El XX Premi Joaquim Amat-Piniella selecciona les quatre obres finalistes

1- A l'amic escocès, de Maria Barbal (Columna)

El dibuix del jardí de l'hospital on dos soldats ferits s'estan curant porta una dedicatòria: «A l'amic escocès». La va escriure un noi nascut en un poble del Pirineu i està adreçada a un brigadista de la Guerra Civil Espanyola. Tant l'un com l'altre contribueixen a fer memorable aquesta novel·la. Assistim a la infantesa i la joventut del Benet, al seu ampli ambient familiar, a com renuncia a la ciutat i, acabada la guerra, a una carrera artística. També, a la seva gran història d'amor i a l'amistat, que ha crescut forta en moments difícils i s'alça per damunt dels anys. El George ens assabentarà del que encara ens faltava conèixer de tots dos i llavors, com si fos un arbre, s'adona que ha posat les arrels a la terra de l'altre.

2- Sis nits d'agost, de Jordi Lara (1984)

El 6 d'agost de 2007 un home va sortir de Barcelona i va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia setanta-cinc anys; es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista. ¿Per què ho va fer? ¿Era un suïcidi o era una altra cosa?

Sis nits d'agost  és la història d'aquella mort volguda, singular, misteriosa. La revelació de com va ser preparada escrupolosament i com va afectar tantes persones, i l'aventura d'un escriptor per esbrinar el sentit d'una acció com aquella.  Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i universal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat individual o el compromís col·lectiu.

3- Per tenir casa, cal guanyar una guerra, de Joan Margarit (Proa)

Són unes memòries d'infantesa que tenen una profunditat il·luminadora. El poeta no espigola agendes o àlbums familiars, no es deixa amanyagar gaire per la nostàlgia, ni el preocupa gens quedar bé, sinó que es capbussa de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d'entendre per què són allà i de quina manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.

La intenció d'aquestes pàgines és descobrir el valor de la vida en una infantesa i adolescència que no sempre van ser amables. A la coberta, el lector veurà el nen Margarit en un balcó de Girona; també va viure a Sanaüja, a Rubí, a Figueres, a Barcelona, a Santa Coloma de Gramenet i finalment a la lluminosa ciutat de Santa Cruz de Tenerife, d'on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes.

4- Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor)

La filla regularment fa les maletes i se'n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l'empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què? Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d'Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d'atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.

Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d'un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.