20
de gener
del
2020
Actualitzat
a les
11:01h
Any rere any, els Gaudí són la cita per excel·lència del cinema català. És potser l'únic moment de visibilitat i reconeixement d'una indústria àmpliament ignorada i menystinguda durant la resta de dies de l'any; el moment idoni tant per celebrar-ne les victòries com per assenyalar-ne les mancances. Ahir, però, contra tot pronòstic, la 12a edició dels premis de l'Acadèmia del Cinema Català ens va portar una gala blanca, insípida i estranyament ordinària.
Tenint en compte l'extrema i agitada situació social i política dels últims mesos, era fàcilment previsible veure-la reflectida en una cerimònia que en els últims anys mai s'ha quedat curta de reivindicacions. Res, però, més lluny de la realitat. Ja des de la catifa vermella es feia palesa una estranya sensació de normalitat. Cap símbol, cap cartell (recordem el #LesDonesSomAquí de fa dos anys), cap acció visible… Tot eren somriures i salutacions; el més extravagant va ser el característic look "informal" d'Albert Pla.
De la resta, res a destacar. També el clip promocional dels Gaudí, protagonitzat per la cantant Bad Gyal, indubtable ambaixadora de les generacions més joves, semblava un pronòstic d'una gala diferent, potser renovada a nivell de format i contingut. Aquestes expectatives, però, no es van complir.
Tan bon punt començar la gala, la tònica d'avorriment es va veure traduïda, també, en l'estètica de l'escenari de l'Auditori del Fòrum, pràcticament desert i adornat únicament amb una circumferència de bombetes al lateral dret i la projecció d'un ull gegant al fons. El format dels Gaudí des de sempre ha pres com a referent les llarguíssimes gales d'Estats Units, només (relativament) suportables gràcies a la gran qualitat dels presentadors i les actuacions d'entremig, i aquest any no ha estat una excepció. Ens vam trobar de nou amb una gala de gairebé tres hores, com es diu col·loquialment: "un pal".
La tria d'Anna Moliner, coneguda actriu de musical, com a conductora de la nit resultava una bona oportunitat per vitalitzar l'espectacle, però malauradament els números carrinclons i tristament innocents no van fer més que potenciar l'avorriment.
En general, es notava una certa tensió constant entre allò vell i allò nou, principalment de la mà del talent assegut al pati de butaques. Cal tenir en compte que dues de les tres pel·lícules més nominades eren les òperes primes de dues directores molt joves: La hija de un ladrón, de Belén Funes, i La innocència, de Lucía Alemany. Aquesta tensió es pot transportar clarament a la indústria de l'audiovisual català en si, a la qual, com als Gaudí, li cal renovació i apostar encara més pel talent jove. Perquè si una cosa es va veure ben clara (com cada any) és que, malgrat tot, a casa nostra hi ha talent, i molt.
Amb aquesta idea com a bandera, la presidenta de l'acadèmia Isona Pasola va protagonitzar el seu ja típic discurs, clarament el moment més reivindicatiu de la gala (i potser l'únic). Aquest any va ser especialment punyent, dient noms, cognoms i xifres clares. Va interpel·lar directament el ministre de cultura, present a la sala, i va exposar xifres alarmants, com per exemple els 30 euros per persona i any que es destinen dels pressupostos catalans a la cultura, davant dels 350 euros que s'hi destinen de mitjana a Europa.
La seva conclusió, sense embuts, va ser que la indústria de l'audiovisual catalana es troba en el seu pitjor moment, un fet extremadament contradictori si es té en compte que ara mateix es consumeixen més continguts audiovisuals que mai. Tenint en compte que gran part d'aquesta precarietat és fruit de la singular situació política que estem vivint, es fa estrany que Pasola sigui la única que alci la veu tan clarament. Esperem que les seves queixes i precs, que exclama any rere any durant els seus pocs minuts de discurs, siguin finalment escoltats.
En general, doncs, la gran sorpresa de les tres hores de gala van ser les poques sorpreses que hi va haver. Les tres pel·lícules més nominades es van endur gairebé tots els premis principals, amb Els dies que vindran, de Carlos Marques Marcet, i La hija de un ladrón com a triomfadores de la nit. Cal destacar especialment, però, el premi del públic que es va endur 7 raons per fugir, la comèdia dels manresans Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras, que en el seu emotiu discurs van agrair el premi al Cineclub de Manresa i van exclamar un sonor "Visca Manresa!".
Un any més, els Gaudí ens deixen amb un regust agredolç a la boca. Es fa evident la creativitat i la resiliència dels professionals del cinema del nostre país, que malgrat la precarietat econòmica lluiten per tirar endavant projectes de qualitat. A la vegada, l'aparador d'aquesta situació, que hauria de ser més atrevit que mai, resulta banal i efímer. Esperem, doncs, que l'any que ve els Gaudí estiguin a l'altura de les circumstàncies.
Tenint en compte l'extrema i agitada situació social i política dels últims mesos, era fàcilment previsible veure-la reflectida en una cerimònia que en els últims anys mai s'ha quedat curta de reivindicacions. Res, però, més lluny de la realitat. Ja des de la catifa vermella es feia palesa una estranya sensació de normalitat. Cap símbol, cap cartell (recordem el #LesDonesSomAquí de fa dos anys), cap acció visible… Tot eren somriures i salutacions; el més extravagant va ser el característic look "informal" d'Albert Pla.
De la resta, res a destacar. També el clip promocional dels Gaudí, protagonitzat per la cantant Bad Gyal, indubtable ambaixadora de les generacions més joves, semblava un pronòstic d'una gala diferent, potser renovada a nivell de format i contingut. Aquestes expectatives, però, no es van complir.
Tan bon punt començar la gala, la tònica d'avorriment es va veure traduïda, també, en l'estètica de l'escenari de l'Auditori del Fòrum, pràcticament desert i adornat únicament amb una circumferència de bombetes al lateral dret i la projecció d'un ull gegant al fons. El format dels Gaudí des de sempre ha pres com a referent les llarguíssimes gales d'Estats Units, només (relativament) suportables gràcies a la gran qualitat dels presentadors i les actuacions d'entremig, i aquest any no ha estat una excepció. Ens vam trobar de nou amb una gala de gairebé tres hores, com es diu col·loquialment: "un pal".
La tria d'Anna Moliner, coneguda actriu de musical, com a conductora de la nit resultava una bona oportunitat per vitalitzar l'espectacle, però malauradament els números carrinclons i tristament innocents no van fer més que potenciar l'avorriment.
En general, es notava una certa tensió constant entre allò vell i allò nou, principalment de la mà del talent assegut al pati de butaques. Cal tenir en compte que dues de les tres pel·lícules més nominades eren les òperes primes de dues directores molt joves: La hija de un ladrón, de Belén Funes, i La innocència, de Lucía Alemany. Aquesta tensió es pot transportar clarament a la indústria de l'audiovisual català en si, a la qual, com als Gaudí, li cal renovació i apostar encara més pel talent jove. Perquè si una cosa es va veure ben clara (com cada any) és que, malgrat tot, a casa nostra hi ha talent, i molt.
Amb aquesta idea com a bandera, la presidenta de l'acadèmia Isona Pasola va protagonitzar el seu ja típic discurs, clarament el moment més reivindicatiu de la gala (i potser l'únic). Aquest any va ser especialment punyent, dient noms, cognoms i xifres clares. Va interpel·lar directament el ministre de cultura, present a la sala, i va exposar xifres alarmants, com per exemple els 30 euros per persona i any que es destinen dels pressupostos catalans a la cultura, davant dels 350 euros que s'hi destinen de mitjana a Europa.
La seva conclusió, sense embuts, va ser que la indústria de l'audiovisual catalana es troba en el seu pitjor moment, un fet extremadament contradictori si es té en compte que ara mateix es consumeixen més continguts audiovisuals que mai. Tenint en compte que gran part d'aquesta precarietat és fruit de la singular situació política que estem vivint, es fa estrany que Pasola sigui la única que alci la veu tan clarament. Esperem que les seves queixes i precs, que exclama any rere any durant els seus pocs minuts de discurs, siguin finalment escoltats.
En general, doncs, la gran sorpresa de les tres hores de gala van ser les poques sorpreses que hi va haver. Les tres pel·lícules més nominades es van endur gairebé tots els premis principals, amb Els dies que vindran, de Carlos Marques Marcet, i La hija de un ladrón com a triomfadores de la nit. Cal destacar especialment, però, el premi del públic que es va endur 7 raons per fugir, la comèdia dels manresans Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras, que en el seu emotiu discurs van agrair el premi al Cineclub de Manresa i van exclamar un sonor "Visca Manresa!".
Un any més, els Gaudí ens deixen amb un regust agredolç a la boca. Es fa evident la creativitat i la resiliència dels professionals del cinema del nostre país, que malgrat la precarietat econòmica lluiten per tirar endavant projectes de qualitat. A la vegada, l'aparador d'aquesta situació, que hauria de ser més atrevit que mai, resulta banal i efímer. Esperem, doncs, que l'any que ve els Gaudí estiguin a l'altura de les circumstàncies.