11
de novembre
del
2019
Actualitzat
el
12
de novembre
a les
9:13h
El passat diumenge, el Teatre Kursaal encetava una nova temporada operística i ho feia amb el primer títol líric que va acollir aquest equipament després de la seva rehabilitació: La Cenerentola (la Ventafocs) de Gioacchino Rossini. Una obra radiant de vitalitat, comicitat i dinamisme escènic que va suposar un bàlsam ideal pel neguiteig ambiental de la jornada electoral.
Els Amics de l'Òpera de Sabadell van recuperar els decorats i l'atrezzo de l'anterior producció de l'any 2007 per vestir aquest nou muntatge signat per Pau Monterde, on vam poder gaudir d'un equip de joves cantants d'un gran nivell artístic. Gràcies a la complicitat de tots ells i dels membres del cor masculí, Monterde va esprémer la comicitat de l'obra valent-se d'uns mínims recursos (un automòbil en miniatura, màscares, policies uniformats que es movien com autòmats...) i d'uns moviments escènics que es recolzaven en el sentit rítmic de la partitura. Entre el repartiment, va excel·lir l'Angelina (Ventafocs) de Carol García, especialment en la vessant musical, gràcies a un bell timbre i un impecable sentit estilístic. Al seu costat, va brillar també el bagenc Carlos Pachón en el rol de Dandini, assolint una interpretació colossal tant en l'aspecte escènic com en el canor; se'ns cap mena de dubte, estem davant d'una veu que, conduïda amb intel·ligència, està cridada a grans fites.
També va sorprendre'ns molt gratament el Don Ramiro de Pablo Martínez, un autèntic tenore di grazia dotat d'un portentós instrument, modelat amb gran elegància i refinat sentit musical. El veterà Fernando Álvarez va saber apurar tot el suc escènic i la bis còmica per a recrear un Don Magnífico de manual. Elisa Vélez i Anna Tobella encarnaren, al seu torn, unes histriòniques i impecables germanes Clorinda i Tisbe, respectivament, mentre que Marc Pujol completava amb aplom i autoritat el paper del filòsof Alidoro, dotat aquí de la seva ària di sorbetto.
Daniel Gil de Tejada es va veure amb dificultats, en reiterades ocasions, per concertar l'escena i el fossat, en una tarda més aviat tènue i desdibuixada de l'orquestra del Vallès. El cor, tot i que complidor, tampoc no va tenir el seu millor dia, sobretot degut a una corda de tenors excessivament vaporosa.
La mateixa tarda de la representació es va posar a la venda el nou llibre sobre la història del Teatre del Conservatori de Manresa, un volum esplèndidament editat que recull el testimoni gràfic i documental d'un equipament que durant dècades ha estat el màxim exponent de les arts escèniques a la capital bagenca. Un regal d'allò més preuat per als amants de l'art i la cultura a la nostra ciutat.
Els Amics de l'Òpera de Sabadell van recuperar els decorats i l'atrezzo de l'anterior producció de l'any 2007 per vestir aquest nou muntatge signat per Pau Monterde, on vam poder gaudir d'un equip de joves cantants d'un gran nivell artístic. Gràcies a la complicitat de tots ells i dels membres del cor masculí, Monterde va esprémer la comicitat de l'obra valent-se d'uns mínims recursos (un automòbil en miniatura, màscares, policies uniformats que es movien com autòmats...) i d'uns moviments escènics que es recolzaven en el sentit rítmic de la partitura. Entre el repartiment, va excel·lir l'Angelina (Ventafocs) de Carol García, especialment en la vessant musical, gràcies a un bell timbre i un impecable sentit estilístic. Al seu costat, va brillar també el bagenc Carlos Pachón en el rol de Dandini, assolint una interpretació colossal tant en l'aspecte escènic com en el canor; se'ns cap mena de dubte, estem davant d'una veu que, conduïda amb intel·ligència, està cridada a grans fites.
També va sorprendre'ns molt gratament el Don Ramiro de Pablo Martínez, un autèntic tenore di grazia dotat d'un portentós instrument, modelat amb gran elegància i refinat sentit musical. El veterà Fernando Álvarez va saber apurar tot el suc escènic i la bis còmica per a recrear un Don Magnífico de manual. Elisa Vélez i Anna Tobella encarnaren, al seu torn, unes histriòniques i impecables germanes Clorinda i Tisbe, respectivament, mentre que Marc Pujol completava amb aplom i autoritat el paper del filòsof Alidoro, dotat aquí de la seva ària di sorbetto.
Daniel Gil de Tejada es va veure amb dificultats, en reiterades ocasions, per concertar l'escena i el fossat, en una tarda més aviat tènue i desdibuixada de l'orquestra del Vallès. El cor, tot i que complidor, tampoc no va tenir el seu millor dia, sobretot degut a una corda de tenors excessivament vaporosa.
La mateixa tarda de la representació es va posar a la venda el nou llibre sobre la història del Teatre del Conservatori de Manresa, un volum esplèndidament editat que recull el testimoni gràfic i documental d'un equipament que durant dècades ha estat el màxim exponent de les arts escèniques a la capital bagenca. Un regal d'allò més preuat per als amants de l'art i la cultura a la nostra ciutat.