Marc Serena torna als cines amb un antídot per no oblidar el passat colonitzador d'Espanya a Guinea Equatorial

"Si diem que l'Àfrica, en general, és la gran desconeguda, aquesta ignorància encara s'aguditza més quan parlem de Guinea Equatorial". Marc Serena parla amb contundència. Aquest periodista i documentalista manresà ja fa temps que hi té una relació especial, amb el continent en qüestió. L'any 2013 va treure a la llum Això no és africà!: del Caire a la Ciutat del Cap a través dels amors prohibits, un llibre que explica les condicions de marginalitat amb què viuen les lesbianes, els gais, els bisexuals, els transsexuals i els intersexuals de l'Àfrica a través del testimoni real de quinze persones, que ell mateix va entrevistar durant els set mesos que va estar viatjant pel continent.

Ara, sis anys després, Serena hi torna a posar el focus d'atenció. Ho fa, concretament, amb Guinea Equatorial, un dels deu països més petits de l'Àfrica que, malgrat passi desapercebut, "té un passat que està molt lligat a Espanya i, més concretament, a Catalunya i Barcelona". I no parlem d'un passat llunyà. De fet, fa cinquanta-dos anys aquest país subsaharià encara pertanyia a Espanya: era una colònia, la Guinea Española, que va estar pràcticament dos-cents anys subjugada i que va independitzar-se a finals de l'any 1968 a través d'un referèndum organitzat per la dictadura franquista.

La dissort d'aquest petit país, però, no va acabar aquí. Amb la victòria electoral de Francisco Macías, Guinea Equatorial va veure's immersa en un règim autocràtic i despòtic que no va acabar fins l'any 1979, moment en el qual va ser executat després d'un cop d'estat encapçalat per Teodoro Obiang, que des de llavors lidera una altra severa dictadura, la més llarga que s'ha viscut en tot el continent. Lamentablement, tot sembla apuntar que seguirà sent així: Obiang ja té successor per al seu càrrec de dictador. Es tracta del seu fill, conegut popularment amb el nom de Teodorín, que actualment és el Segon Vicepresident del país.

És en aquest escenari de privació de llibertats i vulneració constant dels drets humans més bàsics en el qual se situa el documental ideat i dirigit per Marc Serena, que porta per nom L'escriptor d'un país sense llibreries i que s'estrenarà als cinemes el proper 13 de desembre. A Manresa hi arribarà el diumenge 15, en una projecció impulsada per Cineclub, que tindrà lloc a l'auditori de l'Espai Plana de l'Om a dos quarts de set de la tarda i que comptarà amb la presència del mateix Serena.

Conscienciar sobre el passat colonitzador d'Espanya

A través de Juan Tomás Ávila Laurel –l'escriptor equatoguineà més traduït del país que des del 2011 viu refugiat a Sant Cugat del Vallès–, l'equip gestor del documental va aconseguir entrar dintre d'aquest país tan hermètic i aïllat de l'Àfrica i parlar amb algunes de les víctimes més invisibles d'un franquisme que, encara ara, hi batega amb força. "Obiang es va formar a l'Acadèmia General Militar de Saragossa; això explica el perquè de la vigència d'algunes lleis de l'Espanya de Franco a Guinea Equatorial", comenta Serena.

En aquest sentit, i precisament per la vinculació entre tots dos països i tenint en compte les conseqüències que se n'han esdevingut i que encara ara s'arrosseguen, "em sorprèn molt que se'n parli tan poc, de tot plegat": "com és que l'Apartheid de Sud-àfrica  el tenim tan present i, en canvi, no com conscients que Espanya va aplicar un règim de segregació similar a Guinea Equatorial?", es pregunta el periodista manresà.

És per això, i davant d'aquest desconeixement o desinterès global pel passat colonial espanyol, que Serena va decidir tirar endavant el projecte documental: "volem que la gent sigui conscient que això va passar, perquè amb gent com el president del Partit Popular, Pablo Casado, que fa un any va dir que Nosotros no colonizábamos, lo que hacíamos era tener una España más grande, és molt complicat conèixer i recordar per no oblidar": "si després de veure el documental decidim seguir amb les nostres vides i fer com si res hagués passat, com a mínim la informació ja la tindrem", reflexiona el documentalista, tot afegint que "el que no pot ser és que es negui que Espanya colonitzés".

El primer film crític amb el règim d'Obiang que es roda in situ

L'any 2015, la pel·lícula més taquillera de l'Estat espanyol va ser Palmeras en la nieve, que va superar els dos milions d'espectadors als cinemes. Es tracta d'una adaptació del llibre amb el mateix nom que va escriure l'aragonesa María Luz Gabás i que parla del passat colonial espanyol a través d'uns emigrants que viatgen a l'illa Fernando Poo, una colònia –i, posteriorment, província espanyola- a Guinea Equatorial entre el 1959 i el 1968.
"Si la novel·la i la pel·lícula existeixen és perquè hi ha una gent que sent que aquest passat està viu", reflexiona Serena, que també parla del documental de Xavier Montanyà Memòria negra, un llargmetratge que, a través del testimoni d'un exiliat equatoguineà, repassa la història passada i recent d'aquest país.

"Quan ja tenia clar que volia fer un documental sobre el tema, em vaig posar a indagar i vaig descobrir que ni Palmeras en la nieve ni Memòria negra havien estat rodades a Guinea Equatorial; i no només això, sinó que vaig adonar-me que no s'havia gravat mai cap llargmetratge crític amb el règim d'Obiang in situ", diu Serena. Tocava arriscar-se.
 
El paper clau de Juan Tomás Ávila Laurel

Era plenament conscient de la dificultat que li suposaria indagar en les capes més fosques i poc explorades del règim dictatorial equatoguineà. Havia vist alguns films i documentals, però el desllorigador de tot plegat el va trobar en la literatura. Concretament en els llibres de Juan Tomás Ávila Laurel, l'escriptor més traduït de Guinea Equatorial que l'any 2011 va haver de fugir del país després de protagonitzar una vaga de fam contra la dictadura d'Obiang. Actualment resideix a Sant Cugat del Vallès, tot i que de tant en tant fa alguna escapada al país que el va veure néixer.

"És com una bomba desactivada", diu Serena, que el descriu com una persona "intel·ligent, valenta i coratjosa". "Teníem més por de rodar el documental la gent de l'equip que no pas el Juan Tomás", explica, mentre afegeix que "aquesta actitud seva, a nosaltres, ens ha donat molta força" al llarg de tot el procés. 

Ávila és el fil conductor de L'escriptor d'un país sense llibreries. Al llarg del film l'espectador descobrirà com aquest cèlebre amant de la literatura intenta viure entre dos països que no l'entenen; dos països que neguen el que els uneix i que giren el cap cap a una altra banda quan no els interessa escoltar el que els diuen. 

El documental, a més, també dona veu a altres víctimes d'aquest tardofranquisme que encara impera a Guinea Equatorial: "hi ha molta gent que ha arriscat la vida per tirar endavant la pel·lícula que no surt als crèdits per precaució", assegura Serena, tot apuntant que aquesta prudència "la vam tenir, fins i tot, a l'hora de buscar finançament": "les televisions d'aquí ens van dir que aquest tema no els interessava perquè els queia massa lluny, i vam haver-nos de buscar la vida fent un Verkami anònim". Sota el títol Guinea, el documental prohibido, l'equip va engegar una campanya de micromecenatge que explicava el projecte però que no desvetllava qui n'eren els impulsors. El Verkami va aconseguir reunir 8.338 euros de 437 mecenes: "és tota una gesta tenint en compte l'anonimat de tot plegat", celebra el manresà.
 
L'hora de la veritat

L'escriptor d'un país sense llibreries s'estrenarà el proper divendres, 13 de desembre. Ho farà als cinemes Girona de Barcelona; a l'Artistic Metropol de Madrid; als Cinemes Sant Cugat; al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat, i als Cinemes Can Castellet de Sant Boi de Llobregat. A Manresa es projectarà el diumenge dia 15, a dos quarts de set de la tarda, a l'auditori de l'Espai Plana de l'Om.

"Tot sembla indicar que la pel·lícula passarà desapercebuda i tot seguirà com fins ara, a Guinea Equatorial", lamenta el director, que va presentar candidatura als premis Goya en la secció de documental però finalment no el van seleccionar (malgrat el desacord d'alguns professionals del sector). "És un país que està tan controlat que arriba un punt que, diguem el que diguem, ja no els fem por: si fins ara no ha passat res, per què haurien de patir?", reflexiona Serena, que assenyala que l'únic manera de fer trontollar el règim dictatorial d'Obiang passaria per "rodar centenars de documentals com el nostre". 

Malgrat tot, però, el periodista és realista: "Guinea Equatorial és un país molt ric -és un dels grans productors de petroli de l'Àfrica- i té molts aliats arreu del món, com els Estats Units o la Xina". Els interessos econòmics segueixen prevalent. Però el documental encara no s'ha estrenat. I si resulta que ha arribat l'hora de la veritat?