Crisi coronavirus

Jordi Franch: «Preparem-nos per veure una intervenció massiva del govern en el sector privat»

El doctor en Economia i professor d'UManresa de la UVic-UCC entén que els països del nord d'Europa desconfiïn d'Espanya: "és com un alumne indolent i desorganitzat, que retalla en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa"

per Pere Fontanals , Manresa, 27 de maig de 2020 a les 21:54 |
El doctor en Economia i professsor d'UManresa, Jordi Franch | UManrea
El doctor Jordi Franch Parella és professor d'Economia i Empresa del campus Manresa de la UVic-UCC, o el que seria el mateix, d'UManresa. Liberal convençut, al contrari del que temen els pensadors de l'espectre esquerra, augura que "la intervenció de l'Estat anirà a més i la globalització econòmica es frenarà".

Entén que els països del nord d'Europa desconfiïn d'Espanya: "el govern espanyol és addicte a la despesa i a l'endeutament", és com un alumne "indolent i desorganitzat", que "retalla on no ho hauria de fer com en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa".


- S'assemblen en alguna cosa la crisi a la que entrem amb la de 2008?

- L'origen és diferent. La crisi de 2008 és una crisi de demanda provocada pels excessos monetaris i crediticis. El sistema monetari i financer, un sector tan intervingut que es pot considerar centralment planificat pel Banc Central, va ser l'epicentre de la crisi. Les polítiques monetàries expansives amb tipus d'interès artificialment baixos varen iniciar una bombolla immobiliària sense precedents. Malgrat la inexistència d'estalvis reals, la concessió de crèdits hipotecaris, amb el vist i plau de les autoritats polítiques, es va disparar. 


L'abaratiment artificial del tipus d'interès orquestrat pel Banc Central és la causa d'un procés insostenible de massives inversions errònies que distorsionen l'estructura productiva i acaben generant una crisi financera i la posterior recessió econòmica. Recordem que anteriorment, a l'any 2000, ja es va donar aquest procés i va portar a l'esclat de la bombolla de les empreses puntcom i l'esfondrament del Nasdaq. En un monument a l'arrogància humana, es varen repetir les mateixes polítiques expansives de demanda que alimentaren una nova bombolla més greu, la immobiliària, que acabaria esclatant el 2008.

- I l'actual?

- La crisi actual de la Covid-19 és originàriament una crisi d'oferta. No és una crisi de demanda com la gran recessió de 2008. Hem tingut les empreses aturades durant més de doss mesos i els treballadors confinats a casa. La producció s'ha interromput. Sense producció no hi ha ingressos. I sense ingressos no hi ha capacitat real de consum. Sectors com el turisme i l'hostaleria s'han desplomat i costarà recuperar gradualment la normalitat i tornar a l'activitat anterior.

De fet, un problema greu de la crisi actual és que algunes empreses no podran continuar i hauran de tancar, mentre que altres s'hauran de reajustar i reconvertir-se per donar resposta a uns patrons de consum que hauran canviat. D'alguna manera, hi haurà un abans i un després de la crisi del coronavirus.

- En la crisi de 2008 els bancs i els agents financers van haver de ser rescatats. En aquesta, el sistema bancari no esta afectat, però tampoc no s'implica en la recuperació.

- A la crisi de 2008 les autoritats varen optar per rescatar les caixes d'estalvi en fallida. Recordem el cas de Bankia i CatalunyaCaixa. Eren entitats directament vinculades a partits polítics, PP i PSC respectivament, que estaven en fallida. Bona part de les seves inversions eren crèdits fallits, materialitzats en solars buits, cases a mig construir, pobles fantasma, aeroports sense avions i carreteres sense cotxes, que havien perdut tot el seu valor. Les autoritats polítiques, en lloc d'exigir als gestors de les entitats financeres tan pèssimament gestionades les oportunes responsabilitats, varen decidir rescatar-les amb diners públics.

És el bail-out o rescat extern. Per tant, es varen socialitzar les pèrdues fent-les pagar al contribuent. Naturalment, això crea un problema ètic evident. ¿És justificable l'apropiació privada dels beneficis en temps de bonança, i la socialització de les pèrdues quan arriba la crisi? ¿Els contribuents hem de pagar el rescat bancari d'unes entitats mal gestionades que premien els seus directius amb elevades remuneracions, contractes blindats, indemnitzacions i plans de pensions milionaris?

- No, es clar...

- Doncs per això, gràcies a Angela Merkel i a Europa, les noves normes de resolució de crisis bancàries, després del 2008, intenten minimitzar el cost pel contribuent. Amb el bail-in o rescat intern suporten les pèrdues els accionistes de l'entitat, en primer lloc, seguits dels creditors i tenidors de deute. En queden exclosos els contribuents i els clients. A més, recordem que hi ha una assegurança pels dipòsits de fins a 100.000 euros. És com ha de ser. 

I és com es va fer en el cas del Banco Popular, adquirit pel Banco Santander l'any 2017. Els accionistes del Popular i alguns tenidors de deute ho varen perdre tot. La mesura va afectar els accionistes i titulars de bons convertibles i deute subordinat. Tota la cúpula del Popular, amb Emilio Saracho al capdavant, va quedar rellevada. I no es va passar la factura al contribuent ni es varen tocar els dipòsits dels clients.

- Però això no és el que passa amb la crisi actual.

- La crisi actual de la Covid-19 no afecta directament les entitats financeres com sí que ho va fer la crisi de 2008. Però portem anys de polítiques monetàries ultraexpansives amb interessos nuls o negatius. I això no és bo per la societat, ni pels bancs ni per les empreses. No és bo pels bancs perquè els marges es redueixen i els beneficis també. No és bo per les empreses perquè es cronifica una economia zombi, amb empreses que haurien de tancar però que no ho fan pel finançament rebut a cost zero. No és bo per la societat perquè perjudica l'estalvi i la inversió empresarial.

- Així, els bancs no poden ajudar?

- No. Quan diu que no hi posen de la seva part per ajudar a la recuperació és per aquests motius. Ni els seus balanços ni els comptes de resultats dels bancs estan per tirar coets, ni les empreses veuen clar el futur.

- I de fora, la cosa es complica. Els països del nord s'han mostrat reticents a continuar finançant l'economia espanyola.

- La Comissió Europea ha proposat un fons de reconstrucció de 750.000 milions d'euros basat majoritàriament en ajudes per rellançar l'economia després de la crisi provocada per la Covid-19. Del total dels recursos, 500.00 milions d'euros són ajudes no reemborsables i 250.000 préstecs. L'executiu europeu diu que ho finançarà emetent deute al mercat amb l'aval del pressupost europeu.

Una de les qüestions que s'ha apuntat com més controvertida és la que apunta a què inversions i reformes vagin juntes, i que hauran de seguir les recomanacions de l'executiu europeu. La proposta planteja que siguin els mateixos estats els que presentin el seu pla d'inversions i reformes, però que hi hagi un control comunitari. Els països del nord d'Europa no estan disposats a concedir transferències de diners il·limitats que beneficiïn uns governs del sud incapaços de fer els deures i implantar les reformes necessàries.

- A més que sembla que a Espanya la coneixen bastant bé.

- Sabem que el govern espanyol és addicte a la despesa i a l'endeutament. Pensem que l'any 2013, el deute públic era del 95,8% del PIB. I en una època de relativa bonança amb vents de cua favorables, sis anys més tard s'havia aconseguit reduir al… 95,5%! Una reducció ridícula de només 3 dècimes quan Alemanya, en el mateix període, ho havia reduït en 17 punts.

Espanya és un país amb problemes crònics en les finances públiques. Com un alumne indolent i desorganitzat, mai no troba el moment per fer els deures. Retalla on no ho hauria de fer com en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa.

- I en aquesta ocasió, amb la crisi derivada del coronavirus, com ho ha fet?

- La valoració de les mesures impulsades pel govern espanyol per pal·liar els efectes de la crisi és necessàriament negativa. D'entrada, va reaccionar tard i malament. Recordem que una multitud omplia el 8 de maig els carrers de Madrid quan ja hi havia evidències de contagi. Després va decretar mesures molt dures de confinament. I ara, segons els experts sanitaris, s'ha procedit al desconfinament amb precipitació i descoordinació. En aquest país, a diferència de la màxima de la Grècia clàssica, tot es fa en excés i res en moderació.

A nivell econòmic, el govern ha plantejat incrementar els impostos i anul·lar la reforma laboral de 2012, idees que apareixen en el pitjor moment. Entre les novetats fiscals anunciades, hi destaca l'impost al patrimoni i la recuperació de les taxes Google i Tobin. A la Unió Europea no hi ha cap país, tret d'Espanya, que conservi l'impost de patrimoni.

Quan el socialista francès François Hollande va incorporar un elevat impost a la riquesa l'any 2013 no va aconseguir incrementar la recaptació, però sí que va fer que Gérard Depardieu estripés el passaport francès i es nacionalitzés rus. L'impost impulsat per Pablo Iglesias a Espanya no aconseguirà la recaptació prevista (11.000 milions), però sí que pot generar importants efectes negatius secundaris.

- I a partir d'ara, com va passar el 2008, seguirem amb aquell liberalisme mal entès en què l'Estat només compta quan s'han de socialitzar les pèrdues?

- Alguns estats tracten d'evitar que les empreses, especialment les grans, passin per processos de reestructuració que poden acabar en acomiadaments o, fins i tot, en tancaments. L'últim en fer-ho ha estat l'alemany, que injectarà 9.000 milions d'euros a Lufthansa a canvi d'una participació del 20% en el seu capital social. Certament, això no té res de capitalisme ni de liberalisme.

En el capitalisme original, els propietaris es queden amb els beneficis, si n'hi ha, i afronten les pèrdues quan apareixen. El liberalisme econòmic d'Adam Smith, de fet, no va ser res més que una reacció contra el sistema mercantilista de privilegis que impedia el funcionament de mercats lliures i competitius. Els rescats estatals d'empreses privades no són polítiques pròpies del lliure mercat sinó d'estats mercantilistes. En altres paraules, és propi del "capitalisme d'amiguets" o "capitalisme corporatiu", molt habitual a Espanya.

- Seguirem anant cap aquí?

- Estem entrant en l'era del capitalisme patrocinat per l'Estat, gairebé de la nit al dia. Estem perdent els mercats lliures i la intervenció de l'Estat, que ja era important, pot derivar perillosament a una distòpia similar a la descrita per George Orwell a la gran novel·la 1984. A la dècada de 1980, després del fracàs de les polítiques de demanda per mitigar la crisi del petroli i patir un període d'estagflació (alta inflació i atur), Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit van establir polítiques neoliberals, però ara gairebé ningú veu la sortida a aquesta crisi per aquesta via.

La intervenció de l'Estat anirà a més i la globalització econòmica es frenarà. Moltes de les crisis més importants provoquen canvis de paradigma en l'entorn econòmic i polític. És molt probable que la crisi actual provoqui canvis a una escala similar. Preparem-nos pel pitjor. Podem veure una intervenció massiva del govern en el sector privat, ja sigui obligant els propietaris de pisos a oferir períodes de lloguer gratuït, donant instruccions als bancs perquè cancel·lin els dividends, concedint directament préstecs bancaris o nacionalitzant empreses i sectors econòmics. Tot això marca la fi de la mà invisible d'Adam Smith.

- Així doncs des del seu punt de vista, quines mesures econòmiques hauria d'adoptar Espanya i Europa per recuperar-se?

- Per tal d'impulsar la recuperació, cal capitalitzar les empreses i flexibilitzar l'economia per facilitar la creació de noves empreses adaptades a un entorn canviat. Es tracta de captar estalvi intern i extern per canalitzar-lo a l'activitat productiva. Hom pot pensar que els préstecs bancaris subsidiats o avalats pel sector públic són la solució. Però no és així. Els bancs, com hem comentat abans, tenen molts problemes acumulats al seu actiu i són reticents a concedir nous préstecs dubtosos de poder-se retornar. I el passiu de moltes empreses industrials o de serveis també presenta un excés de deute.

- D'acord, doncs com ho fem per caapitalitzar les empreses?

- Convé incrementar els recursos propis i reduir l'exigible, abans de continuar inflant el deute. Una mesura que podria augmentar l'estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses, és la suspensió temporal de l'impost sobre els beneficis de les societats mercantils, així com dels mòduls que paguen molts autònoms. La vigència d'aquesta mesura extraordinària podria limitar-se a la resta de l'any i el que ve, i acompanyar-se de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social. I per reactivar el consum, res millor que rebaixar temporalment el tipus impositiu de l'IVA.

- Reduir i eliminar impostos, en definitiva.

- Sí, les mesures econòmiques necessàries per la recuperació són la reducció dels impostos, la progressiva normalització del tipus d'interès i, també, una normativa administrativa més senzilla i simplificada. Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. Seria una sortida de la crisi en forma de V. L'alternativa, continuar amb polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives, ens aboca a una crisi en L molt més llarga i profunda.

 

Participació