16
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
19
de novembre
a les
19:35h
El 7 de març, la sala Stroika de Manresa oferia Albert Pla en concert amb el seu MataCerdos, un repàs poètic de la seva trajectòria. L'ambient de la sala no traspuava la tragèdia que se'ls venia a sobre. El públic gaudia, en Pla exhalava reivindicació i les barres bullien d'activitat.
Fa més de 8 mesos d'aquell concert i la sala manresana no ha tornat a obrir les portes al públic des de llavors. "I el pitjor de tot és que no hi ha calendari per poder-ho fer", apunta el seu director, Dani Castellano, "i falta veure en quines condicions", afegeix.
Castellano, que també és director de la Casa de la Música de Manresa admet que la continuïtat d'Stroika com a sala de concerts corre perill i que ja hauria tancat definitivament si no fos per la resta de l'activitat diària que mou el complex. Demana, gairebé exigeix, un nou model per a les sales de concerts.
La sala Stroika participa de la campanya global #ElÚltimoConcierto, per denunciar la situació que viuen arran de les mesures contra la pandèmia.
- En les sales de concerts i oci nocturn conflueixen tres de les restriccions més importants: tancament de bars, supressió d'espectacles i toc de queda...
- El funcionament que tenen les sales de concerts en aquest país és molt peculiar. Per a nosaltres no és viable fer només concerts.
- No?
- No. La majoria de sales de concerts que hi ha a l'Estat espanyol són privades i tenen, per una banda, l'activitat concertística i, per l'altra, la de discoteca. És justament aquesta darrera la que manté la infraestructura. Ara, la pandèmia l'ha trencat, aquest equilibri; el model que fins ara ens funcionava ja no és vàlid. I això què vol dir? Doncs que, mentre duri aquesta situació de restriccions per frenar la Covid, haurem d'explorar i caminar cap a altres models que només podran reeixir si comptem amb ajudes.
- Sense ajudes no és viable obrir, doncs?
- En absolut. Recuperar els concerts i prou no ens resol absolutament res. El que ens cal són recursos! El percentatge de subvencions que l'Estat espanyol dona a les sales de concerts és del 3% quan la mitjana europea se situa en un 57%. Tenim la sensació que la música moderna no és considerada part de la cultura. Aquest problema que tenim nosaltres el Liceu no el té. I tampoc el Kursaal. Oi que al·lucinaríem si ens diguessin que el Kursaal viu només del que genera el restaurant? És clar, perquè un teatre funciona a partir d'uns recursos públics...
- No se'ls veu com un equipament cultural...
- Exactament. I per això necessitem ser estratègics i pensar quin model volem per a la música contemporània i com el dissenyem perquè sigui vàlid actualment però també en un futur. Ens cal desenvolupar un pla real que ajudi la música i que situï les sales de concerts al lloc que els hi pertoca.
- Aquest desemparament que senten l'estan vehiculant d'alguna manera?
- L'Associació de Sales de Catalunya, de la qual nosaltres formem part, porta negociant amb l'administració des del primer moment. Però totes les reunions han estat un fracàs. I és precisament per això que vam impulsar la campanya L'últim concert, perquè les negociacions amb les institucions polítiques han fracassat. Com pot ser que un bar pugui oferir concerts i una sala de concerts no?
- Això passa?
- Sí! I és així per un tema de llicència: les prohibicions es fan a partir dels epígrafs de llicències. La majoria de sales de concerts d'aquest país tenen la llicència de sala de festes i espectacles. Això què vol dir? Doncs que si prohibeixen aquesta llicència, nosaltres ens quedem sense poder fer concerts mentre la resta de locals sí que en poden organitzar. Entenem que al començament això es desconegués, però ara que ja se sap, no comprenem com és que no s'arregla.
- Confien que amb la campanya L'últim concert l'administració assumirà que la música contemporània també és cultura?
- Després de vuit mesos, de confiança gairebé no ens en queda. Potser si veiéssim que s'està elaborant un pla estratègic per reconduir la situació de la indústria musical, estaríem més esperançats. Però de moment no està passant. Els epidemiòlegs estan dient que fins el 2021-2022 no tornarem a viure amb la normalitat que coneixíem abans de la pandèmia. Davant d'això, què fem amb els festivals, per exemple? Això és preocupant ja no només per a nosaltres, sinó per la música en general.
- Corre perill, la música, també?
- Tenim la sensació que no hi ha consciència del paper que tenen les sales de concerts o els festivals dintre de la cadena de valors de la música. Sense sales de concerts serà molt difícil mantenir la salut musical dels darrers anys: no hi haurà tants grups com ara, alguns dels quals amb propostes susceptibles d'esdevenir internacionals. El forat en el qual ens podem veure abocats és molt bèstia. I ja no només parlo del sector cultural. Hi ha molts sectors que necessiten respostes: cap on anem com a país? Quin model productiu hem de tenir? Si hem de viure sense turisme fins l'any 2022, el que ens cal és una reconversió industrial.
- Expliqui's.
- Hi ha una cosa que com a societat ens haurem de plantejar, i és què passarà amb els centres històrics de les ciutats. Perquè si la conclusió a la que s'arriba és que fins d'aquí dos anys l'activitat comercial i de restauració no funcionarà al cent per cent... això potser es tradueix en una desertització dels centres urbans. Fins a dia d'avui hem concebut aquests espais com llocs on relacionar-nos a través del consum, ja sigui anant a comprar o a menjar. Però què passarà, a partir d'ara? Les institucions haurien de començar a donar respostes. En aquest sentit, si creuen que la situació es resoldrà en els propers anys, el que han de fer és posar diners sobre la taula perquè la gent aguanti i no s'hagi de preocupar de com sobreviure.
- I si creuen que no?
- Llavors el que cal és fer una reconversió en tota regla. La sensació que tinc veient com està anant tot plegat és que aquest és un estat fallit que no té capacitat de donar resposta ni sanitària, ni educativa, ni empresarial...
- Tornem a Manresa. Correm el risc de perdre l'Stroika?
- Sí, completament. Nosaltres hi haurà un moment que, amb el cap fred, haurem de saber quant temps haurem d'aguantar i sota quin horitzó. Portem vuit mesos en els quals la caixa es va buidant. Si no tenim un horitzó clar de què passarà quan puguem tornar a obrir i en quina situació es trobarà la societat, no tindrem futur. D'obrir obrirem segur perquè nosaltres portem 25 anys fent rock and roll i no deixarem de fer-ne. La consellera de Cultura ja ha dit que espera que les sales de concerts puguin tornar a obrir a partir del 23 de novembre. Si això acaba passant i va acompanyat d'ajudes, nosaltres ens en sortirem. Si ens permeten tornar a obrir però no ens donen ajudes, no podrem seguir.
Transcripció i edició: Aina Font Torra
Fa més de 8 mesos d'aquell concert i la sala manresana no ha tornat a obrir les portes al públic des de llavors. "I el pitjor de tot és que no hi ha calendari per poder-ho fer", apunta el seu director, Dani Castellano, "i falta veure en quines condicions", afegeix.
Castellano, que també és director de la Casa de la Música de Manresa admet que la continuïtat d'Stroika com a sala de concerts corre perill i que ja hauria tancat definitivament si no fos per la resta de l'activitat diària que mou el complex. Demana, gairebé exigeix, un nou model per a les sales de concerts.
La sala Stroika participa de la campanya global #ElÚltimoConcierto, per denunciar la situació que viuen arran de les mesures contra la pandèmia.
- En les sales de concerts i oci nocturn conflueixen tres de les restriccions més importants: tancament de bars, supressió d'espectacles i toc de queda...
- El funcionament que tenen les sales de concerts en aquest país és molt peculiar. Per a nosaltres no és viable fer només concerts.
- No?
- No. La majoria de sales de concerts que hi ha a l'Estat espanyol són privades i tenen, per una banda, l'activitat concertística i, per l'altra, la de discoteca. És justament aquesta darrera la que manté la infraestructura. Ara, la pandèmia l'ha trencat, aquest equilibri; el model que fins ara ens funcionava ja no és vàlid. I això què vol dir? Doncs que, mentre duri aquesta situació de restriccions per frenar la Covid, haurem d'explorar i caminar cap a altres models que només podran reeixir si comptem amb ajudes.
- Sense ajudes no és viable obrir, doncs?
- En absolut. Recuperar els concerts i prou no ens resol absolutament res. El que ens cal són recursos! El percentatge de subvencions que l'Estat espanyol dona a les sales de concerts és del 3% quan la mitjana europea se situa en un 57%. Tenim la sensació que la música moderna no és considerada part de la cultura. Aquest problema que tenim nosaltres el Liceu no el té. I tampoc el Kursaal. Oi que al·lucinaríem si ens diguessin que el Kursaal viu només del que genera el restaurant? És clar, perquè un teatre funciona a partir d'uns recursos públics...
- No se'ls veu com un equipament cultural...
- Exactament. I per això necessitem ser estratègics i pensar quin model volem per a la música contemporània i com el dissenyem perquè sigui vàlid actualment però també en un futur. Ens cal desenvolupar un pla real que ajudi la música i que situï les sales de concerts al lloc que els hi pertoca.
Interior de la sala Stroika de Manresa aquest dilluns al matí. Foto: Pere Fontanals
- Aquest desemparament que senten l'estan vehiculant d'alguna manera?
- L'Associació de Sales de Catalunya, de la qual nosaltres formem part, porta negociant amb l'administració des del primer moment. Però totes les reunions han estat un fracàs. I és precisament per això que vam impulsar la campanya L'últim concert, perquè les negociacions amb les institucions polítiques han fracassat. Com pot ser que un bar pugui oferir concerts i una sala de concerts no?
- Això passa?
- Sí! I és així per un tema de llicència: les prohibicions es fan a partir dels epígrafs de llicències. La majoria de sales de concerts d'aquest país tenen la llicència de sala de festes i espectacles. Això què vol dir? Doncs que si prohibeixen aquesta llicència, nosaltres ens quedem sense poder fer concerts mentre la resta de locals sí que en poden organitzar. Entenem que al començament això es desconegués, però ara que ja se sap, no comprenem com és que no s'arregla.
- Confien que amb la campanya L'últim concert l'administració assumirà que la música contemporània també és cultura?
- Després de vuit mesos, de confiança gairebé no ens en queda. Potser si veiéssim que s'està elaborant un pla estratègic per reconduir la situació de la indústria musical, estaríem més esperançats. Però de moment no està passant. Els epidemiòlegs estan dient que fins el 2021-2022 no tornarem a viure amb la normalitat que coneixíem abans de la pandèmia. Davant d'això, què fem amb els festivals, per exemple? Això és preocupant ja no només per a nosaltres, sinó per la música en general.
- Corre perill, la música, també?
- Tenim la sensació que no hi ha consciència del paper que tenen les sales de concerts o els festivals dintre de la cadena de valors de la música. Sense sales de concerts serà molt difícil mantenir la salut musical dels darrers anys: no hi haurà tants grups com ara, alguns dels quals amb propostes susceptibles d'esdevenir internacionals. El forat en el qual ens podem veure abocats és molt bèstia. I ja no només parlo del sector cultural. Hi ha molts sectors que necessiten respostes: cap on anem com a país? Quin model productiu hem de tenir? Si hem de viure sense turisme fins l'any 2022, el que ens cal és una reconversió industrial.
- Expliqui's.
- Hi ha una cosa que com a societat ens haurem de plantejar, i és què passarà amb els centres històrics de les ciutats. Perquè si la conclusió a la que s'arriba és que fins d'aquí dos anys l'activitat comercial i de restauració no funcionarà al cent per cent... això potser es tradueix en una desertització dels centres urbans. Fins a dia d'avui hem concebut aquests espais com llocs on relacionar-nos a través del consum, ja sigui anant a comprar o a menjar. Però què passarà, a partir d'ara? Les institucions haurien de començar a donar respostes. En aquest sentit, si creuen que la situació es resoldrà en els propers anys, el que han de fer és posar diners sobre la taula perquè la gent aguanti i no s'hagi de preocupar de com sobreviure.
- I si creuen que no?
- Llavors el que cal és fer una reconversió en tota regla. La sensació que tinc veient com està anant tot plegat és que aquest és un estat fallit que no té capacitat de donar resposta ni sanitària, ni educativa, ni empresarial...
- Tornem a Manresa. Correm el risc de perdre l'Stroika?
- Sí, completament. Nosaltres hi haurà un moment que, amb el cap fred, haurem de saber quant temps haurem d'aguantar i sota quin horitzó. Portem vuit mesos en els quals la caixa es va buidant. Si no tenim un horitzó clar de què passarà quan puguem tornar a obrir i en quina situació es trobarà la societat, no tindrem futur. D'obrir obrirem segur perquè nosaltres portem 25 anys fent rock and roll i no deixarem de fer-ne. La consellera de Cultura ja ha dit que espera que les sales de concerts puguin tornar a obrir a partir del 23 de novembre. Si això acaba passant i va acompanyat d'ajudes, nosaltres ens en sortirem. Si ens permeten tornar a obrir però no ens donen ajudes, no podrem seguir.
Transcripció i edició: Aina Font Torra