30
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
18:41h
Ho recorda perfectament: "vaig parir dotze dies justos després de confinar-nos a casa". Ara que ho veu amb una mica (només una mica) de perspectiva, la Cristina Palomas pot parlar amb serenor de tot el que ha viscut durant aquest darrer mes i mig. Ella i la seva parella, l'Òscar, feia temps que es preparaven per viure el que estaven segurs que seria un dels millors moments de la seva vida: l'arribada del primer fill, el Roger. El que no s'esperaven de cap manera, però, era que la benvinguda al nou membre de la família seria tan íntima, tan poc concorreguda i, per sobre de tot, tan inversemblant: "fins i tot recordo que li vam demanar a una infermera si ens podia fer una foto a tots tres, perquè no teníem ningú més", diu.
La Cristina té 29 anys, viu a Manresa i és mestra d'educació infantil. Les criatures sempre li han agradat molt i, de fet, ser mare era una de les seves il·lusions vitals més despuntants. És per això que quan es va quedar embarassada no li va importar gens haver de baixar diversos cops al mes a Barcelona per fer el seguiment gestacional allà. Tampoc la va desestabilitzar veure l'hospital pràcticament buit durant les darreres visites pautades per fer el registre cardiotocogràfic del fetus (popularment conegut com la prova de les corretges).
L'única cosa que li feia trontollar una mica els ànims era "la inconcordança de la informació que rebíem": "al principi ens deien que no havíem de patir, que amb tot el tema del coronavirus els infants i les mares estàvem fora de perill; després ens van advertir que havíem de vigilar, que érem un col·lectiu de risc... La veritat és que els últims dies van ser molt caòtics", confessa Palomas, que des del dia que es va decretar l'estat d'alarma va decidir tancar-se a casa.
Des de llavors [va ser un 14 de març] i fins després d'haver parit, les úniques persones que va veure en viu i en directe van ser l'Òscar, l'equip mèdic de l'Hospital de Barcelona (on va parir) i, evidentment, el Roger. "No és fàcil assumir que seràs mare per primera vegada i que no podràs veure ni abraçar pràcticament ningú de les persones que estimes", reflexiona la manresana, que assegura que tot i que la darrera fase d'embaràs no va ser fàcil per tota la crisi sobrevinguda per la Covid-19, "el pitjor ha vingut després, amb el postpart".
"Mai m'hagués imaginat que una cosa aparentment tan freda com la de presentar un nét a distància, podria arribar a ser tan emotiva"
El Roger va arribar al món el dijous 26 de març a la tarda. El part no va ser fàcil: l'epidural no li va acabar de fer efecte i, per postres, quan el bebè ja era fora, no hi havia manera que la placenta sortís: "em van haver de sedar completament per poder-me-la treure manualment", narra Palomas, que encara ara se li entelen els ulls quan recorda l'instant en què li van posar el Roger al pit per primera vegada: "va ser el millor moment de tots; només per viure això, tota la resta ja val la pena", exclama.
Les notícies sobrevingudes, però, no van acabar aquí. La criatura havia nascut amb la bilis rubina alta, i això va obligar la família manresana a quedar-se ingressada cinc dies a l'hospital: "allà sí que vaig trobar molt a faltar la meva mare i el meu pare", s'emociona. De fet, en el trajecte de tornada a casa després de l'estada hospitalària, "vam parar amb el cotxe davant de casa els meus pares, perquè a través del vidre coneguessin el Roger. Llavors vam fer el mateix amb els pares de l'Òscar", diu. "Va ser tan estrany! Mai m'hagués imaginat que una cosa aparentment tan freda com la de presentar un nét a distància, pogués arribar a ser tan emotiva", somriu.
Dues primeres setmanes de vida i mitja dotzena de viatges a Barcelona
Com que la bilis rubina del Roger havia sortit alterada, la Cristina i l'Òscar [i el Roger, és clar] van haver de fer, en dues setmanes, més de sis viatges a Barcelona, per controlar que tot anés com havia d'anar: "la veritat és que feia molt respecte: uns pares primerencs amb un bebè de dies, portant-lo amunt i avall en un moment d'epidèmia màxima... Però quan t'hi trobes ni t'ho planteges: s'ha de fer i punt. És uns dies després quan dius: Ostres, déu n'hi dó!", s'assincera Palomas.
"Ens vam veure obligats a fer-lo d'una mútua"
Una altra de les peripècies que es van trobar la jove parella del Bages va tenir a veure amb la burocràcia: "el Roger necessita un seguiment mèdic exhaustiu, però ens vam trobar que no podíem anar al CAP perquè no tenia la targeta sanitària". I és que abans de poder comptar amb aquet document, les famílies han d'haver inscrit, primer de tot, el nounat al Registre Civil (actualment ja hi ha molts hospitals del país que s'ofereixen a tirar endavant el tràmit en qüestió, com en el cas del de Palomas). Un cop complert aquest pas, la següent premissa per passar a formar part del CatSalut és empadronar la criatura, un servei que, en aquests moments, l'Ajuntament de Manresa presta de manera telemàtica. "És un procediment que es pot allargar uns dies, i quan tens un fill que acaba de néixer i que necessita atenció pediàtrica immediata, l'única opció que tens és fer-lo de la mútua", exposa Palomas.
Tanmateix, i tal com està el panorama en aquests moments, la sanitat privada tampoc va resultar tan útil com la Cristina i l'Òscar s'esperaven: "la majoria de professionals que vam trucar ens van dir que no feien visites; ni anar-lo a pesar a la farmàcia, podíem!", narra, mentre comenta que "és ara, més que cap altre moment, quan més sols ens hem sentit". També amb el tema de la lactància i amb el de la recuperació emocional, hormonal i física després d'un procés tan èpic i heroic com el de portar una nova vida a la Terra: "Si el postpart ja és dur de normal, imagina't sense visites ni abraçades", sentencia.
La Cristina té 29 anys, viu a Manresa i és mestra d'educació infantil. Les criatures sempre li han agradat molt i, de fet, ser mare era una de les seves il·lusions vitals més despuntants. És per això que quan es va quedar embarassada no li va importar gens haver de baixar diversos cops al mes a Barcelona per fer el seguiment gestacional allà. Tampoc la va desestabilitzar veure l'hospital pràcticament buit durant les darreres visites pautades per fer el registre cardiotocogràfic del fetus (popularment conegut com la prova de les corretges).
L'única cosa que li feia trontollar una mica els ànims era "la inconcordança de la informació que rebíem": "al principi ens deien que no havíem de patir, que amb tot el tema del coronavirus els infants i les mares estàvem fora de perill; després ens van advertir que havíem de vigilar, que érem un col·lectiu de risc... La veritat és que els últims dies van ser molt caòtics", confessa Palomas, que des del dia que es va decretar l'estat d'alarma va decidir tancar-se a casa.
Des de llavors [va ser un 14 de març] i fins després d'haver parit, les úniques persones que va veure en viu i en directe van ser l'Òscar, l'equip mèdic de l'Hospital de Barcelona (on va parir) i, evidentment, el Roger. "No és fàcil assumir que seràs mare per primera vegada i que no podràs veure ni abraçar pràcticament ningú de les persones que estimes", reflexiona la manresana, que assegura que tot i que la darrera fase d'embaràs no va ser fàcil per tota la crisi sobrevinguda per la Covid-19, "el pitjor ha vingut després, amb el postpart".
"Mai m'hagués imaginat que una cosa aparentment tan freda com la de presentar un nét a distància, podria arribar a ser tan emotiva"
El Roger va arribar al món el dijous 26 de març a la tarda. El part no va ser fàcil: l'epidural no li va acabar de fer efecte i, per postres, quan el bebè ja era fora, no hi havia manera que la placenta sortís: "em van haver de sedar completament per poder-me-la treure manualment", narra Palomas, que encara ara se li entelen els ulls quan recorda l'instant en què li van posar el Roger al pit per primera vegada: "va ser el millor moment de tots; només per viure això, tota la resta ja val la pena", exclama.
Les notícies sobrevingudes, però, no van acabar aquí. La criatura havia nascut amb la bilis rubina alta, i això va obligar la família manresana a quedar-se ingressada cinc dies a l'hospital: "allà sí que vaig trobar molt a faltar la meva mare i el meu pare", s'emociona. De fet, en el trajecte de tornada a casa després de l'estada hospitalària, "vam parar amb el cotxe davant de casa els meus pares, perquè a través del vidre coneguessin el Roger. Llavors vam fer el mateix amb els pares de l'Òscar", diu. "Va ser tan estrany! Mai m'hagués imaginat que una cosa aparentment tan freda com la de presentar un nét a distància, pogués arribar a ser tan emotiva", somriu.
Dues primeres setmanes de vida i mitja dotzena de viatges a Barcelona
Com que la bilis rubina del Roger havia sortit alterada, la Cristina i l'Òscar [i el Roger, és clar] van haver de fer, en dues setmanes, més de sis viatges a Barcelona, per controlar que tot anés com havia d'anar: "la veritat és que feia molt respecte: uns pares primerencs amb un bebè de dies, portant-lo amunt i avall en un moment d'epidèmia màxima... Però quan t'hi trobes ni t'ho planteges: s'ha de fer i punt. És uns dies després quan dius: Ostres, déu n'hi dó!", s'assincera Palomas.
"Ens vam veure obligats a fer-lo d'una mútua"
Una altra de les peripècies que es van trobar la jove parella del Bages va tenir a veure amb la burocràcia: "el Roger necessita un seguiment mèdic exhaustiu, però ens vam trobar que no podíem anar al CAP perquè no tenia la targeta sanitària". I és que abans de poder comptar amb aquet document, les famílies han d'haver inscrit, primer de tot, el nounat al Registre Civil (actualment ja hi ha molts hospitals del país que s'ofereixen a tirar endavant el tràmit en qüestió, com en el cas del de Palomas). Un cop complert aquest pas, la següent premissa per passar a formar part del CatSalut és empadronar la criatura, un servei que, en aquests moments, l'Ajuntament de Manresa presta de manera telemàtica. "És un procediment que es pot allargar uns dies, i quan tens un fill que acaba de néixer i que necessita atenció pediàtrica immediata, l'única opció que tens és fer-lo de la mútua", exposa Palomas.
Tanmateix, i tal com està el panorama en aquests moments, la sanitat privada tampoc va resultar tan útil com la Cristina i l'Òscar s'esperaven: "la majoria de professionals que vam trucar ens van dir que no feien visites; ni anar-lo a pesar a la farmàcia, podíem!", narra, mentre comenta que "és ara, més que cap altre moment, quan més sols ens hem sentit". També amb el tema de la lactància i amb el de la recuperació emocional, hormonal i física després d'un procés tan èpic i heroic com el de portar una nova vida a la Terra: "Si el postpart ja és dur de normal, imagina't sense visites ni abraçades", sentencia.