15
de gener
del
2020
Actualitzat
el
16
de gener
a les
9:27h
Juan Carlos Fernández viu des de fa 6 anys a l'antiga farinera la Favorita de Manresa, on hi va okupar un espai poc temps després de sortir del centre penitenciari dels Lledoners, on havia acomplert 12 mesos de la segona part d'una condemna que tenia pendent. Quan hi va arribar hi havia altres persones malvivint-hi.
L'espai, entre la llera del Cardoner i la C-1411b, a tocar de les instal·lacions ferroviàries i la resclosa de les Obagues, té una superfície acumulada de més de 5.000 metres quadrats, entre les quatre plantes de la fàbrica, la casa de l'amo i la pròpia finca, a banda dels edificis auxiliars. A dia d'avui, Fernández s'ha fet seu l'espai amb petites -i no tan petites- instal·lacions, arreglant espais i condicionant-los per si han d'acollir algú, i s'ha convertir en l'okupa amb la finca més gran de Manresa, tot i que on ell realment viu és un espai estanc i diàfan, totalment condicionat, d'uns 100 metres quadrats.
Des de fa poc, a la que era casa de l'amo hi viu una família formada per un pare i els seus tres fills. El més petit de tots ells, de dos anys. La mare és a la presó, on el va parir. El menut va a la guarderia i el de 16 anys a l'institut. El pare surt d'hora al matí a guanyar-se la vida com pot.
"Gairebé amb ningú dels que han viscut a la farinera no hem acabat bé", explica, "són persones conflictives, que tenen addiccions a les drogues, sense estabilitat i malgrat que al principi agraeixen el teu gest d'oferir-los un espai estable, a la llarga qui té un problema li acaba brollant per alguna part". Tot i així, admet que en alguns casos "m'ha agradat veure'ls mesos després en una situació més estabilitzada". En realitat, Fernández no els porta a la fàbrica, sinó que els ofereix l'espai. I els ajuda -amb ous de les seves gallines, per exemple- però sense envair la seva vida.
L'antiga farinera la Favorita és propietat d'un advocat de Barcelona. Té l'estructura en bon estat i Fernández hi fa feines de manteniment actuant com si fos un masover, però sense l'autorització del propietari. Jaume Serra, la persona del Centre d'Estudis del Bages que fa el seguiment de la instal·lació, assumeix a NacióManresa que "si no fos per Juan Carlos, de ben segur que la farinera estaria espoliada i destrossada, potser semblant a la fàbrica dels Polvorers". "El seu paper com a habitant de la farinera és totalment positiu i sens dubte que fa una clara funció de preservació i guarda de l'edifici industrial", assegura.
Però la relació de Juan Carlos Fernández amb el propietari no és fàcil. A vegades ha semblat que hi havia un acord pròxim per signar un lloguer social, però els fets han demostrat a Fernández que la seva desconfiança tenia fonaments. El 31 d'octubre passat algú li va cremar la furgoneta que tenia a la porta, la setmana passada va arribar una brigada amb un "matón" i Fernández va haver de tornar corrent mentre intentaven rebentar amb una pota de cabra l'espai on viu el pare amb els seus tres fills. Els Mossos d'Esquadra van arribar a temps i va presentar denúncia. "Qui em va cremar la furgoneta no ho vaig veure, però qui volia estavellar portes, sí".
Qui és Juan Carlos Fernández?
A la passera que uneix la nau principal amb una accessòria, Fernández hi té un dipòsit per recollir l'aigua de la pluja i un circuit amb un segon dipòsit perquè mai no n'hi falti. També té una vintena de gallines que li posen ous i que campen per la que va ser una de les naus principals de la fàbrica. L'aigua la potabilitza, però no la fa servir per al consum de boca. En això no li queda més remei que comprar-ne d'embotellada.
"Després de sortir de la presó la primera vegada vaig viatjar a Andalusia i vaig tocar fons", relata amb certa normalitat, "l'alcohol i les drogues m'havien acompanyat des de sempre, però havia de canviar". El pare d'un amic seu del Baix Llobregat tenia una barraca amb una mica de terreny a Canet de Fals, i va decidir anar fins allà "per estar separat de tot". Després va arribar la seva segona estança a presó que, per proximitat, va fer a Lledoners. Dotze mesos després sortia lliure.
Amb aparença de capellà comunista dels 70, Juan Carlos Fernández tira més cap a anarquista i dedica hores a la meditació. Fa art, pinta i darrerament intenta fer talles en bigues amb serra elèctrica. Té els prestatges plens de llibres. "No havia llegit mai", admet. Va començar amb els d'auto-ajuda, però ara toca totes les disciplines.
Té quatre rentadores -ara mateix dues espatllades "que he d'arreglar"- amb les que també col·labora rentant roba "per a la gent de l'Ateneu la Sèquia". I assegura que ha tingut converses tot passejant amb el jesuïta Xavier Melloni -potser per allò de la Transformació de Sant Ignasi- i que té bona relació amb Sor Lucía. Una combinació estranya, aquesta de tenir bon tracte amb els anticapitalistes i amb la popular monja manresana.
Reivindica l'espai i no deixa de parlar de patrimoni industrial, d'art, dels seus projectes naturals i de la gent amb qui comparteix la vida.
L'espai, entre la llera del Cardoner i la C-1411b, a tocar de les instal·lacions ferroviàries i la resclosa de les Obagues, té una superfície acumulada de més de 5.000 metres quadrats, entre les quatre plantes de la fàbrica, la casa de l'amo i la pròpia finca, a banda dels edificis auxiliars. A dia d'avui, Fernández s'ha fet seu l'espai amb petites -i no tan petites- instal·lacions, arreglant espais i condicionant-los per si han d'acollir algú, i s'ha convertir en l'okupa amb la finca més gran de Manresa, tot i que on ell realment viu és un espai estanc i diàfan, totalment condicionat, d'uns 100 metres quadrats.
Façana de l'antiga farinera la Favorita Foto: Pere Fontanals
Des de fa poc, a la que era casa de l'amo hi viu una família formada per un pare i els seus tres fills. El més petit de tots ells, de dos anys. La mare és a la presó, on el va parir. El menut va a la guarderia i el de 16 anys a l'institut. El pare surt d'hora al matí a guanyar-se la vida com pot.
"Gairebé amb ningú dels que han viscut a la farinera no hem acabat bé", explica, "són persones conflictives, que tenen addiccions a les drogues, sense estabilitat i malgrat que al principi agraeixen el teu gest d'oferir-los un espai estable, a la llarga qui té un problema li acaba brollant per alguna part". Tot i així, admet que en alguns casos "m'ha agradat veure'ls mesos després en una situació més estabilitzada". En realitat, Fernández no els porta a la fàbrica, sinó que els ofereix l'espai. I els ajuda -amb ous de les seves gallines, per exemple- però sense envair la seva vida.
Juan Carlos Fernández en un dels dos forats d'escala que comuniquen les naus de la fàbrica Foto: Pere Fontanals
L'antiga farinera la Favorita és propietat d'un advocat de Barcelona. Té l'estructura en bon estat i Fernández hi fa feines de manteniment actuant com si fos un masover, però sense l'autorització del propietari. Jaume Serra, la persona del Centre d'Estudis del Bages que fa el seguiment de la instal·lació, assumeix a NacióManresa que "si no fos per Juan Carlos, de ben segur que la farinera estaria espoliada i destrossada, potser semblant a la fàbrica dels Polvorers". "El seu paper com a habitant de la farinera és totalment positiu i sens dubte que fa una clara funció de preservació i guarda de l'edifici industrial", assegura.
Però la relació de Juan Carlos Fernández amb el propietari no és fàcil. A vegades ha semblat que hi havia un acord pròxim per signar un lloguer social, però els fets han demostrat a Fernández que la seva desconfiança tenia fonaments. El 31 d'octubre passat algú li va cremar la furgoneta que tenia a la porta, la setmana passada va arribar una brigada amb un "matón" i Fernández va haver de tornar corrent mentre intentaven rebentar amb una pota de cabra l'espai on viu el pare amb els seus tres fills. Els Mossos d'Esquadra van arribar a temps i va presentar denúncia. "Qui em va cremar la furgoneta no ho vaig veure, però qui volia estavellar portes, sí".
L'okupa masover a l'accés a l'antiga farinera. Foto: Pere Fontanals
Qui és Juan Carlos Fernández?
A la passera que uneix la nau principal amb una accessòria, Fernández hi té un dipòsit per recollir l'aigua de la pluja i un circuit amb un segon dipòsit perquè mai no n'hi falti. També té una vintena de gallines que li posen ous i que campen per la que va ser una de les naus principals de la fàbrica. L'aigua la potabilitza, però no la fa servir per al consum de boca. En això no li queda més remei que comprar-ne d'embotellada.
"Després de sortir de la presó la primera vegada vaig viatjar a Andalusia i vaig tocar fons", relata amb certa normalitat, "l'alcohol i les drogues m'havien acompanyat des de sempre, però havia de canviar". El pare d'un amic seu del Baix Llobregat tenia una barraca amb una mica de terreny a Canet de Fals, i va decidir anar fins allà "per estar separat de tot". Després va arribar la seva segona estança a presó que, per proximitat, va fer a Lledoners. Dotze mesos després sortia lliure.
Juan Carlos Fernández i la farinera la Favorita Foto: Pere Fontanals
Amb aparença de capellà comunista dels 70, Juan Carlos Fernández tira més cap a anarquista i dedica hores a la meditació. Fa art, pinta i darrerament intenta fer talles en bigues amb serra elèctrica. Té els prestatges plens de llibres. "No havia llegit mai", admet. Va començar amb els d'auto-ajuda, però ara toca totes les disciplines.
Té quatre rentadores -ara mateix dues espatllades "que he d'arreglar"- amb les que també col·labora rentant roba "per a la gent de l'Ateneu la Sèquia". I assegura que ha tingut converses tot passejant amb el jesuïta Xavier Melloni -potser per allò de la Transformació de Sant Ignasi- i que té bona relació amb Sor Lucía. Una combinació estranya, aquesta de tenir bon tracte amb els anticapitalistes i amb la popular monja manresana.
Reivindica l'espai i no deixa de parlar de patrimoni industrial, d'art, dels seus projectes naturals i de la gent amb qui comparteix la vida.