat d'alarma. Van seguir treballant igualment?

- A l'estiu tot es va relaxar molt. I va ser llavors quan vaig petar. Havia passat uns mesos de molta angoixa, d'una activitat frenètica, de moltes emocions fortes... I vaig caure en una depressió. Em vaig passar un mes sense sortir de casa i sense parlar amb ningú.

- Ostres...

- Sí. Haver-te de barallar per tot; haver de buscar-te la vida per donar menjar a tothom que ho necessita, desgasta molt. Perquè has de pensar que tot l'aliment que aconseguíem era gràcies a voluntaris. Aquí qui té els diners és la mesquita. Nosaltres, com a associació no tenim res. El problema és que la societat i les institucions agafen les mesquites com les úniques representants de la comunitat musulmana. I això no és així.

- Quina relació tenen, a dia d'avui, amb l'Ajuntament, com a Al Noor?

- Nosaltres sempre els hem tingut en compte; sempre. A vegades ens dona la sensació que es pensen que anem en contra seu, però és al contrari: volem ajudar a crear una societat millor! Recordo, per exemple, el dia que em van trucar per unes fotos que havia penjat a l'Instagram feia gairebé un any, on deia que el menjar que el Banc d'Aliments repartia als joves era insuficient, i que si volíem que aquests no robessin, els havíem de proporcionar més aliment.

- I què li van dir, en relació a aquesta publicació?

- Doncs que ajudava a crear alarma social. La meva resposta va ser que jo no podia quedar-me callada davant de situacions que em semblaven injustes. I des del consistori em van dir que d'acord, que era lliure de denunciar el que volgués, però que abans de donar cap informació per certa parlés amb ells per contrastar-la.

JOVES EXTUTELATS O QUE VIUEN SOLS

- És el que ha fet?

- Sí, tot i que quan hi va haver els desallotjaments als carrers del Cos, Hospital i Ignasi Balcells, vaig ser molt dura. Com pot ser que els deixin al carrer? Precisament, el que necessiten aquests nois és empatia, estima, suport... Amb aquests ingredients és segur que aconseguirem una societat més igualitària i on no hi hagi delinqüència. De fet, hem tingut molts casos d'èxit, treballant així.

Si aquests joves roben o es droguen és perquè necessiten ajuda! Com més dolenta és una persona, més ajuda necessita

- Els prejudicis també fan molt mal...

- Són letals! Moltes persones relacionen aquests joves amb les drogues i la delinqüència. I el seu discurs acaba aquí. En canvi, no es plantegen perquè actuen com actuen. I aquí és on jo els dic que si aquests joves roben o es droguen és perquè necessiten ajuda! Com més dolenta és una persona, més ajuda necessita. En aquest sentit, del que es tracta és de salvar vides; de salvar futurs! I l'amor i la comprensió són essencials per fer canviar una persona completament.

- Quants joves atenen, des d'Al Noor, actualment?

- Uns quaranta, aproximadament. I sempre intentant anar d'acord amb Serveis Socials, tot i que no rebem ajuda per part seva. L'Ajuntament està al cas de tot el que fem, però no ens recolza en res.

- Què podria fer?

- Primer de tot, tenir en compte l'acompanyament emocional. Donar tranquil·litat i seguretat a aquests joves. Ells, per exemple, saben que en cas d'emergència em poden trucar a mi. I això els alleuja. Aquest és el secret per tractar-los i ajudar-los: ser-hi des de la part més humana.

Només amb una mica de recolzament, aquests joves farien un canvi bestial

- A banda d'aquest vessant més humà, però, n'hi ha un altre que és més pràctic i que passa per buscar-los un lloc on viure, proporcionar-los menjar...

- I això és el que he pagat amb la meva salut. No és gens fàcil. A vegades, fent aquesta feina, em sento exclosa de la societat, tant de la comunitat musulmana com de l'autòctona. Ha arribat un moment en què he entès que si vull seguir lluitant per aquests joves, ho acabaré pagant amb la meva salut. I no perquè ells m'ho posin difícil, sinó perquè no et pots arribar a imaginar els cops que he hagut d'aguantar quan m'ha tocat parlar amb les institucions.

I repeteixo: no estic en contra de l'administració. L'únic que demano és que m'ajudin a ajudar aquests joves. Que s'hi involucrin. I aquí també hi entren Policia Local i Mossos d'Esquadra, que s'hi haurien d'implicar molt més. Només amb una mica de recolzament, aquests joves farien un canvi bestial.

Queda dit!