Sara Roy: «Porto molts anys picant pedra, per això penso que poder fer un disc és un regal»

Té 22 anys i ja en fa set que la música l'acompanya allà on va. "Qui m'ho havia de dir!", somriu, tot confessant que "jo, quan era petita, no cantava bé". De fet, la seva faceta artística se li va despertar amb la dansa: "vaig competir en balls de saló dels 7 als 12 anys, però hi va haver un moment que vaig tenir ganes de seguir formant-me en altres disciplines", explica. Va ser llavors quan va decidir provar de fer teatre musical, a l'acadèmia Entre el Cel i la Terra de Manresa, on actualment hi ha l'MTM. "Em seduïa molt el fet de poder combinar el cant, la interpretació i el ball", assenyala Sara Roy, mentre assegura que va ser "gràcies a les classes que vaig rebre per part del David Bacardit [un dels professors del centre], que vaig començar a cantar bé i a tenir eines en aquest camp".

El seu pas per l'acadèmia manresana, però, va durar ben poc. I és que quan encara no feia ni un any que hi anava, la van agafar per formar part del grup musical Macedònia. Era el 2012. Tenia 14 anys. Va fer de Mandarina fins que va complir 19.

- Com vas viure el fet de convertir-te en un personatge públic des de tan petita?

- D'una manera molt sana i natural. El Dani Coma, l'alma mater d'aquest projecte, va fer una gran feina, en aquest sentit. Des del moment que vaig entrar a formar part de Macedònia, sabia que allò s'acabaria.

- Una de les característiques del grup, certament, és que es renova cada cinc anys, precisament per mantenir aquesta imatge juvenil i no allunyar-se del públic al qual s'adreça...

- Exacte. I tant jo com la resta de noies que formaven part del conjunt n'érem molt conscients. Al cap i a la fi érem nenes, i des de l'equip de Macedònia això es tenia molt clar. En aquest sentit, era molt poc habitual que ens perdéssim alguna classe de l'institut per anar a assajar o fer alguna actuació. L'educació era el primer i el grup, una extraescolar com qualsevol altra.

- Devien ser uns anys de molt aprenentatge.

- Completament. L'ambient era molt de veritat, molt màgic. I una de les coses que més em va agradar de tot plegat va ser el fet de compartir l'experiència amb altres nenes com jo. Penso que si soc on soc és gràcies al projecte Macedònia, que va ser el responsable de fer-me apassionar tant per la música.
 
- Hi va haver un punt d'inflexió concret que et fes veure que volies que la teva carrera s'enfoqués cap aquí?

- Sí. Quan el meu pare em va regalar una guitarra.

- Quan va ser, això?

- Un any després d'entrar a formar part de Macedònia. Amb aquella guitarra se'm va despertar el cuquet creatiu, i vaig començar a compondre temes propis i a fer concerts, paral·lelament, en solitari, acompanyada del músic Jordi Ribot i, en ocasions, d'una banda.

- Tot i aquesta faceta creativa més personal, un cop vau acabar l'etapa Macedònia, amb les noies del grup vau decidir seguir fent coses juntes, per això...

- Sí. Teníem tan bona relació i ens enteníem tan bé que ens vam prendre l'adéu a Macedònia com una oportunitat per seguir juntes en un nou projecte, fent les nostres pròpies cançons. Aquesta etapa també ens va fer créixer molt, tant a nivell personal com professional.

- Per què?

 - Amb Macedònia tot ens venia molt mastegat, perquè hi havia un equip al darrere, i quan vam començar a volar soles –ens vam batejar amb el nom de NOAH- ens vam adonar que no tot era tan fàcil, i que si volíem actuar en una sala ens ho havíem de currar. En aquesta etapa vam experimentar la cara més desagradable d'aquest món, però també vam viure l'experiència més intensa de les nostres vides.

- Ah sí?

- Sí! Mentre estàvem fent gira amb NOAH ens van trucar del programa de talents Factor X, demanant-nos si ens interessava presentar-nos als càstings per la temporada 2018.

- Ah! Us van contactar ells?

- Sí. Un dels treballadors de la productora que estava a l'equip de càsting del programa ens va veure cantar en alguns vídeos que teníem penjats al Youtube i va pensar que érem un perfil interessant per participar al concurs.

- Això ja són paraules majors...

- Va ser molt trepidant. Vam anar passant tots els càstings fins que ens van seleccionar. Vam arribar a les semifinals i tot!

- Quina experiència...

- Oi tant! Pensa que entre els mesos de maig i juliol d'aquell 2018, mentre va rodar-se el programa, vam estar, tots els concursants, vivint junts en una casa de Madrid. Allò sí que va ser espectacular. Vam aprendre molt, perquè vam conèixer i compartir moments amb molta gent del sector. De fet, dintre d'aquesta casa va ser quan vam compondre el nostre primer tema, Ciudad de Lila. Va ser molt intens.
 
- Fins que es va acabar.

- Sí. Quan va acabar el programa, amb NOAH vam intentar seguir, però vam veure que era molt complicat. Totes ja érem adultes que volíem ser autònomes per no dependre dels pares, i això volia dir treballar i tenir menys temps per assajar i trobar-nos. Vam comprendre que era el moment de començar a volar, cadascuna, per la seva banda. Vam acabar d'una manera molt sana, entenent que havíem de viure les nostres pròpies experiències.

- Unes experiències que, en el teu cas, van seguir amb la faceta de cantautora.

- Exacte. L'altre dia ho pensava i fa molt temps que toco i canto sola. El meu primer concert en solitari el vaig fer fa gairebé sis anys!

- Déu n'hi dó! I en aquestes actuacions només interpretes temes propis?

- No! En absolut! De fet, en toco molt pocs, de temes propis, tot i tenir-ne molts.

- I no els penses treure mai a la llum?

- Alguns sí. Formaran part del disc que trauré l'any vinent.

- El teu primer disc, no?

- Sí! Estic molt emocionada! I molt agraïda, també, a Cases de la Música, perquè tot això ho estic podent fer gràcies a ells, que van donar-me una beca per poder gravar disc, rodar un videoclip per la cançó Día de invierno i fer el concert que vaig fer a l'Stroika a començaments de setembre.

- Ens pots avançar alguns dels temes que el compondran?

- Un ja l'he tret. Es diu Todo, i es pot escoltar tant per Youtube com per Spotify. Al llarg d'aquest mes, en publicaré dos més: Roses  i Jamás.

- Seran en castellà, totes les cançons?

- No. N'hi haurà en català, castellà i alguna en anglès. És curiós perquè quan parlo castellà se'm nota molt, l'accent català, però quan canto, no. I m'agrada perquè trobo que l'espanyol té paraules amb una sonoritat preciosa.

- Tens prevista alguna col·laboració?

- M'encantaria que el disc comptés amb col·laboracions. Penso que la música s'ha de compartir, i és maco que hi hagi gent que posi veu a les teves lletres.

- Creus que en algun moment de la teva carrera professional t'han pujat els fums?

- No. Primer, perquè considero que no he arribat a una fama tan alta com perquè això m'hagi pogut passar. Soc molt conscient del que costa arribar a poder-te dedicar professionalment a la música. Ho he viscut i ho visc cada dia.

- És un món difícil.

- Molt. Porto molts anys picant pedra i fent concerts sense gairebé ningú de públic. Fins i tot hi va haver un cop que vaig llogar una sala a Barcelona per fer-hi una actuació i no em va venir a veure pràcticament ningú. Per això valoro tant poder treure un disc. Per a mi és com un regal.