02
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
03
de novembre
a les
11:17h
L'àrea social de l'Ajuntament de Manresa és la segona que ha requerit més esforç econòmic del consistori en el Pla local de Reconstrucció Social i Econòmica per sortir-se'n de la crisi provocada per la pandèmia. Només la supera l'àmbit econòmic i fiscal que, en certa manera, també intenta evitar el traspàs de casos cap a la regidoria que gestiona Mariona Homs.
La crisi del coronavirus no és només una crisi sanitària, sinó que sobretot, és econòmica i social. Homs assegura que a aquestes altures de l'any, Serveis Socials ha atès el mateix número de famílies que en tot el 2019. Els pitjors mesos, però, encara no han arribat.
Sense defugir cap tema, Homs parla dels joves extutelats i de l'habitatge i de com es pot conjugar aquest dret amb la legislació actual.
- Amb el que portem de 2020, quants usuaris han atès, des de serveis socials, respecte l'any passat?
- A dia d'avui, tenim el mateix nombre d'usuaris i usuàries que vam registrar en tot el 2019. És a dir, falten dos mesos per acabar el 2020 i ja hem atès les mateixes persones que en tot l'any passat.
- De quanta gent parlem?
- El 2019 vam atendre 5.765 persones, 453 de les quals van ser expedients nous. Enguany, de moment, en portem 5.720, 455 de les quals són nous expedients. En aquest sentit, si tenim en compte el que ha passat durant aquests deu mesos, podem entreveure que al llarg dels dos mesos que resten per acabar el 2020, el nombre d'usuaris a atendre seguirà creixent.
- Quina és la demanda més habitual?
- La veritat és que es demanen moltes coses diferents, però el que més es sol·licita són ajuts en el lloguer i suport a la gent gran i a persones dependents; un suport que sobretot se centra en servir menjars a domicili, però també en altres tipus de serveis. Arran de la pandèmia, també hem hagut de treballar per cobrir les necessitats de tots aquells infants que necessiten estar en centres oberts, tenint en compte que hem hagut de reduir-ne una mica la ràtio per complir amb les mesures de seguretat.
El coronavirus
- La pandèmia els ho deu haver fet reestructurar tot...
- Serveis socials compta amb diversos equips de treball. Sense comptar els dels centres oberts i els que s'encarreguen de l'Espai Jove, trobem els EBAS, que són els Equips Bàsics d'Atenció; un equip especialitzat d'atenció a la dependència, i un equip especialitzat en acollida. El servei d'acollida és la porta d'entrada a serveis socials; és on es valora cada cas i des d'on es fa el triatge. Per entendre'ns, seria com les urgències hospitalàries. Què va passar quan va començar la primera onada de Covid-19? Doncs que vam passar l'acollida a tots els equips.
- Tothom va fer acollida, entenc.
- Exacte. Els treballadors i treballadores van estar fent acollida: tots eren porta d'entrada a serveis socials. I què vam aconseguir, fent això? Doncs que les noves demandes arribessin abans per, així, reduir el temps d'espera, ja que prevèiem que el nombre de demandants augmentaria. I així va ser: ens van entrar força persones noves, algunes de les quals per una situació transitòria (que ja veurem com acaba) i algunes altres perquè es trobaven en un elevat grau de pobresa o s'havien quedat en una situació molt complicada.
- Tenen algun perfil concret, aquests nous usuaris?
- La veritat és que els perfils són diversos. Hi ha persones acabades d'arribar (ja sigui d'algun lloc de Catalunya o d'Espanya o de fora l'estat) i gent ve perquè s'ha quedat en una situació d'ERTO, perquè no ha cobrat, perquè treballava en economia submergida... El problema de quan para tot és que la part de l'economia submergida s'atura. I per tant, no es té el suport estructural que permet tenir un contracte laboral.
- Amb el panorama que vivim actualment, serveis socials i promoció econòmica passaran a ser, encara més, àrees protagonistes en un futur. Amb la pandèmia, el més urgent és cobrir les necessitats bàsiques, però hi ha d'haver una sèrie de mesures que han d'anar encaminades a fer que les famílies tinguin una certa autonomia. Amb el perfil de demandants que tenim actualment, ho veu factible?
- Amb l'estabilització de la renda garantida i el projecte de l'ingrés mínim vital, totes aquelles persones que tinguin un itinerari amb serveis socials i que es trobin en una situació d'atur o d'emergència habitacional, tindran les necessitats bàsiques cobertes i podran viure amb una certa –i remarco aquest certa– qualitat de vida. Tenim una estratificació social molt àmplia, i com que la classe mitjana cada cop s'empetiteix més, la bossa de persones en risc d'exclusió augmenta, igual que creix el nombre de gent que treballa però que, tot i així, no arriba a final de mes. I és que ara mateix, tenir feina no és una garantia de tenir les necessitats bàsiques cobertes o de gaudir d'una bona qualitat de vida.
Paral·lelament, també hem de tenir en compte aquelles persones que, degut a la llei d'estrangeria, encara no tenen ciutadania i han d'estar tres anys malvivint per aconseguir l'arrelament. Aquesta gent, com que no se'ls pot fer papers, no pot treballar de manera regular i, en conseqüència, no pot accedir a algunes de les prestacions que oferim.
- Amb tot això que explica, es deuen trobar amb perfils de famílies l'existència de les quals depèn, pràcticament al cent per cent, de l'administració...
- Hi ha famílies que tenen una situació que és difícil que canviï a curt termini, però això no vol dir que no estiguem treballant sempre perquè aquestes persones surtin de la roda i tinguin autonomia. El que passa és que hi ha persones que tenen itineraris més curts i d'altres que els tenen més llargs.
Les possibilitats a nivell local
- A nivell municipal, què poden fer, des de serveis socials, tenint en compte que tota la regulació depèn de l'Estat o de la Generalitat?
- Nosaltres el que hem de fer és vetllar perquè totes les persones que tenen un perfil amb risc d'exclusió o són vulnerables tinguin allò que necessitin per cobrir les seves necessitats bàsiques. Així mateix, hem d'aconseguir que aquestes persones aconsegueixin la inclusió social a través de la promoció de mesures d'equitat i de factors de correcció. En aquest sentit, i a tall d'exemple, atenem i recolzem totes aquelles famílies que necessiten beques menjador per la canalla; oferim acompanyament si detectem una possible bretxa digital; donem suport als joves que fan la transició de l'educació primària a la secundària per evitar l'abandonament escolar... El que fem són intervencions socials amb mesures molt individualitzades perquè les famílies tinguin una bona qualitat de vida. El que no podem pensar en cap cas és que som un distribuïdor de recursos.
- Perquè els recursos s'acaben esgotant.
- Exactament. El que hem de fer és que les famílies tinguin cada cop més eines per proveir-se d'aquests recursos. Malauradament, per a algunes d'aquestes persones l'accés als recursos no és tan fàcil, ja sigui perquè estan en situació irregular o perquè el propi sistema deixa enrere aquelles que, per exemple, no tenen un accés fàcil a les noves tecnologies. En aquest sentit, dintre de les polítiques socials, les polítiques d'inclusió són les més importants; són aquelles que ens ajuden a vetllar perquè tothom tingui un lloc. De totes maneres, i com ja he dit abans, des de serveis socials donem cobertura i recursos a tothom que ho necessita amb la voluntat d'ajudar a viure amb qualitat i dignitat.
- Ha dit que fan intervencions amb mesures molt individualitzades. Això deu requerir de molts recursos humans. Estan dimensionats, en aquest aspecte? O caldria, també, incorporar més gent dintre de la regidoria?
- Nosaltres, a serveis socials, comptem amb cinquanta professionals. Som un dels departaments grans de l'Ajuntament de Manresa. Com ja he explicat abans, quan va començar la pandèmia, tots els equips van passar a fer acollida. Però a banda, vam contractar dues professionals que es van incorporar a l'equip d'acollida; una persona que vam incloure dintre l'EBAS Centre (que és on hi ha més demanda ara mateix), i dos educadors que començaran a treballar d'aquí a pocs dies a l'Espai Jove, amb la voluntat d'ampliar l'atenció als i les joves migrades. En total, doncs, la plantilla ha passat de tenir cinquanta treballadors a tenir-ne cinquanta cinc en sis mesos. Ha augmentat un 10% tot i les restriccions que té l'Ajuntament a l'hora de contractar. Hem fet un esforç considerable.
- Tot plegat amb la voluntat de potenciar aquest servei personalitzat.
- Correcte. Una de les primeres coses que vam fer quan va començar la pandèmia va ser modificar el programa d'ajudes, perquè ens trobàvem que algunes de les persones que realment tenien necessitats no tenien els requisits per a accedir-hi.
- En pot posar un exemple?
- L'ajut al lloguer, per exemple. Si no hi havia un contracte, no es podia demanar. I aquest requisit el vam modificar de seguida. Un altre exemple: a aquelles famílies que eren professionals essencials, monoparentals, dones que havien de deixar les criatures i se n'havien d'anar a la feina quan els avis i àvies ja no podien ser xarxa... a totes elles vam facilitar-los un servei de canguratge. I encara un altre, el del transport adaptat: durant la primera onada no va poder seguir amb regularitat. I què vam fer? Doncs vam oferir ajudes individualitzades als usuaris i usuàries d'Ampans perquè poguessin agafar un transport que els portés fins al centre de dia. És a dir, el que vam intentar va ser donar respostes individualitzades a les necessitats reals dels perfils que en aquells moments ens estàvem trobant. Tot i això, i com ja dèiem abans, les mesures estructurals moltes vegades no venen només pel que pugui fer l'Ajuntament: venen de la Generalitat i, bàsicament, de l'Estat espanyol. El fet que, degut a la llei d'estrangeria, tu puguis dir qui té dret a unes coses i qui no hi té dret tenint en compte que tots i totes estem en un mateix entorn, és molt difícil.
Joves extutelats
- En els darrers mesos s'ha actuat en uns blocs que estaven ocupats per joves migrats, molts d'ells extutelats, al carrer del Cos, al carrer Hospital i, el darrer, al carrer Ignasi Balcells. Tenen controlat algun altre bloc que sigui susceptible de trobar-se en una situació similar?
- Bloc no. Hi ha algun pis.
- Pel que fa a aquests tres casos esmentats, es va actuar per iniciativa de l'Ajuntament. És molt casual que en tots tres, als blocs hi hagués deficiències estructurals o d'habitatge. Darrere d'això no s'hi amaga una decisió política de compromís amb els veïns, per exemple?
- El de les ocupacions és un tema d'especial sensibilitat, perquè té múltiples mirades. La primera, la de les persones que tenen la necessitat de tenir un habitatge i un sostre on viure. La segona, la de l'estat en què es troben els edificis del parc d'habitatges de Manresa, un gran nombre dels quals són molt vells i necessiten obres de rehabilitació. I la tercera contemplaria tot el tema de la comunitat; com es teixeixen les relacions entre veïnes i veïns. En aquest sentit, com a Ajuntament, el nostre deure és poder comprendre i llegir aquestes tres mirades a l'hora, perquè si no ho fem així, correm riscos.
- Quins?
- Per una banda, alimentem el discurs d'algunes persones que diuen que els que ocupen se n'han d'anar, i això no ho volem de cap manera. Per altra banda, som conscients dels perills que comporta conviure en llocs on poden haver-hi accidents (incendis, enderrocaments...): la responsabilitat, si això passa, pot arribar a ser molt alta. Per últim, ens preocupen molt les necessitats socials de les persones que viuen en aquests tipus d'habitatge. I per això estem fent aquest abordatge tridimensional –amb errors, segur, perquè encara ens queda molt camí per recórrer–: perquè volem aconseguir trobar alternatives habitacionals que responguin d'una manera més seriosa la problemàtica. I això passa per vetllar perquè els edificis tinguin garanties o, en tot cas, instar els propietaris que facin les reformes necessàries i començar a teixir relacions de veïnatge una mica més estabilitzadores que ens permetin esponjar alguns dels conflictes que tenim a la ciutat.
- Parla d'una predisposició col·lectiva?
- És l'únic camí. Aquí ens toca fer feina a tots. I alhora. I en una mateixa direcció. Si des de l'Ajuntament haguéssim desallotjat aquests joves i prou, el que hagués passat és que se n'haurien anat en un altre pis. Sí, els veïns i veïnes del carrer del Cós s'haurien tranquil·litzat, però els que tindríem enfadats serien els veïns i veïnes del nou bloc que haguessin ocupat els joves. El que cal és actuar sobre la problemàtica; no podem fer anar l'escombra i prou. És important que ens prenguem les coses des d'aquesta triple mirada. Per la part que em toca, que és la d'intentar veure com podem cobrir les necessitats d'aquesta emergència habitacional tot i que d'una manera molt precària -perquè no tenim les eines ni els instruments per a fer-ho i perquè no estem sols (necessitem l'ajuda de la DGAIA, de la Generalitat, de l'Estat...)-, el que cal és trobar la manera de gestar un programa que doni una resposta i vagi en la línia d'anar resolent el problema.
- Tenen alguna cosa pensada?
- Mira, si per exemple, dels quinze joves que vivien als blocs del carrer Hospital i del carrer del Cos, n'hi ha dos que segueixen residint als centres que se'ls van oferir, hi estan bé i tenen ganes de tenir una situació regular per començar un itinerari d'autonomia, podrem dir que hem aconseguit dos èxits. O, si dels nou joves que vivien al carrer Ignasi Balcells, cinc segueixen el pla de treball que els estem elaborant perquè comencin alguna formació i s'estabilitzin, aquests deixaran de ser un problema i començaran a ser solució. Només així ens en sortirem. Davant dels problemes, podem tenir respostes molt simples o podem entendre que la resposta sempre és complexa. I que no podem fer només una cosa: les hem de fer totes a l'hora.
- En aquesta nova dinàmica, la feina que s'ha fet des del carrer entra dintre d'aquests plans?
- Totalment. I ja he dit que n'estem aprenent i probablement aquí hem de mesurar molt bé els tempos i com estem fent les coses. Precisament, la setmana passada ens vam trobar amb l'Associació de Dones Al Noor, però ja no per treballar temes d'urgència, sinó per començar a abordar temes importants. El treball que estem fent és de coordinació. De fet, la nostra intenció és engegar un programa avalat per la Generalitat que potenciï el treball de carrer, amb la voluntat de cobrir més necessitats bàsiques i crear un espai de referència.
- Es posarà en marxa d'aquí poc?
- De moment el que puc dir és que es tractarà d'un programa que capitanejaran dos educadors socials, amb la coordinació d'Al Noor i, a la llarga, amb altres entitats sensibilitzades i implicades amb el tema. I és que hem d'entendre que aquí no anem sols; ho hem de fer entre totes. El gran repte és aconseguir que allò que fins ara era un problema, pugui ser una solució que es tradueixi en una Manresa diversa. Manresa, a diferència d'altres ciutats mitjanes, compta amb sectors molt sensibilitzats amb les problemàtiques socials. I això no ens ho podem deixar perdre.
Habitatge
- Dimecres passat es va reunir la Taula de l'Habitatge. Dona la sensació que multar o obrir expedients a grans tenidors i bancs i obligar, per exemple, a oferir un lloguer social, està sent molt costós i laboriós. És així, realment?
- És probable que des de l'Ajuntament no haguem difós suficientment la tasca de mediació en lloguer. Amb el tema de les sancions a grans tenidors, nosaltres vam fer un esforç important: durant l'any 2019 es van cobrar multes per sancions a bancs al voltant dels 80.000 euros. El que sí que hem fet i estem fent contínuament és intervenir en el lloguer social. Tot i que no ho hem comptabilitzat perquè es tracta d'una mesura força nova, podem dir que ens estem trobant amb grans tenidors que estan mediant per fer lloguers socials, així com també petits propietaris. El que passa és, una altra vegada, que els criteris que fem servir topen amb la llei d'estrangeria...
- Estem parlant, per exemple, del desallotjament que hi va haver fa dues setmanes al carrer Roger de Flor?
- Per exemple, sí. Es va començar un procés de mediació amb la Sareb (la propietària del pis), però no va sortir bé perquè els inquilins no tenien papers i no se'ls podia fer un contracte. Sempre topem contra la mateixa paret...
- No hi ha cap mecanisme legal per forçar més la situació? O ja estem al màxim de les possibilitats?
- Encara es pot fer alguna cosa. Estem treballant amb mesures fiscals que són recàrrecs a l'IBI, per exemple; un seguit de mesures que el que facin sigui apujar el to en aquest sentit, sobretot de cara als grans tenidors, amb la voluntat que posin a disposició pisos per a lloguer social. Tot i així, també s'ha de dir que el 70% dels pisos que hi ha a Manresa són de petits propietaris i majoritàriament necessiten una rehabilitació gran. Encara que hi hagi la percepció que tots aquests pisos estan concentrats al Centre Històric, no és així. N'hi ha per tota la ciutat. Estaria bé trobar la fórmula perquè la gent tingui la suficient confiança com per arreglar els seus pisos i posar-los a lloguer. Això ens permetria fer molta feina. A banda, és clar, de seguir reclamant als grans tenidors que facin tot el possible per treballar en aquest sentit.
- Hi ha falta de confiança per part de qui ha de posar el pis a lloguer?
- Hi ha una part dels demandants d'habitatge que són persones que cobren una renda garantida, que tenen un ingrés mínim vital, que tenen recursos per poder pagar i que el que no troben és ningú que els llogui un pis. Per tant, sí: detectem una gran falta de confiança per part dels propietaris. Si nosaltres som capaços de casar una oferta amb una demanda de persones que realment poden accedir ni que sigui a un lloguer just o assequible, ja hi haurà moltes persones que tindran sortida a la demanda d'habitatge.
Transcripció i edició: Aina Font Torra
La crisi del coronavirus no és només una crisi sanitària, sinó que sobretot, és econòmica i social. Homs assegura que a aquestes altures de l'any, Serveis Socials ha atès el mateix número de famílies que en tot el 2019. Els pitjors mesos, però, encara no han arribat.
Sense defugir cap tema, Homs parla dels joves extutelats i de l'habitatge i de com es pot conjugar aquest dret amb la legislació actual.
- Amb el que portem de 2020, quants usuaris han atès, des de serveis socials, respecte l'any passat?
- A dia d'avui, tenim el mateix nombre d'usuaris i usuàries que vam registrar en tot el 2019. És a dir, falten dos mesos per acabar el 2020 i ja hem atès les mateixes persones que en tot l'any passat.
- De quanta gent parlem?
- El 2019 vam atendre 5.765 persones, 453 de les quals van ser expedients nous. Enguany, de moment, en portem 5.720, 455 de les quals són nous expedients. En aquest sentit, si tenim en compte el que ha passat durant aquests deu mesos, podem entreveure que al llarg dels dos mesos que resten per acabar el 2020, el nombre d'usuaris a atendre seguirà creixent.
- Quina és la demanda més habitual?
- La veritat és que es demanen moltes coses diferents, però el que més es sol·licita són ajuts en el lloguer i suport a la gent gran i a persones dependents; un suport que sobretot se centra en servir menjars a domicili, però també en altres tipus de serveis. Arran de la pandèmia, també hem hagut de treballar per cobrir les necessitats de tots aquells infants que necessiten estar en centres oberts, tenint en compte que hem hagut de reduir-ne una mica la ràtio per complir amb les mesures de seguretat.
El coronavirus
- La pandèmia els ho deu haver fet reestructurar tot...
- Serveis socials compta amb diversos equips de treball. Sense comptar els dels centres oberts i els que s'encarreguen de l'Espai Jove, trobem els EBAS, que són els Equips Bàsics d'Atenció; un equip especialitzat d'atenció a la dependència, i un equip especialitzat en acollida. El servei d'acollida és la porta d'entrada a serveis socials; és on es valora cada cas i des d'on es fa el triatge. Per entendre'ns, seria com les urgències hospitalàries. Què va passar quan va començar la primera onada de Covid-19? Doncs que vam passar l'acollida a tots els equips.
- Tothom va fer acollida, entenc.
- Exacte. Els treballadors i treballadores van estar fent acollida: tots eren porta d'entrada a serveis socials. I què vam aconseguir, fent això? Doncs que les noves demandes arribessin abans per, així, reduir el temps d'espera, ja que prevèiem que el nombre de demandants augmentaria. I així va ser: ens van entrar força persones noves, algunes de les quals per una situació transitòria (que ja veurem com acaba) i algunes altres perquè es trobaven en un elevat grau de pobresa o s'havien quedat en una situació molt complicada.
- Tenen algun perfil concret, aquests nous usuaris?
- La veritat és que els perfils són diversos. Hi ha persones acabades d'arribar (ja sigui d'algun lloc de Catalunya o d'Espanya o de fora l'estat) i gent ve perquè s'ha quedat en una situació d'ERTO, perquè no ha cobrat, perquè treballava en economia submergida... El problema de quan para tot és que la part de l'economia submergida s'atura. I per tant, no es té el suport estructural que permet tenir un contracte laboral.
- Amb el panorama que vivim actualment, serveis socials i promoció econòmica passaran a ser, encara més, àrees protagonistes en un futur. Amb la pandèmia, el més urgent és cobrir les necessitats bàsiques, però hi ha d'haver una sèrie de mesures que han d'anar encaminades a fer que les famílies tinguin una certa autonomia. Amb el perfil de demandants que tenim actualment, ho veu factible?
- Amb l'estabilització de la renda garantida i el projecte de l'ingrés mínim vital, totes aquelles persones que tinguin un itinerari amb serveis socials i que es trobin en una situació d'atur o d'emergència habitacional, tindran les necessitats bàsiques cobertes i podran viure amb una certa –i remarco aquest certa– qualitat de vida. Tenim una estratificació social molt àmplia, i com que la classe mitjana cada cop s'empetiteix més, la bossa de persones en risc d'exclusió augmenta, igual que creix el nombre de gent que treballa però que, tot i així, no arriba a final de mes. I és que ara mateix, tenir feina no és una garantia de tenir les necessitats bàsiques cobertes o de gaudir d'una bona qualitat de vida.
Paral·lelament, també hem de tenir en compte aquelles persones que, degut a la llei d'estrangeria, encara no tenen ciutadania i han d'estar tres anys malvivint per aconseguir l'arrelament. Aquesta gent, com que no se'ls pot fer papers, no pot treballar de manera regular i, en conseqüència, no pot accedir a algunes de les prestacions que oferim.
- Amb tot això que explica, es deuen trobar amb perfils de famílies l'existència de les quals depèn, pràcticament al cent per cent, de l'administració...
- Hi ha famílies que tenen una situació que és difícil que canviï a curt termini, però això no vol dir que no estiguem treballant sempre perquè aquestes persones surtin de la roda i tinguin autonomia. El que passa és que hi ha persones que tenen itineraris més curts i d'altres que els tenen més llargs.
Mariona Homs durant l'entrevista de Pere Fontanals per a NacióManresa.
Les possibilitats a nivell local
- A nivell municipal, què poden fer, des de serveis socials, tenint en compte que tota la regulació depèn de l'Estat o de la Generalitat?
- Nosaltres el que hem de fer és vetllar perquè totes les persones que tenen un perfil amb risc d'exclusió o són vulnerables tinguin allò que necessitin per cobrir les seves necessitats bàsiques. Així mateix, hem d'aconseguir que aquestes persones aconsegueixin la inclusió social a través de la promoció de mesures d'equitat i de factors de correcció. En aquest sentit, i a tall d'exemple, atenem i recolzem totes aquelles famílies que necessiten beques menjador per la canalla; oferim acompanyament si detectem una possible bretxa digital; donem suport als joves que fan la transició de l'educació primària a la secundària per evitar l'abandonament escolar... El que fem són intervencions socials amb mesures molt individualitzades perquè les famílies tinguin una bona qualitat de vida. El que no podem pensar en cap cas és que som un distribuïdor de recursos.
- Perquè els recursos s'acaben esgotant.
- Exactament. El que hem de fer és que les famílies tinguin cada cop més eines per proveir-se d'aquests recursos. Malauradament, per a algunes d'aquestes persones l'accés als recursos no és tan fàcil, ja sigui perquè estan en situació irregular o perquè el propi sistema deixa enrere aquelles que, per exemple, no tenen un accés fàcil a les noves tecnologies. En aquest sentit, dintre de les polítiques socials, les polítiques d'inclusió són les més importants; són aquelles que ens ajuden a vetllar perquè tothom tingui un lloc. De totes maneres, i com ja he dit abans, des de serveis socials donem cobertura i recursos a tothom que ho necessita amb la voluntat d'ajudar a viure amb qualitat i dignitat.
- Ha dit que fan intervencions amb mesures molt individualitzades. Això deu requerir de molts recursos humans. Estan dimensionats, en aquest aspecte? O caldria, també, incorporar més gent dintre de la regidoria?
- Nosaltres, a serveis socials, comptem amb cinquanta professionals. Som un dels departaments grans de l'Ajuntament de Manresa. Com ja he explicat abans, quan va començar la pandèmia, tots els equips van passar a fer acollida. Però a banda, vam contractar dues professionals que es van incorporar a l'equip d'acollida; una persona que vam incloure dintre l'EBAS Centre (que és on hi ha més demanda ara mateix), i dos educadors que començaran a treballar d'aquí a pocs dies a l'Espai Jove, amb la voluntat d'ampliar l'atenció als i les joves migrades. En total, doncs, la plantilla ha passat de tenir cinquanta treballadors a tenir-ne cinquanta cinc en sis mesos. Ha augmentat un 10% tot i les restriccions que té l'Ajuntament a l'hora de contractar. Hem fet un esforç considerable.
- Tot plegat amb la voluntat de potenciar aquest servei personalitzat.
- Correcte. Una de les primeres coses que vam fer quan va començar la pandèmia va ser modificar el programa d'ajudes, perquè ens trobàvem que algunes de les persones que realment tenien necessitats no tenien els requisits per a accedir-hi.
- En pot posar un exemple?
- L'ajut al lloguer, per exemple. Si no hi havia un contracte, no es podia demanar. I aquest requisit el vam modificar de seguida. Un altre exemple: a aquelles famílies que eren professionals essencials, monoparentals, dones que havien de deixar les criatures i se n'havien d'anar a la feina quan els avis i àvies ja no podien ser xarxa... a totes elles vam facilitar-los un servei de canguratge. I encara un altre, el del transport adaptat: durant la primera onada no va poder seguir amb regularitat. I què vam fer? Doncs vam oferir ajudes individualitzades als usuaris i usuàries d'Ampans perquè poguessin agafar un transport que els portés fins al centre de dia. És a dir, el que vam intentar va ser donar respostes individualitzades a les necessitats reals dels perfils que en aquells moments ens estàvem trobant. Tot i això, i com ja dèiem abans, les mesures estructurals moltes vegades no venen només pel que pugui fer l'Ajuntament: venen de la Generalitat i, bàsicament, de l'Estat espanyol. El fet que, degut a la llei d'estrangeria, tu puguis dir qui té dret a unes coses i qui no hi té dret tenint en compte que tots i totes estem en un mateix entorn, és molt difícil.
Joves extutelats
- En els darrers mesos s'ha actuat en uns blocs que estaven ocupats per joves migrats, molts d'ells extutelats, al carrer del Cos, al carrer Hospital i, el darrer, al carrer Ignasi Balcells. Tenen controlat algun altre bloc que sigui susceptible de trobar-se en una situació similar?
- Bloc no. Hi ha algun pis.
- Pel que fa a aquests tres casos esmentats, es va actuar per iniciativa de l'Ajuntament. És molt casual que en tots tres, als blocs hi hagués deficiències estructurals o d'habitatge. Darrere d'això no s'hi amaga una decisió política de compromís amb els veïns, per exemple?
- El de les ocupacions és un tema d'especial sensibilitat, perquè té múltiples mirades. La primera, la de les persones que tenen la necessitat de tenir un habitatge i un sostre on viure. La segona, la de l'estat en què es troben els edificis del parc d'habitatges de Manresa, un gran nombre dels quals són molt vells i necessiten obres de rehabilitació. I la tercera contemplaria tot el tema de la comunitat; com es teixeixen les relacions entre veïnes i veïns. En aquest sentit, com a Ajuntament, el nostre deure és poder comprendre i llegir aquestes tres mirades a l'hora, perquè si no ho fem així, correm riscos.
- Quins?
- Per una banda, alimentem el discurs d'algunes persones que diuen que els que ocupen se n'han d'anar, i això no ho volem de cap manera. Per altra banda, som conscients dels perills que comporta conviure en llocs on poden haver-hi accidents (incendis, enderrocaments...): la responsabilitat, si això passa, pot arribar a ser molt alta. Per últim, ens preocupen molt les necessitats socials de les persones que viuen en aquests tipus d'habitatge. I per això estem fent aquest abordatge tridimensional –amb errors, segur, perquè encara ens queda molt camí per recórrer–: perquè volem aconseguir trobar alternatives habitacionals que responguin d'una manera més seriosa la problemàtica. I això passa per vetllar perquè els edificis tinguin garanties o, en tot cas, instar els propietaris que facin les reformes necessàries i començar a teixir relacions de veïnatge una mica més estabilitzadores que ens permetin esponjar alguns dels conflictes que tenim a la ciutat.
- Parla d'una predisposició col·lectiva?
- És l'únic camí. Aquí ens toca fer feina a tots. I alhora. I en una mateixa direcció. Si des de l'Ajuntament haguéssim desallotjat aquests joves i prou, el que hagués passat és que se n'haurien anat en un altre pis. Sí, els veïns i veïnes del carrer del Cós s'haurien tranquil·litzat, però els que tindríem enfadats serien els veïns i veïnes del nou bloc que haguessin ocupat els joves. El que cal és actuar sobre la problemàtica; no podem fer anar l'escombra i prou. És important que ens prenguem les coses des d'aquesta triple mirada. Per la part que em toca, que és la d'intentar veure com podem cobrir les necessitats d'aquesta emergència habitacional tot i que d'una manera molt precària -perquè no tenim les eines ni els instruments per a fer-ho i perquè no estem sols (necessitem l'ajuda de la DGAIA, de la Generalitat, de l'Estat...)-, el que cal és trobar la manera de gestar un programa que doni una resposta i vagi en la línia d'anar resolent el problema.
- Tenen alguna cosa pensada?
- Mira, si per exemple, dels quinze joves que vivien als blocs del carrer Hospital i del carrer del Cos, n'hi ha dos que segueixen residint als centres que se'ls van oferir, hi estan bé i tenen ganes de tenir una situació regular per començar un itinerari d'autonomia, podrem dir que hem aconseguit dos èxits. O, si dels nou joves que vivien al carrer Ignasi Balcells, cinc segueixen el pla de treball que els estem elaborant perquè comencin alguna formació i s'estabilitzin, aquests deixaran de ser un problema i començaran a ser solució. Només així ens en sortirem. Davant dels problemes, podem tenir respostes molt simples o podem entendre que la resposta sempre és complexa. I que no podem fer només una cosa: les hem de fer totes a l'hora.
- En aquesta nova dinàmica, la feina que s'ha fet des del carrer entra dintre d'aquests plans?
- Totalment. I ja he dit que n'estem aprenent i probablement aquí hem de mesurar molt bé els tempos i com estem fent les coses. Precisament, la setmana passada ens vam trobar amb l'Associació de Dones Al Noor, però ja no per treballar temes d'urgència, sinó per començar a abordar temes importants. El treball que estem fent és de coordinació. De fet, la nostra intenció és engegar un programa avalat per la Generalitat que potenciï el treball de carrer, amb la voluntat de cobrir més necessitats bàsiques i crear un espai de referència.
- Es posarà en marxa d'aquí poc?
- De moment el que puc dir és que es tractarà d'un programa que capitanejaran dos educadors socials, amb la coordinació d'Al Noor i, a la llarga, amb altres entitats sensibilitzades i implicades amb el tema. I és que hem d'entendre que aquí no anem sols; ho hem de fer entre totes. El gran repte és aconseguir que allò que fins ara era un problema, pugui ser una solució que es tradueixi en una Manresa diversa. Manresa, a diferència d'altres ciutats mitjanes, compta amb sectors molt sensibilitzats amb les problemàtiques socials. I això no ens ho podem deixar perdre.
Habitatge
- Dimecres passat es va reunir la Taula de l'Habitatge. Dona la sensació que multar o obrir expedients a grans tenidors i bancs i obligar, per exemple, a oferir un lloguer social, està sent molt costós i laboriós. És així, realment?
- És probable que des de l'Ajuntament no haguem difós suficientment la tasca de mediació en lloguer. Amb el tema de les sancions a grans tenidors, nosaltres vam fer un esforç important: durant l'any 2019 es van cobrar multes per sancions a bancs al voltant dels 80.000 euros. El que sí que hem fet i estem fent contínuament és intervenir en el lloguer social. Tot i que no ho hem comptabilitzat perquè es tracta d'una mesura força nova, podem dir que ens estem trobant amb grans tenidors que estan mediant per fer lloguers socials, així com també petits propietaris. El que passa és, una altra vegada, que els criteris que fem servir topen amb la llei d'estrangeria...
- Estem parlant, per exemple, del desallotjament que hi va haver fa dues setmanes al carrer Roger de Flor?
- Per exemple, sí. Es va començar un procés de mediació amb la Sareb (la propietària del pis), però no va sortir bé perquè els inquilins no tenien papers i no se'ls podia fer un contracte. Sempre topem contra la mateixa paret...
- No hi ha cap mecanisme legal per forçar més la situació? O ja estem al màxim de les possibilitats?
- Encara es pot fer alguna cosa. Estem treballant amb mesures fiscals que són recàrrecs a l'IBI, per exemple; un seguit de mesures que el que facin sigui apujar el to en aquest sentit, sobretot de cara als grans tenidors, amb la voluntat que posin a disposició pisos per a lloguer social. Tot i així, també s'ha de dir que el 70% dels pisos que hi ha a Manresa són de petits propietaris i majoritàriament necessiten una rehabilitació gran. Encara que hi hagi la percepció que tots aquests pisos estan concentrats al Centre Històric, no és així. N'hi ha per tota la ciutat. Estaria bé trobar la fórmula perquè la gent tingui la suficient confiança com per arreglar els seus pisos i posar-los a lloguer. Això ens permetria fer molta feina. A banda, és clar, de seguir reclamant als grans tenidors que facin tot el possible per treballar en aquest sentit.
- Hi ha falta de confiança per part de qui ha de posar el pis a lloguer?
- Hi ha una part dels demandants d'habitatge que són persones que cobren una renda garantida, que tenen un ingrés mínim vital, que tenen recursos per poder pagar i que el que no troben és ningú que els llogui un pis. Per tant, sí: detectem una gran falta de confiança per part dels propietaris. Si nosaltres som capaços de casar una oferta amb una demanda de persones que realment poden accedir ni que sigui a un lloguer just o assequible, ja hi haurà moltes persones que tindran sortida a la demanda d'habitatge.
Transcripció i edició: Aina Font Torra