22
de desembre
del
2020
Actualitzat
a les
21:28h
El propietari del pis on l'Elisabet Coello vivia des de feina 3 anys al carrer Sant Llorenç de Brindisi de Manresa no va poder pagar la hipoteca i va arribar a un acord amb el banc perquè se'l quedés. El setembre caducava el contracte de lloguer i s'havia de renovar, però el banc va comunicar-li a Coello que no hi volia tenir inquilins i que havia de marxar. "Preferien tenir el pis buit que llogat per 380 euros al mes a una família al corrent de pagament", denuncia.
Un mes abans s'havia quedat sense feina. Des de gener treballava per Sodexo, l'empresa que té la concessió del servei de cafeteria-restaurant i de neteja als hospitals d'Alhaia: Sant Joan de Déu, Clínica Sant Josep i Centre Hospitalari. "L'empresa em va tenir el primer mes sense assegurar i tampoc no em va pagar la primera mesada", es queixa, "el resultat de reclamar-ho va ser que el 31 de juliol em van fer fora".
Tot seguit va arribar la penitència de tramitar el cobrament del subsidi d'atur. L'Elisabet Coello tenia cotitzacions anteriors a les de Sodexo i, per tant, tenia dret a l'atur, però en plena pandèmia i les seves restriccions demanar hora no era una feina fàcil. "Et deien que ho havies de fer per internet, que t'havies de connectar d'hora i que si un dia no et donava l'opció, que ho intentessis l'endemà, però jo no tinc internet i no puc anar molestant a coneguts cada dia a les 8 del matí".
Cansada de la situació, un dia es va plantar a casa Caritat, es va posar a la porta i va dir que "allà no entrava ningú" fins que no li donessin hora. "Van avisar a la Policia Local i per un moment vaig pensar que se m'endurien detinguda", relata. Finalment, però, un treballador del servei de prestacions li va recollir la documentació per tramitar el cobrament de l'atur, "però som a les portes de Nadal i encara no he cobrat res".
L'Elisabet té 50 anys acabats de fer, és ensinistradora canina -”educadora canina”, prefereix que n'hi diguin-, ha treballat en la restauració i en la neteja. De fet, aguanta mínimament aquests mesos perquè fa "quatre domicilis" a Barcelona: "baixo i pujo cada setmana quatre vegades en tren". Ella ja havia viscut a Barcelona abans de venir a viure a Manresa, al Poble Nou i també a Santa Coloma de Gramenet.
La situació la suportaria si no fos que té un fill de 14 anys que viu amb ella. També en té un altre de 34 anys que fa temps que es va independitzar. "No he volgut explicar-li res per no preocupar-lo... fins a última hora".
Buscar casa sense tenir nòmina
Sense una nòmina ni la tramitació de l'atur i amb el banc fent-la fora de la que havia estat casa seva durant 3 anys. Així es va trobar l'Elisabet a primers de setembre. Donant veus va trobar qui li oferia una habitació, temporal, per viure amb el seu fill. El perfil de la llogatera no era l'ideal, però les presses del banc per fer-la fora no li donaven alternativa.
"Era una dona a qui li havien pres la custòdia dels seus fills per problemes amb les drogues i l'alcohol", explica, "a més sovint portava homes a casa, sempre diferents, i feien de tot sense tancar la porta de l'habitació". "El dia que es va asseure nua, oberta de cames davant del meu fill de 14 anys, no vaig aguantar més i vàrem marxar". Era mitjans d'octubre.
Les brases, però, van ser gairebé pitjor que el foc. Van anar a viure amb una dona gran que els va llogar una habitació. L'Elisabet, que es passava quatre dies de la setmana a Barcelona treballant, es va trobar moltes vegades el seu fill tancat a l'habitació, plorant, fins que va veure que tenia el braç ple de morats. "Quan no hi ets, em fot pessigades", li va dir. Quan li va demanar explicacions, la dona li va respondre que s'ho havia fet "ell sol".
El periple de l'Elisabet amb el seu fill va continuar a casa d'un home a qui coneixia de passejar els gossos que li va oferir una habitació quan va conèixer la situació que estava passant. "Era una habitació petita i el meu fill dormia a terra". "A més a més vaig veure situacions estranyes amb l'home, que prefereixo reservar-me, i ja, finalment, sense saber on més anar, vaig explicar-li la situació al meu fill gran".
Temptada per la "màfia" de les ocupacions delinqüencials
Abans de parlar amb el seu fill gran, però, va estar temptada de ocupar el que havia estat el seu pis durant 3 anys. El setembre havia marxat del pis perquè en el moment en què va entrar-hi a viure, 3 anys enrere, "no tenia nòmina i vaig demanar a una amiga meva que signés el contracte, i com que el lloguer anava a nom d'ella, no vaig voler posar-la en un compromís". Alliberada d'aquesta responsabilitat, però, res no l'impedia tornar-hi a entrar, "comptant, a més, que ara era propietat d'un banc".
"Hi ha gent a qui els pagues 300 euros, o 600 o 1.000 i t'obren qualsevol porta", explica. Són les màfies de l'ocupació delinqüencial força conegudes a la comarca. Gent que trafica amb les necessitats bàsiques de les famílies. A última hora, però, es va fer enrere. Malgrat la necessitat, no li va fer confiança i "no sóc de fer les coses d'aquesta manera".
La "família" de la PAHC Bages
Des que es va trobar sense feina i amb l'avís del banc perquè marxés de casa seva, l'Elisabet va començar a anar a les reunions de la PAHC Bages. "Són la meva família", assegura emocionada, malgrat que en aquest temps no li han pogut solucionar el seu problema habitacional. "La gent es pensa que la PAHC fa les coses a la brava, sense mirar-s'hi, i no és així", exposa, "quan fa una ocupació és després de molt temps d'analitzar la situació, veure qui són els propietaris de l'immoble i estudiar-ne les possibilitats d'èxit". Per això, s'arriba on s'arriba. "Tant de bo tinguessin habitatges per a tothom".
Coello, però, no ha deixat d'anar mai a les reunions de la PAHC i, si no treballa, a les mobilitzacions per evitar llançaments i a altres accions. "En els trasllats constants que he hagut de fer durant aquests darrers mesos, sempre he trobat gent que m'ha donat un cop de mà", afirma, "només ha calgut que posés un missatge al grup de Whatsapp de la plataforma perquè s'oferissin voluntaris".
A Abrera, a casa d'un amic del seu fill gran
Després de les males experiències llogant habitacions a Manresa, l'Elisabet va fer cop de coll i va explicar-li la situació al seu fill gran. D'això en fa quinze dies. “L'única alternativa que vaig tenir era anar a viure a casa d'un amic del meu fill, en una urbanització d'Abrera, que tenia el problema, a més, que era molt lluny de l'estació de tren per poder baixar a treballar a Barcelona”, explica. “A més, el meu fill petit no podria continuar anant a l'escola”.
L'amic del seu fill gran la va anar portant a l'estació d'Abrera cada dia que havia d'anar a treballar, però el seu fill petit ho tenia impossible per desplaçar-se fins a Manresa per seguir anant a classe. “Vaig explicar la situació a la directora del centre i se'n va fer càrrec, -diu- fins i tot em va demanar si ens podia ajudar en alguna cosa”.
Un sostre gràcies a la Fundació del Convent de Santa Clara
L'Elisabet Coello arriba dilluns a les oficines de NacióManresa per explicar la seva experiència sense sostre, sense nòmina i sense atur. Ho fa somrient i amb una bossa on s'hi entreveu un pastís. “És l'aniversari del fill d'una amiga que viu una situació similar a la meva i li he comprat un pastís”. L'amiga encara viu allà on va viure ella amb l'home que passejava gossos. “No té alternativa”.
Des de dissabte la seva situació ha canviat. La Fundació del Convent de Santa Clara li ha ofert una habitació que va quedar lliure per a ella i el seu fill en un dels habitatges que gestiona. Comparteix casa amb un matrimoni veneçolà, un home peruà i amb l'M, del Marroc. “Ens van rebre al meu fill i a mi amb una festa”, explica. L'M s'ha traslladat a una habitació més petita i els ha deixat la que tenia, que és més gran, per a ells dos.
L'Elisabet és usuària de la plataforma dels aliments de la fundació. “Tenia molt bona sintonia amb una de les voluntàries que sempre que veia el meu fill li buscava algun caprici”, explica tornant-se a emocionar. “Ella coneixia la nostra situació i va gestionar els avisos interns de la fundació, per si podien fer-hi alguna cosa i, després de dues entrevistes, m'han ofert aquesta habitació amb una gent que ens ha rebut fantàsticament bé”, exposa. “Aquest dilluns el meu fill ha pogut tornar a l'escola. Afortunadament no s'ha perdut cap examen durant aquests quinze dies que hem estat a Abrera”.
“No tinc ganes de celebrar el Nadal”
Amb la situació, a priori, estabilitzada, a l'Elisabet no li queden forces per celebrar les festes nadalenques. “No tinc ganes de celebrar el Nadal, estic cansada i també trista perquè fa mesos que no tinc els meus gossos amb mi”, assegura. En tot aquest tràngol, els dos gossos que tenia han hagut d'estar en una residència de Dosrius -”la residència Dos Roses, explica-ho perquè m'han tractat molt bé”, reclama-. Són dos animals que havien fet assistència fins que es van jubilar.
“Les dones sempre ho tenim més difícil”, exposa. Diu que no pot tramitar la documentació perquè la declarin família monoparental perquè el seu fill petit porta el cognom del seu pare “tot i que mai no se n'ha preocupat”. “De fet, arran de tot plegat em vaig empassar l'orgull i el vaig trucar i l'únic que vaig aconseguir és que se'n fotés de nosaltres”, es lamenta.
“Quan vagi a portar-li el pastís al fill de la meva amiga, li portaré també mantes i roba d'abric i li donaré algun diner, perquè els necessita més que jo”, diu mentre s'acomiada, “i em tornaré a quedar pelada -somriu- però ja tirarem endavant d'una manera o una altra”.
Un mes abans s'havia quedat sense feina. Des de gener treballava per Sodexo, l'empresa que té la concessió del servei de cafeteria-restaurant i de neteja als hospitals d'Alhaia: Sant Joan de Déu, Clínica Sant Josep i Centre Hospitalari. "L'empresa em va tenir el primer mes sense assegurar i tampoc no em va pagar la primera mesada", es queixa, "el resultat de reclamar-ho va ser que el 31 de juliol em van fer fora".
Tot seguit va arribar la penitència de tramitar el cobrament del subsidi d'atur. L'Elisabet Coello tenia cotitzacions anteriors a les de Sodexo i, per tant, tenia dret a l'atur, però en plena pandèmia i les seves restriccions demanar hora no era una feina fàcil. "Et deien que ho havies de fer per internet, que t'havies de connectar d'hora i que si un dia no et donava l'opció, que ho intentessis l'endemà, però jo no tinc internet i no puc anar molestant a coneguts cada dia a les 8 del matí".
Cansada de la situació, un dia es va plantar a casa Caritat, es va posar a la porta i va dir que "allà no entrava ningú" fins que no li donessin hora. "Van avisar a la Policia Local i per un moment vaig pensar que se m'endurien detinguda", relata. Finalment, però, un treballador del servei de prestacions li va recollir la documentació per tramitar el cobrament de l'atur, "però som a les portes de Nadal i encara no he cobrat res".
L'Elisabet té 50 anys acabats de fer, és ensinistradora canina -”educadora canina”, prefereix que n'hi diguin-, ha treballat en la restauració i en la neteja. De fet, aguanta mínimament aquests mesos perquè fa "quatre domicilis" a Barcelona: "baixo i pujo cada setmana quatre vegades en tren". Ella ja havia viscut a Barcelona abans de venir a viure a Manresa, al Poble Nou i també a Santa Coloma de Gramenet.
La situació la suportaria si no fos que té un fill de 14 anys que viu amb ella. També en té un altre de 34 anys que fa temps que es va independitzar. "No he volgut explicar-li res per no preocupar-lo... fins a última hora".
Buscar casa sense tenir nòmina
Sense una nòmina ni la tramitació de l'atur i amb el banc fent-la fora de la que havia estat casa seva durant 3 anys. Així es va trobar l'Elisabet a primers de setembre. Donant veus va trobar qui li oferia una habitació, temporal, per viure amb el seu fill. El perfil de la llogatera no era l'ideal, però les presses del banc per fer-la fora no li donaven alternativa.
"Era una dona a qui li havien pres la custòdia dels seus fills per problemes amb les drogues i l'alcohol", explica, "a més sovint portava homes a casa, sempre diferents, i feien de tot sense tancar la porta de l'habitació". "El dia que es va asseure nua, oberta de cames davant del meu fill de 14 anys, no vaig aguantar més i vàrem marxar". Era mitjans d'octubre.
Les brases, però, van ser gairebé pitjor que el foc. Van anar a viure amb una dona gran que els va llogar una habitació. L'Elisabet, que es passava quatre dies de la setmana a Barcelona treballant, es va trobar moltes vegades el seu fill tancat a l'habitació, plorant, fins que va veure que tenia el braç ple de morats. "Quan no hi ets, em fot pessigades", li va dir. Quan li va demanar explicacions, la dona li va respondre que s'ho havia fet "ell sol".
El periple de l'Elisabet amb el seu fill va continuar a casa d'un home a qui coneixia de passejar els gossos que li va oferir una habitació quan va conèixer la situació que estava passant. "Era una habitació petita i el meu fill dormia a terra". "A més a més vaig veure situacions estranyes amb l'home, que prefereixo reservar-me, i ja, finalment, sense saber on més anar, vaig explicar-li la situació al meu fill gran".
Temptada per la "màfia" de les ocupacions delinqüencials
Abans de parlar amb el seu fill gran, però, va estar temptada de ocupar el que havia estat el seu pis durant 3 anys. El setembre havia marxat del pis perquè en el moment en què va entrar-hi a viure, 3 anys enrere, "no tenia nòmina i vaig demanar a una amiga meva que signés el contracte, i com que el lloguer anava a nom d'ella, no vaig voler posar-la en un compromís". Alliberada d'aquesta responsabilitat, però, res no l'impedia tornar-hi a entrar, "comptant, a més, que ara era propietat d'un banc".
"Hi ha gent a qui els pagues 300 euros, o 600 o 1.000 i t'obren qualsevol porta", explica. Són les màfies de l'ocupació delinqüencial força conegudes a la comarca. Gent que trafica amb les necessitats bàsiques de les famílies. A última hora, però, es va fer enrere. Malgrat la necessitat, no li va fer confiança i "no sóc de fer les coses d'aquesta manera".
La "família" de la PAHC Bages
Des que es va trobar sense feina i amb l'avís del banc perquè marxés de casa seva, l'Elisabet va començar a anar a les reunions de la PAHC Bages. "Són la meva família", assegura emocionada, malgrat que en aquest temps no li han pogut solucionar el seu problema habitacional. "La gent es pensa que la PAHC fa les coses a la brava, sense mirar-s'hi, i no és així", exposa, "quan fa una ocupació és després de molt temps d'analitzar la situació, veure qui són els propietaris de l'immoble i estudiar-ne les possibilitats d'èxit". Per això, s'arriba on s'arriba. "Tant de bo tinguessin habitatges per a tothom".
Coello, però, no ha deixat d'anar mai a les reunions de la PAHC i, si no treballa, a les mobilitzacions per evitar llançaments i a altres accions. "En els trasllats constants que he hagut de fer durant aquests darrers mesos, sempre he trobat gent que m'ha donat un cop de mà", afirma, "només ha calgut que posés un missatge al grup de Whatsapp de la plataforma perquè s'oferissin voluntaris".
A Abrera, a casa d'un amic del seu fill gran
Després de les males experiències llogant habitacions a Manresa, l'Elisabet va fer cop de coll i va explicar-li la situació al seu fill gran. D'això en fa quinze dies. “L'única alternativa que vaig tenir era anar a viure a casa d'un amic del meu fill, en una urbanització d'Abrera, que tenia el problema, a més, que era molt lluny de l'estació de tren per poder baixar a treballar a Barcelona”, explica. “A més, el meu fill petit no podria continuar anant a l'escola”.
L'amic del seu fill gran la va anar portant a l'estació d'Abrera cada dia que havia d'anar a treballar, però el seu fill petit ho tenia impossible per desplaçar-se fins a Manresa per seguir anant a classe. “Vaig explicar la situació a la directora del centre i se'n va fer càrrec, -diu- fins i tot em va demanar si ens podia ajudar en alguna cosa”.
Un sostre gràcies a la Fundació del Convent de Santa Clara
L'Elisabet Coello arriba dilluns a les oficines de NacióManresa per explicar la seva experiència sense sostre, sense nòmina i sense atur. Ho fa somrient i amb una bossa on s'hi entreveu un pastís. “És l'aniversari del fill d'una amiga que viu una situació similar a la meva i li he comprat un pastís”. L'amiga encara viu allà on va viure ella amb l'home que passejava gossos. “No té alternativa”.
Des de dissabte la seva situació ha canviat. La Fundació del Convent de Santa Clara li ha ofert una habitació que va quedar lliure per a ella i el seu fill en un dels habitatges que gestiona. Comparteix casa amb un matrimoni veneçolà, un home peruà i amb l'M, del Marroc. “Ens van rebre al meu fill i a mi amb una festa”, explica. L'M s'ha traslladat a una habitació més petita i els ha deixat la que tenia, que és més gran, per a ells dos.
L'Elisabet és usuària de la plataforma dels aliments de la fundació. “Tenia molt bona sintonia amb una de les voluntàries que sempre que veia el meu fill li buscava algun caprici”, explica tornant-se a emocionar. “Ella coneixia la nostra situació i va gestionar els avisos interns de la fundació, per si podien fer-hi alguna cosa i, després de dues entrevistes, m'han ofert aquesta habitació amb una gent que ens ha rebut fantàsticament bé”, exposa. “Aquest dilluns el meu fill ha pogut tornar a l'escola. Afortunadament no s'ha perdut cap examen durant aquests quinze dies que hem estat a Abrera”.
“No tinc ganes de celebrar el Nadal”
Amb la situació, a priori, estabilitzada, a l'Elisabet no li queden forces per celebrar les festes nadalenques. “No tinc ganes de celebrar el Nadal, estic cansada i també trista perquè fa mesos que no tinc els meus gossos amb mi”, assegura. En tot aquest tràngol, els dos gossos que tenia han hagut d'estar en una residència de Dosrius -”la residència Dos Roses, explica-ho perquè m'han tractat molt bé”, reclama-. Són dos animals que havien fet assistència fins que es van jubilar.
“Les dones sempre ho tenim més difícil”, exposa. Diu que no pot tramitar la documentació perquè la declarin família monoparental perquè el seu fill petit porta el cognom del seu pare “tot i que mai no se n'ha preocupat”. “De fet, arran de tot plegat em vaig empassar l'orgull i el vaig trucar i l'únic que vaig aconseguir és que se'n fotés de nosaltres”, es lamenta.
“Quan vagi a portar-li el pastís al fill de la meva amiga, li portaré també mantes i roba d'abric i li donaré algun diner, perquè els necessita més que jo”, diu mentre s'acomiada, “i em tornaré a quedar pelada -somriu- però ja tirarem endavant d'una manera o una altra”.